Tot inici té un final.

Tot inici té un final.

Com les estacions, els anys, les edats, les paraules. La vida.

Encara recordo quan el vaig començar. Era en un altre indret, una altra llar, una altra ciutat i un altre temps.

Va sortir com un fort crit d’expressió que feia molt temps esperava poder sortir de dins meu. El dia que vaig començar a escriure’l, sé que vaig donar cabuda a una part meva que necessitava començar a expressar-se. Per aquesta via i per altres.

He caminat amb ell i ell ha caminat amb mi. M’ha acompanyat. Silenciós i pacient, sempre accessible a que entrés i escrivís el que necessités ser escrit en aquell moment. Paraules meves o paraules d’altres. Però sempre paraules. Expressives i alliberades. Al menys, a mi, m’alliberaven.

He crescut i m’has acompanyat, en tots aquests senders que he caminat (hem caminat) des que vaig/vas començar/-te. Perquè d’alguna manera et sento amb vida pròpia. L’has tingut, és clar que l’has tingut. Tu ets una etapa viva, creativa, del meu camí. Per tant, també és el teu camí expressat per mi i per tu gràcies a tots dos. I aquesta etapa sempre quedarà aquí. Palpable i demostrable. Com a real i autèntica. Viscuda, passejada i sentida.

T’estic infinitament agraïda. Per haver estat el meu primer trampolí. Les meves ales i la meva vista panoràmica en molts moments. Per haver-me deixat fer les meves provatures i els meus cants particulars en les teves parets.

Ara et deixo aquí. No és que me’n vagi, perquè sempre hi haurà una part de mi gravada en totes aquestes paraules que en un moment van ser. Simplement, vaig a trepitjar altres terres, a gravar altres mots en un altre indret. Tu has estat tot el temps que havies de ser i et torno a donar les gràcies, amic.

Per Ser i per Estar sempre que ho he necessitat. Per ser la meva font d’expressió creativa i per ensenyar-me que ho podia fer. Tant en els meus moments de llum com en els meus moments d’ombra tu em donaves la ploma per a que ho provés. I jo, tímidament, ho feia. Tancava els ulls i començava a dibuixar i desdibuixar tants mots com em venien a la ment i a l’ànima.

I de tot n’ha sortit això. I tu n’has estat el meu mestre i la meva inspiració.

Quedaràs aquí, intacte i irresistible. Per totes les mirades i viatgers que vulguin endinsar-se en tu. Explica’ls tot el que vulguis. Ara ja deixo que ho facis a la teva manera, totalment. T’has fet gran, i jo també. T’independitzes, i jo també. Anem a volar cadascú pels seus propis cels. Recordant, sempre, que un dia, un temps, una època, vam estar compartint tot això que hem compartit. Tots aquests espais de vida i d’amor. D’aprofundiment i d’intimitat.

Tens un lloc al meu cor.

A partir d'ara em podreu trobar a la nova web:

www.sarahgaset.com