Venem l’ànima al
diable per una mica d’amor. Naixem i immediatament ens fan creure que el bo és
fora, que l’amic és extern i que l’amor s’ha de buscar. Absorbim mandats que ens condueixen a direccions que ni
tan sols sabem si ens convencen. Fem per agradar. Volem ser més alts, més
baixos, més guapos, més exitosos o sobresaltar en alguna cosa. Sembla que això
ens prometi la supervivència en aquesta societat alienada, separada i
desvinculada del més essencial.
El dualisme es
manifesta un cop tenim ús de raó. En base a les referències que hem rebut,
comencem a comparar-nos i construir-nos emmirallats pel nostre voltant. Poc ens
diuen el secret més pur i que més hauríem de poder internalitzar com un mantra en la nostra vida: “el diamant que busques, el tens a la butxaca”.
No cal anar més
enllà, no cal ser qui no som. Aquest dolor va per dins. Hem après a
identificar-nos tant amb els personatges que han sobreviscut a totes les
exigències externes, que ja no recordem com era Ser, simplement. Existir.
Respirar. No demostrar res.
Com els arbres, com
les flors, com els ocells i els rierols. En la naturalesa veiem com tot creix i
és sense cap esforç. Cap element és qüestiona si ha nascut d’una manera o
altra, cap flor es compara amb la del seu costat pensant que aquesta és més
bonica. I per això la natura ens cura, ens sana. Ens recorda en algun punt profund,
que podem descansar. Que no cal que ens esforcem a ser qui no som, perquè
acabarem la vida i haurem de penedir-nos de no haver viscut autènticament.
Venim amb quelcom
especial a oferir al món. Una nota màgica a entonar. Uns gests únics, unes
peculiaritats irrepetibles, una forma de cabell original... i aquesta suma
individual només podem aportar-la si ens mirem al mirall i som capaços de dir: “Sí,
t’estimo. A tu, que estàs aquí al davant... que comets errors, que t’equivoques,
que dubtes, que et sents insegur moltes vegades, que a cops has desitjat que se
t’engolís la terra... A tu, t’estimo. Et perdono per tots aquests errors tan
humans i venero la part divina i perfecta que viu dins teu. La veig, l’acarono,
i la felicito per estar fent tot el que està fent. Per la valentia de llevar-se
cada dia i seguir endavant. Sí, a tu... el que veig reflectit al mirall... t’estimo”.
I si fem les paus
amb nosaltres mateixos, no hi ha manera de trair-nos, de fer-nos mal, de sabotejar-nos.
I si no som capaços de fer-nos-ho a nosaltres, tampoc ho som de fer-los-hi als
altres. I aquesta és l’única manera d’anar canviat, poc a poc, el món en que
vivim. Tot comença dins.
