Lo simple i ordinari.

Començo la setmana amb les paraules d'Osho. Sovint en els petits gestos, en els silencis i sospirs, en les mirades fugaces, en el desmai d'una fulla quan cau de l'arbre... s'hi amaguen els més preuats secrets de l'existència. Només hem de Ser-hi per descobrir-los.  

"Algunes vegades passa que et tornes Un, en alguns extranys moments. Observes l'oceà, el tremendament salvatge que és, i de repent oblides la teva divisió, la teva esquizofrènia, et relaxes. O, caminant pels Himalaies, veient la neu verge dels seus cims, de cop t'envaeix una sensació de tranquil·litat, i deixes de necessitar ser fals perquè no hi ha cap altre ésser humà davant el qual ser-ho. Et sents en harmonia. I, escoltant una música preciosa, et sents Un.

Sempre que en qualsevol situació et tornes Un, una pau, una felicitat, una benedicció et rodeja, sorgeix en tu: et sents ple.

No és necessari esperar aquests moments: aquests moments poden convertir-se en la teva vida ordinària. Aquests moments extraordinaris poden tornar-se moments ordinaris. Aquesta és l'intenció del zen. Pots viure una vida extraordinària dins d'una vida ordinària: tallar fusta, preparar llenya, portar aigua del pou; pots estar tremendament en pau amb tu mateix. Fregar el terra, preparar el menjar, rentar la roba... Pots estar perfectament en pau, perquè tot el tema té a veure amb dur a terme la teva acció de manera total, gaudint amb ella". 

Osho.

El Despertar.

Si ya has despertado y ves como duermen los demás a tu alrededor, entonces camina de puntillas, respeta su sueño y descubre la perfección de sus propios tiempos, así como fueron perfectos los tuyos. 
Cuando ellos abran los ojos, el fulgor de tu brillo les ayudará a desperdar sin necesidad de que hagas nada.
Si aún duermes, reléjate y disfruta tu sueño, estás siendo mecido y cuidado. 
Despertar no es un acto de magia, aunque llena de magia tu vida.
Despertar no tiene nada que ver con el mundo externo, aunque todo lo que te rodea parece tener un nuevo brillo.
Despertar no cambia tu vida, si bien sientes que todo ha cambiado.
Despertar no borra tu pasado, pero al mirar atrás lo percibes como la historia de alguien muy querido que aprendió muchas cosas, pero sientes que ese alguien ya no eres tú.
Despertar no despierta a tus seres queridos, pero ellos se ven más divinos ante tus ojos.
Despertar no sana todas tus heridas, pero ellas dejan de gobernarte.
Despertar no te hace más popular, pero ya no volveras a sentirte solo. 
Despertar no te embellece ante los demás, pero te hace perfecto ante tu propia mirada.
Despertar no te da más poder, pero descubres el poder que tienes.
Despertar puede que no disuelva los barrotes de tus cárceles, pero te da la libertad de ser tú mismo.
Despertar no cambiará el mundo, al menos de repente, pero te cambiará a ti.
Despertar no te quita responsabilidad, muy por el contrario, te da conciencia de las consecuencias de tus actos y elecciones.
Despertar no te hace tener siempre la razón, más bien ya no sientes la necesidad de tenerla.
Despertar es amarte a ti mismo, con tus límites y con tus experiencias, es amar al otro como parte de tu ser y es amar a la existencia.
Permítete disfrutar de la experiencia de ser ese Ser maravilloso que ya eres.
Tu vida es un Acto Sagrado pues es la creación del Dios que hay en ti, que eres tú

Depak Chopra

El centre.

No m'interessa saber com et guanyes la vida. Vull saber què anheles i si t'atreveixes a somniar amb el que el teu cor anhela. 

No m'interessa la teva edat. Vull saber si t'arriscaries a semblar un babau per amor, pels teus somnis, per l'aventura de ser viu. 

No m'interessa quins planetes es troben en la quadratura amb la teva Lluna. Vull saber si has arribat al centre de la teva tristesa, si les traïcions de la vida t'han obert o si t'has pansit i tancat per por a patir nous dolors. 

Vull saber si pots sobreviure amb el dolor, amb el meu o el teu, sense provar de dissimular-lo, d'atenuar-lo ni de posar-hi remei. 

Vull saber si pots experimentar amb plenitud l'alegria, la meva o la teva, si pots ballar amb frenesí i deixar que l'èxtasi et penetri fins a la punta dels dits dels peus i de les mans sense que la teva prudència et cridi a tenir cura, a ser realistes, a recordar les limitacions pròpies de la nostra condició humana. 

No m'interessa saber si el que m'expliques és cert. Vull saber si pots decebre una altra persona per ser-te fidel; si podries suportar l'acusació de traïció i no trair la teva ànima...

Vull saber si pots veure la bellesa, encara que no sigui agradable, cada dia, i si pots fer que la teva vida sorgeixi de la seva presència. 

Vull saber si pots viure amb el fracàs, el teu i el meu, i dret a la riba del llac cridar-li a la forma argentada de la lluna plena: "Sí"!

No m'interessa saber on vius ni quants diners tens. Vull saber si pots llevar-te després d'una nit d'afliccions i desesperança, esgotat i macat fins als ossos, i fer el que calgui per alimentar els teus fills.

No m'interessa saber qui coneixes ni com has arribat fins aquí. Vull saber si et quedaràs al centre del foc amb mi i no el defugiràs.

No m'interessa saber on ni amb qui vas estudiar. Vull saber què et sosté, des de l'interior, quan totes les coses s'ensorren. 

Vull saber si pots estar sol amb tu mateix i si de veritat aprecies la teva pròpia companyia en moments de buit. 

Oriah Mountain Dreamer

Impermanencia.

Cuentan que una madre llorosa se acercó a Buda con su hijo muerto en brazos. “¡Por favor, iluminado, ayúdame!” le dijo con el rostro cubierto de lágrimas. “¿Qué puedo hacer por ti?” preguntó Buda extendiéndole la mano. “Cura a mi hijo, no puedo vivir sin él. Tú eres un hombre de grandes poderes, devuélvele la vida”.

Buda esbozó una sonrisa compasiva y le dijo “con gusto haré lo que me pides y sólo te pediré algo a cambio: debes traerme tres semillas de mostaza que obtengas de un hogar al que jamás haya visitado la muerte”. La madre se alegró, y con el niño sin vida aún en brazos, corrió rumbo a la aldea para cumplir su parte.

En la primera puerta que tocó una mujer se ofreció a entregarle las semillas. “Seguramente que en esta casa nadie ha muerto” dijo la madre. “Los que vivimos bajo este techo somos pocos, comparado con todos los que murieron aquí” dijo la mujer, así que la madre debió rechazar las semillas. En la segunda puerta se enteró que hacía un año el hermano del dueño había muerto a causa de un accidente. Lo mismo le sucedió el resto del día: si no había sido un hermano, era un hijo o algún otro familiar el que había fallecido en el pasado.

Al atardecer volvió al bosque, aún con el niño sin vida en sus brazos. “Así que no hay cura para la muerte, después de todo” pensó y enseguida dejó al pequeño sobre una cama de flores. Luego regresó al lugar donde se encontraba Buda y le dijo con resignación “es imposible, no existe el hogar que jamás haya conocido la visita de la muerte”.

“No eres la única que ha perdido un hijo frente a la muerte” dijo Buda.

“Por favor, admíteme como tu discípula” pidió.

La mujer fue inmediatamente aceptada. Una tarde que meditaba observando una lámpara de aceite vio como las llamas se apagaban una tras otra. “La vida es como esta llamas. Algunas arden, otras se agitan y se van” pensó. Y cuentan que pasadas las horas seguía observando la lámpara, hasta que alcanzó la iluminación.

Petits grans moments.

 

 

 

De vegades, és tan fácil com això... :)

L'escolta del Símptoma, una mirada al teu interior.

El passat 8 de Març vam realitzar una Xerrada amb la Natàlia Aguilà, infermera especialitzada amb teràpies naturals. Ella, va encarar-se a la part més física, i jo vaig parlar dels aspectes més emocionals. Amb tot, integrant aquestes parts en la Totalitat que Som. 

Mimant qui vaig ser.

“Em poso al davant de mi mateixa, amb uns anys menys. La nena qui vaig ser, emergeix i es fa present per ensenyar-me, per explicar-me. Té una mirada il·lusionada i innocent. Es pinta les ungles sense pensar en si a algú li agradarà, en aquell moment. I es pentina i es posa la seva diadema preferida pensant que així es converteix en una princesa.

L’observo des de la distància. M’observo, en realitat. Com si es fes un pont entre el present i el passat, em poso a jugar amb ella. Li pregunto a aquesta neneta quants anys té, i em diu que tot just n’ha complert set. Diu que ja és gran, és clar. M’explica que somnia sovint, i que cada nit diu l’angelet de la guarda perquè la protegeixi i no li passi res. Em confessa que encara li agrada més quan el seu pare el diu amb ella.

Jo li miro les manetes. Una creació irrepetible. Penso que com és possible que la vida s’inventi tal perfecció. Creen i es mouen entremaliades, investiguen i experimenten sense por. Aquesta nena em pregunta i em pregunta, és molt curiosa. De ben petita té una ment inquieta i juganera amb els misteris que l’envolten.  

Ens posem davant per davant i ens passem la pilota. I llavors ella em pregunta si sóc feliç, si m’agrada això de ser gran. Diu que moltes vegades li agradaria ser-ho. I em torna a preguntar amb els ulls encuriosits. Jo la miro amb tendresa, i m’agrada imaginar-me que l’agafo i l’abraço molt fort. La petonejo i li dono les gràcies per haver fet que cada dia de la seva vida em dugués on sóc ara mateix”.

Perquè mai oblidem qui vam ser. Perquè mai perdem la innocència i la humilitat de la infància. Que sempre recordem que, a pesar que passin els anys, aquell nen o nena, segueix vivint en el nostre interior. De nosaltres depèn estimar-lo/la i mimar-lo/la per poder avui, aquí i ara, estimar-nos, valorar-nos i apreciar-nos en la nostra adultesa.

L’amor, comença a dins.