De vegades, quedar-me davant un buit em fa por. M'entra urgència, necessitat de control. I llavors faig l'intent de controlar, de fer... d'organitzar, de planificar... per tornar-me a quedar de nou davant meu, només amb la companyia d'aquella veu silenciosa i contundent que molt fluixet i a cau d'ànima em diu: sht... silenci, queda't quieta, escolta, sent... confia.
I en un moment així, en que em decideixo a fer cas a aquesta veu misteriosa que no calla i que, tanmateix, m'agrada, dono vida a aquest blog. Un racó meu, que feia temps somniava i que ara veu la llum. Un lloc on per damunt de tot vull que siguin el meu cor i la meva ànima els que parlin, i jo els observaré. On escriuré paraules, reculls i frases que tinc apuntades en munts i munts de papers, i que en algun moment a mi m'han fet esclatar en un sospir de despertar. On em permetré escriure i deixar-me anar, confiant en que allò que tant m'agrada surt fàcilment a través meu. On s'inter relacionaran els camps professional i personal de la meva vida, perquè per mi són un.
Si has arribat fins aquí, et dono la benvinguda, t'invito a que et descalcis, inspiris profundament.... i et deixis anar.
Sarah en estat pur...
ResponderEliminarEns arriben moments de canvis, almenys és el que sento. Jo em descalço, però ja saps que el meu camp d'expressió és un altre. M'alegra molt que hagis fet aquest pas i que tinguis el teu racó per compartir amb els altres.
Una abraçada ben forta!
Roger
Feliç bonica de llegir les teves paraules. Ansiosa de sentir els teus sentiments... No dubtis que et llegiré. Benvinguda al mon dels bloggers.
ResponderEliminar