Quan el cos parla.

El pessigolleig dels dits quan escric a l’ordinador. La sensació dels cabells com freguen les meves galtes i espatlles. Una picor que es va movent per diferents punts del cos, semblant escapar de la temptativa de les meves mans a voler-la parar.

Vida. Tota l’estona vida. Respirant, vida. El meu company i aliat des que vaig arribar aquí. Qui em camina i qui em sent. El transport mitjançant el qual la meva essència més íntima interactua amb el món en el que visc. Amb els altres. Els iguals. Els cossos que també es mouen, animats i selectes. Cadascú el seu. El d’un, el de tots.

Li faig cas i el miro. I contemplo l’abecedari que ell mateix ha creat per si mateix. El seu llenguatge i el seu do. Ell funciona, sempre, i parla, tan si li faig cas com si no. Ell va al seu ritme. Més aviat al ritme del cor. El cor i el cos. Una lletra que els diferencia. Una infinitud que els fa iguals, els apropa. Sensibles i intuïtius, perceptius i oberts. Transparents i delicats. Forts i valents. S’enamoren l’un de l’altre, es reconeixen companys aliats en aquesta vida que es presenta i continua.

El deixo fer i enjogassar-se. Que prengui protagonisme i em porti. No vull manar-lo, encara que només sigui per una estona, li donaré aquest dret que li correspon. Que dansi i floti, s’elevi i caigui dens al sòl que el sosté cada dia. M’arrossego i m’enduc a través de la corrent interna que el viu i que l’uneix a la mare terra.

Quantes vegades m’ha parlat i no l’he escoltat. He desviat la mirada, he tancat les oïdes i els sentits. Perquè no m’interessava. Perquè em molestava. Perquè em deia veritats que no volia sentir i m’eren poc còmodes. M’era més fàcil sostenir una realitat que encara de cartró, era controlada, pensava. I ell em venia, com un remolí, i em deia que potser allò no era el que tocava. De sentit, de vida, de destí.

L’ofegava i l’ofegava. Li deia que callés. Setmanes, mesos, anys. M’anava apartant d’ell, marginant-lo, per entrar a una realitat fictícia que a mi em semblava original en aquell moment. Fins que després de molt i molt parlar, se’n va cansar. Ni l’escoltava ni el sentia. I llavors es va posar a cridar. Fort, molt fort. Em vaig espantar, és clar. De cop, sentia una veu que ni tan sols reconeixia, encara que no m’havia parat de parlar mai. Però aquella veu m’ensordia… em volia tapar les orelles, encara més fort. I llavors cridar més, i més, i més. Voler-li guanyar el pols al que m’estava sometent. Exigint que tot allò que s’estava desfent davant meu es mantingués.

Però no. Se’n va anar. Tot. Tota. Jo. I llavors el cos va deixar de cridar. Llavors m’acariciava, amb paraules, amb sospirs i xiuxiueig. M’explicava històries i em donava missatges. Rendida, extasiada, destrossada, desmuntada… només podia mirar-lo, de reüll, i escoltar-lo. Per primera vegada, m’obria i deixava que penetrés en mi tot allò que em deia. Perquè ja no tenia per a que lluitar. No tenia res a protegir, ni a justificar. Se n’havia anat tot. El teló d’aquella obra que veia s’havia abaixat i estava en un camerino en forma de cova interna. I allà no hi passava res. Ni el temps ni l’espai. Només notava lo magolada que estava després de tant de resistir-me i lluitar. Però havia dit prou, o m’havien obligat a fer-ho.

Sigui com sigui ho agraïa. Ja estava cansada, esgotada, massa. N’havia tingut suficient de viure durant uns anys cega a mi mateixa. Al meu sentir i respirar. Als meus anhels més secrets que sortien resplendint en el moment en que els hi donava espai. I llavors dansaven davant meu, enmig de la foscor d’aquella cova, i m’ensenyaven balls que mai abans havia vist. M’explicaven possibilitats que no coneixia i tornaven a posar-se dins meu per seguir el moviment, més despert, a les meves entranyes. Malucs, pits, cap, peus, mans…

En mi. Un despertar. Un acceptar i prendre consciència que tot allò era jo, part meva total i indissoluble al meu tot. Molt més connectada al cel i a la terra que ho podria estar la raó en molts moments. Deixar de sustentar quelcom que ni triat ni volgut per mi. Però imposat va ser acceptat com una realitat pròpia. Edificar a partir d’això és destructiu, malaltís.

Per això quan em recordo allà, estirada i vençuda, esgotada i magolada, somric i ploro a la vegada. I dono gràcies, infinites gràcies per haver-me dit prou. Per haver-me aturat, cos estimat. Per haver-me dit que per allà no anava bé i m’estava amagant de mi. Que estava seguint per una corrent que no era la pròpia i que això podia dur-me fins la mort de la meva essència i del meu jo més pur. Vaig ser afortunada. Aviat em van dir, em van avisar, que aquell camí que seguia era ple de mines per estar allunyat del meu cor. De la meva ànima i del meu centre.

Vaig estar allà estirada no sé quant de temps. Ni ho vaig comptar ni em va importar. Vaig deixar-me sanar fins que un dia, de repent, vaig notar com el meu cos estava animat. Sensible i viu. Que hi passaven moltes coses en ell.

Vaig prendre-les totes elles com les meves amigues, les reveladores de secrets profunds. Després d’haver caminat per aquelles masmorres, vaig posar-me dempeus convençuda que tot allò havia cobrat un sentit diferent en mi i la meva consciència. Que mai res tornaria a ser igual, perquè de cop m’havia integrat d’una manera nova. Les meves sensacions, emocions, intuïcions i entranyes caminaven al son del meu cos. I el meu cos em representava com una part intrínseca d’aquesta existència humana. El protagonista impalpable, inqüestionable, les meves arrels i el meu sostén.

Llavors vaig deixar-lo fer. Que em digués i que em guiés. Que m’aconsellés quan sí i quan no. Quan alguna cosa li era bona i quan alguna cosa no li era agradable. Amb persones, amb situacions, amb músiques i amb cançons. Amb aliments i amb esports. Amb balls  i sons. Vaig deixar-lo dir. I mai més va cridar. No d’aquella manera, desesperada i desorbitada, com ho havia fet. Ara, de vegades, m’aixeca la veu. Una mica. Però llavors el miro de reüll i em riu. Sap i sé que no el deixaré en va. Que l’escoltaré. Que tot el que em digui serà valorat com una veritat a ser sentida.

Ell és el meu guia, el meu termòmetre intern, la meva brúixola i el meu màxim aliat.

Sé que quan estic en el meu camí, ell descansa en pau, fluint i nedant a favor del sentit de la vida. 

Interioridad.

El discípulo quería un sabio consejo. 

"Ve, siéntate en tu celda, y tu celda te enseñará

 la sabiduría", le dijo el Maestro. 

"Pero si yo no tengo ninguna celda...

Si yo no soy monje..."

"Naturalmente que tienes una celda.

Mira dentro de ti". 

(Anthony de Mello, S. J.)

L'apego i el vincle matern.

Tu imagina’t. Un espai càlid, harmònic i protegit. Amb sons més o menys suaus i amb carícies del que t’envolta. No t’has de moure. Tot el que necessites t’és facilitat sense ni tan sols demanar-ho. Sensació d’unió, de no soledat, de fusió. Una veu que t’acompanya durant uns mesos i que és l’únic que segurament reconeixes, però ja en tens prou. Tu i ella. La teva mare.

Un dia creixes, i segueixes creixent tant que aquell espai en el que has cabut durant un temps es queda massa petit. Has de sortir, o t’obliguen a fer-ho. Surts, et treuen. Llums, sorolls, canvi de temperatura, de sensacions, d’inestabilitat i inseguretat. Tot allò que t’acunava en un ambient teu i protegit s’ha esfumat i de repent estàs en un univers que ni tan sols ets capaç de veure però que et sembla infinit i il·limitat, perquè a nivell corporal no sents les seves fronteres. Només que passes d’uns braços, a uns altres. I hi ha moltes més veus, moltes més pells i olors. Menys quan la sents a ella, la mare, tot l’altre és com un impacte rere un altre. Ella sap fer-ho, com agafar-te i regalar-te la seva cova, encara. Fregant-te amb la seva pell, sentint la respiració coneguda que t’ha acompanyat durant uns mesos, rebent petons d’uns llavis que fins arribaven quan estaves allà, a dins, tancat/da, protegit/da.

La primera separació, la més gran de totes, es produeix quan ens treuen i ens separen de la mare. I des d’una unió absolutament simbiòtica que hi havia hagut fins al moment, jo amb ella i ella amb mi, de cop esdevinc un individu perquè el cordó que ens unia ja és partit en dos. Ara ja respiro per mi, m’alimento perquè ho busco o perquè m’ho donen i he de plorar per expressar que alguna cosa passa.  Allò incondicional, aquell cel inigualable, ja no hi és, i tampoc tornarà.

La nostra vida ha iniciat fa un temps, però diríem que com a individus és llavors que comença. En funció de les circumstàncies de cadascú, aquest vincle seguirà d’una manera més o menys unida, sana, segura, vinculant. La separació es farà notar més o menys, encara que en tots els casos hi seguirà sent.

Creixem amb aquesta ferida de guerra. No pas per ser catastrofistes dic això. Segurament forma part del propi procés de creixement i desenvolupament de la persona i la seva consciència. El record d’aquesta espècie d’unió mística amb un ser, que el podem atribuir a la mare o a un més enllà, i que sigui com sigui un dia notem que se’ns és pres i hem d’aprendre a conviure amb nosaltres mateixos.

No se’ns diu, no se’ns explica l’importància d’aquest inici, d’aquest començament pel camí de la nostra vida. Tot es dóna massa per fet. Que ara ja hem sortit i és el que hi ha, que després anem a l’escola i és el que hi ha, també. I si plorem, si cridem, si reclamem, és perquè necessitem que algú, ella o qui sigui, ens miri als ulls, ens abraci, i ens digui que no passa res. Que entenen el nostre ensurt, que ells també l’han sentit, i que ens acompanyen en aquesta aventura valenta que estem començant. És el pilar de la vida, la base de la nostra futura existència aquí.

Passen els anys i d’una manera inconscient, seguim anhelant i buscant allò que un dia vam tenir. Aquell oferiment gratuït, aquella mirada incondicional i protectora. La busquem als propis pares, als amics, als professors i als veïns. No ho sabem que fem això, perquè com he dit, ningú ens ha dit que aquesta empremta és profunda i que si no ens n’adonem guiarà sempre els nostres passos. Serem capaços de vendre’ns per una estona d’amor, de mirada sincera, d’atenció, de recolzament i admiració.

Aquí comencen a aparèixer les capes de mula que ens anem posant al damunt per tal d’agradar i ser acceptats. Recordeu que la finalitat és amb una intenció tan genuïna i positiva com rebre una mica d’aquell amor que en el fons de nosaltres mateixos sabem que un dia vam viure. Recuperar la confluència perfecta que vam tenir. I llavors comencem a mirar enfora i poc a dins. Com des d’una mirada que es va fent gran i adulta, s’hi amaga un nen o nena petits que demanen socors i afecte. Per aconseguir això som capaços de fer l’inimaginable. Tres carreres, vuit màsters, pujar totes les muntanyes del planeta i tirar-nos amb paracaigudes. Per a res fer tot això té res de dolent. Sempre i quant sigui un que autènticament ho esculli.

Una de les situacions que més desperten quelcom semblant a aquest vincle primer, són les relacions de parella. Apareix un individu, una persona, que durant un temps ens dóna l’exclusiva. Ens veu i ens mira, i aplaudeix qualsevol aspecte de la nostra existència. Nosaltres també ho fem amb l’altre. És la fase de l’enamorament, que és tant buscat i perseguit perquè ens apropa a l’experiència de ser un amb l’altre. Un dia això es trenca. El miratge es va fent realitat i, simplement, comencem a veure amb més claredat. Això implica que aquesta bombolla es desfà també. L’altre vol ser més ell, recuperar el seu espai, i jo necessitaré el mateix en funció de quanta sigui la necessitat no coberta que ha quedat en mi d’aquell primer vincle amb la mare o la figura que la substituís. Si vaig tenir un vincle segur, sabré aguantar-me millor sobre els meus peus. Si el vincle va ser insegur o ambivalent, si em va faltar molt per sentir-me realment vist/a i estimat/da, començaré a reclamar i a necessitar que aquest que m’està deixant de mirar com ho feia uns mesos, ho segueixi fent contínuament. Sense aquesta mirada de l’altre sentim que deixem d’existir, que tot acaba, que no serem capaços de tirar endavant. Quelcom semblant al que devem sentir, encara que no ho recordem, quan ens arranquen i ens tiren al buit de la vida just al néixer.

És molt important fer un procés de consciència descobrint com van ser els meus primers vincles. Per exemple, podem començar a investigar com va ser l’embaràs de la meva mare, el naixement (natural, forçat, si em van separar ràpidament o vam poder compartir una estona just néixer, si hi van haver complicacions al part o no...). Com estaven els ànims a casa quan jo vaig arribar? No és el mateix entrar en un ambient harmoniós i feliç, on hi haurà més accessibilitat a la vinculació autèntica i afectiva, que en un ambient deprimit o agressiu, on els adults estan tan ocupats amb les seves històries que ja des d’un principi el nouvingut no hi té cabuda i espai. Com eren el meu pare i la meva mare? O els adults que estiguessin amb mi. Em miraven, em recolzaven? O havia de buscar-me estratègies complicades per aconseguir la seva atenció? Ja sigui fent el pallasso, o trencant coses, o pegant al meu germà. Fent una lectura d’això, es poden arribar a trobar paral·lelismes amb la meva realitat com a persona adulta. Llavors em puc preguntar, també, què i qui hi ha darrera d’algunes de les accions que efectuo i que potser fins a dia d’avui ni tan sols m'he qüestionat si són veritablement escollides. Qui voldria que les reconegués?

El camí cap a la responsabilitat personal, el camí del guerrer, el camí de sanació i de recuperació de la pròpia individualitat com a ser únic i irrepetible... passa per fer una neteja i una presa de consciència de tot això. Per anar cicatritzant les ferides que van poder quedar als meus inicis i que puc haver estat arrossegant en les diferents relacions de la meva vida, tot demanant-los quelcom que no els acabava de pertocar realment. Podem tornar, durant un temps, al principi de la nostra història i infància i, com a adults, explicar-los a aquell nen o nena que vam ser que ara hi som nosaltres i que estem disposats a cuidar-lo/la i acceptar-lo/la per com és. Que passi el que passi, no l’abandonarem, hi serem, el/la veurem. Que quan necessiti alguna cosa no es desesperi buscant a fora, sinó que em cridi a mi i l’aniré a buscar per bressolar-lo/la i explicar-li el que necessiti escoltar per trobar la calma. Podem tancar els ulls i imaginar que juguem amb ell/a, que l’anem culminant de totes les coses que li haguessin agradat, que hagués necessitat, i que no va tenir. No vam tenir. Al principi pot ser un exercici dolorós, doncs si mai hem fet aquesta mirada, obrirem la caixa de pandora i descobrirem sentiments molt profunds i enterrats que veuen la llum. Però això mai és en va. Al contrari. Després de transcendir aquest moment, aquest espai secret fins llavors, comença a aparèixer una sensació de pau més profunda, de menys necessitat externa i més interna, de sentir que madurem d’una manera nova i que les nostres pròpies arrels es claven més fermament al terra. 

I, des d’allà, les rames del nostre arbre podran créixer més segures cap al cel en busca de la realització dels nostres somnis i anhels.

La Sincronicitat de l'Ànima.

Es parla de “Sincronicitat” quan dos o més afers, de manera no buscada causalment emergeixen com a part de l’experiència de la vida d’una persona. Un terme designat pel gran psiquiatra Carl Gustav Jung.

Ell parlava de l’ànima. De com les persones venim aquí a realitzar els màxims potencials de nosaltres mateixos. De continuar amb el llegat d’aquesta per seguir evolucionant, avançant, aprenent.

Explica com n’és de necessari anar convertint els aspectes d’ombra en llum. I insistia en el procés de consciència, en la part de responsabilitat amb un mateix. La capacitat de mirar-se davant la pròpia existència i reconèixer-se.

La Sincronicitat per a mi, és una pista de l’ànima mateixa. Un secret diví. Un mapa de ruta. De cop, unes mans invisibles col·loquen persones i situacions perquè un mateix es pregunti, es qüestioni, s’actualitzi.

Són missatges ben profunds que venen d’un invisible que ho manega tot i ens avisa de quins poden ser els propers passos a seguir. Dic quins poden ser perquè en última instància sempre queda el lliure albir de la pròpia personalitat.

Normalment, quan un comença un procés de consciència, de creixement personal, és partícip d’aquests esdeveniments màgics que de cop comencen a aparèixer com a fets puntuals, momentanis, però que sovint marquen la diferència. Això és així perquè un es torna més perceptiu, més obert, més disposat.

La vida dóna a qui vol rebre, i parla a qui vol escoltar. Per això, com més atents, més possibilitats tenim d’anar-nos trobant pistes al camí.

Això no vol dir que la Sincronicitat pugui ser buscada. Ans al contrari. Com he dit, és una disposició que la vida ofereix en un moment donat per a que una persona pugui adonar-se, decidir, emprendre. Són moments d’alineació. Moltes vegades, és quan un de cop es pregunta: “Com pot ser?”. Estava pensant en una cosa, i m’apareix. En una persona, i me la trobo. En una necessitat, i venen els recursos per ser coberta. Són així, espurnes, instants en el temps que ens revelen que sempre hi ha alguna cosa aquí que ens espia sense fer-ho perquè al final està dins nostre.

L’ànima té una missió, una direcció, una vida interna que l’ha dut aquí per a que assoleixi els seus màxims potencials. L’ànima habita en nosaltres, dinamitza aquest cos amb que tant ens identifiquem, és coberta per aquesta personalitat que creiem que som. Oblidem massa sovint  els designis més elevats que ens van dur aquí. El nostre màxim fi ha de ser tornar-los a sentir i vibrar dins nostre. Recuperar la veu interior, el xiuxiueig anímic que queda soscavat per tot el soroll de fora.

És responsabilitat d’un el decidir cap on vol tirar. Cap on es vol adreçar. Si perdre’s en la multitud, la pressa i el soroll, o vol donar espais per a que aquesta saviesa interna i molt, molt antiga, vagi emergint per facilitar el més preuat tresor que podem assolir en aquesta vida: descobrir el propòsit de la pròpia existència.

Que no té res a veure amb el que ens han ensenyat ni amb el que hem après. No cal posar les culpes a fora. Això és perdre el temps i no deixa de ser una excusa més per a despistar-nos. La responsabilitat la tenim aquí i ara en recordar, en sentir, en escoltar. Més aviat seria: recordar-nos, sentir-nos, escoltar-nos.

L’ànima no té ni nom, ni color, ni edat. Tampoc estat civil ni nacionalitat. Tot amb el que nosaltres ens identifiquem, l’ànima n’és exempta. I, a la vegada, l’ànima és el que Som en essència. La decisió és nostra, personal i intransferible, de decidir quedar-nos identificats amb tot això que un dia se n’anirà, o a començar una escolta més profunda que ens donarà respostes fora de raó, de context, de to, però que són nostres.

Això és una cosa que ningú pot fer per nosaltres. Ni tan sols els llibres, ni tan sols els guies, tampoc els mestres. Podem agafar referències, podem agafar paraules que ens facin vibrar de dins perquè això sempre són pistes al despertar. Però al final sempre queda un amb si mateix. Esperant, pacient, a que la llum de la consciència vagi despertant i així enfilar amb prou determinació i sentit el passeig per aquesta vida.

El descobriment de la il·lusió que ens envolta i anar més enllà per anar traient els vels i que es quedi  despullada la llum de l’evidència interna, existencial. 

Conte del pescador i l'empresari.

Un ric empresari passejava pel port, quan observà a un modest pescador. El pescador tornava amb les seves xarxes dins la seva petita barca i, al desembarcar al moll, l'empresari advertí un cubell de peixos. El ric empresari s'apropà al pescador i asseverà: 

-És un molt bon pescador! Vostè sol i amb aquesta petita barca ha pescat molts peixos. Quant temps hi dedica a la pesca? 

El pescador respongué: 

-Doncs miri, jo la veritat és que mai m'aixeco abans de les 8:30. Esmorzo amb els meus fills i la meva dona, porto als meus fills a l'escola i acompanyo a la meva dona a la feina, després vaig tranquil·lament al moll, on pujo a la meva barca per anar a pescar. Estic una hora o hora i mitja, com a molt, i torno amb els peixos que necessito, ni més ni menys. A l'arribar a terra, m'ajec a un jaç a llegir el diari mentre gaudeixo del paisatge. Després, vaig cap a casa a preparar el que he pescat, i passo la tarda tranquil fins que venen els meus fills i la meva dona. Gaudim junts fent els deures, passejant i jugant. Algunes tardes les passo amb els meus amics tocant la guitarra. 

-Llavors em diu que només en una hora i mitja ha pescat tots aquests peixos? Definitivament, vostè és un pescador extraordinari. Ha pensat en dedicar més hores al dia a la pesca?

-Per a què? -pregunta el pescador. 

-Doncs perquè si inverteix més temps en pescar, 8 hores per exemple, vostè tindria 8 vegades més peixos i, així... més diners!

-Per a què? -pregunta una vegada més el pescador.

-Doncs, miri vostè, amb més diners podria comprar una barca més gran, o inclús contractar a pescadors per a que surtin a treballar per vostè, i així tenir més captures.

I el pescador, insistent, pregunta una vegada més: 

-Per a què?

-Doncs amb aquest increment de ventes, el seu ingrés net seria envejable. El seu flux efectiu seria el propici per arribar a tenir una petita flota de barques i, així, fer créixer una empresa de pescadors que el farien a vostè molt ric. 

-Per a què?

-Però vostè no ha entès res? Amb aquest petit imperi de pesca, vostè només s'hauria de preocupar de dirigir la seva empresa i tindria tot el temps del món per fer el que li donés la gana. No hauria de matinar mai, podria esmorzar cada dia amb la seva família, podria jugar amb els seus fills a la tarda, tocar la guitarra amb els seus amics...

-Pel que veig, el que no ha entès res ha estat vostè -va dir el pescador mentre agafava el diari i s'ajeia tranquil·lament al seu jaç.

Deixa'm volar.

Si en algun moment veus que em perdo pels aires, baixa’m a terra ferma.

Però mentrestant, mentrestant deixa’m  volar en aquest instant. En aquest no res que ho té tot. Deixa’m fluctuar en les onades sensuals del moviment inherent de la pròpia vida. Deixa’m experimentar i descobrir els misteris que s’amaguen ocults darrera l’innombrable.

Deixa’m també perdre’m enmig de les meves cabòries que segurament em conduiran a terres verges. Tapa’m enmig de la boira de la confusió que apareix de vegades, però permet-me descobrir-la per mi mateixa.

Quan vegis que els meus ulls es tanquen, no pensis que me’n vaig. Només procuro experimentar una altra vida més profunda, més real, que no deixa de ser real allà on som, però també ho és allà on no som.

Deixa’m descobrir el meu ritme, el meu so. Me’n vaig oblidar un dia, però avui és el moment de recordar. I no hi ha res que més m’importi que això. Deixa’m buscar allà on sembla que no hi ha res. Trencar els ritmes imposats i confiar en que una altra manera és possible.

Entrar en mi mateixa, en la meva feminitat, sensualitat, sexualitat, maternitat, saviesa, el jo salvatge i profund, savi i connectat a la mare terra i a totes les ancestres que m’han precedit. Deixa’m estar allà un temps. Permet-me quedar-me en aquest oasis tot el que sigui necessari per trobar allò que he vingut a fer aquí. No desconfiïs, confia. Perquè si tu confies i jo ho veig en la teva mirada jo confio que confiant arribaré. O tornaré. O em quedaré. No ho sé. Però significarà que tot aquest camí, tota aquesta exploració té un sentit, un significat. Anímic, intuïtiu, essencial. Que passa de les formes i de les imposicions i recorda que aquest és un viatge molt llarg i que val la pena despertar-hi per comprendre i treure tots els potencials. Si arribem amb tots ells, per què els perdem? Per què ens n’oblidem? I comencem a mendicar, a demanar, a viure a mig gas i a assumir de manera submisa que això potser és el que toca. I si no és això el que toca? I si el que toca és començar a cavalcar? Córrer amb el vent o deixar-me endur per les onades? Cridar, entonar, observar. Deixar els rellotges a part i connectar amb el cronòmetre intern. I aquest és un temps diferent. Aquest és un temps de l’ànima que no té ni nit ni dia.  Només té un fil conductor i profund que connecta amb el tot i que dota de sentit aquesta existència. I tots tenim el decret diví de descobrir aquest sentit. Propi, personal, compartit. I sanar, i estimar, i connectar amb l’amor del que venim. Agrair el poder ser aquí per estar sentint tot això i encarnar aquesta realitat més profunda.

No som de plàstic, no som autòmats. No hem nascut per ser obedients i seguir unes normes que s’han creat des d’un nivell de consciència molt baix. Que segueixen els interessos, no l’amor. Ens hem deixat anestesiar sense voler. Però ho podem canviar. Només cal despertar, recordar, revelar-nos i començar a crear. Crear el nostre destí, el nostre dia a dia, la nostra realitat. Que s’apropi més a la nostra veu i al nostre Ser.

El moment de ser feliç és ara. El moment d’encarnar la nostra veritat és ara. El moment de parir el que hem vingut a parir aquí, és ara. La Creativitat és Ara.

Així que si en algun moment veus que em perdo pels aires, ajuda’m a baixar. Però, mentrestant, deixa’m volar. 

Todo tiene su momento.

Todo tiene su momento, y cada

cosa su tiempo bajo el cielo:

Su tiempo el nacer,

y su tiempo el morir;

su tiempo el plantar

y su tiempo el arrancar lo plantado.

Su tiempo el matar

y su tiempo el sanar;

su tiempo el destruir,

y su tiempo el edificar.

Su tiempo el llorar,

y su tiempo el reír;

su tiempo el lamentarse,

y su tiempo el danzar.

Su tiempo el lanzar piedras,

y su tiempo el recogerlas;

su tiempo el abrazarse,

y su tiempo el separarse.

Su tiempo el buscar,

y su tiempo el perder;

su tiempo el guardar,

y su tiempo el tirar.

Su tiempo el rasgar,

y su tiempo el coser;

su tiempo el callar,

y su tiempo el hablar.

Su tiempo el amar,

y su tiempo el odiar;

Su tiempo la guerra,

y su tiempo la paz.

Respectar els temps de la vida. Seguir el ritme intern que sempre condueix a algun lloc. Confiar en aquesta certesa pacient que ni espera, ni busca, perquè sap i troba. 

És moment ara per a mi de reclusió, d'introspecció. De pausa i Silenci.

Esperant sense esperar el floriment d'una nova primavera. 

Meditar sin esforzarse.

Sentarse en meditación es fluir como hace un río y, hay dos cosas que son absurdas cuando nos encontramos en medio del cauce, nadar contracorriente y empujar el río abajo, en ambos casos lo único que cosecharíamos es un cansancio descomunal. Basta con relajarse. Relajarse no es sólo aflojar el exceso de tensión de la musculatura o soltar las articulaciones; tiene que ver con un estado de ánimo, con una actitud de abandono. 

Cuando nos sentamos a meditar tratamos de sentarnos sin más y, para ello, no es necesario llevar más carga de la cuenta, dejamos en el perchero nuestra mochila de responsabilidades y preocupaciones. No necesitamos, para el caso, ningún kit de supervivencia. Simplemente sentarse con un ánimo tranquilo termina por resolver el exceso que practicamos en una vida dentro de una sociedad acelerada y acumulativa. 

El mismo alimento que tomamos cada día nos nutre pero también nos ceba cuando comemos en exceso o nos daña cuando nuestra alimentación es desordenada. Bastaría, todo el mundo lo sabe, con dejar de comer unos días o, al menos, hacer dieta una temporada, para restablecer el equilibrio perdido. Si el ayuno es la respuesta puntual a la dieta, el silencio y la quietud lo es a un desorden con respecto a nuestras habladurías y manipulaciones. 

Dejar de hacer es una manera de desactivar la acción precipitada, condicionada o ignorante que tantos reveses nos trae luego y que, a regañadientes, muchas veces no queremos admitir. Sentarse relajadamente es una buena respuesta a ese exceso en el hacer. Podemos aflojar el cuerpo y soltar las manos, esas manos tan habituadas a coger y soltar, a retorcer y enderezar, en definitiva, a manipular la realidad. 

No podemos meditar con el cuerpo tenso y la mente ávida, hemos de aprender a relajarnos. Drenar el exceso de tensión y ponerse en una actitud de disponibilidad. Nos ayuda la postura vertical y nos favorece la respiración lenta, también abre el camino las técnicas de visualización y la concentración relajada y atenta. 

Meditación Síntesis. Julián Peragón.

La teràpia del buit.

La teràpia ha de sortir del camp, del moment present. De la trobada que es produeix entre els sers que comparteixen.

La teràpia no pot ser ni predeterminada, ni predita. És un vot de confiança, de salt al buit. D’estar amb el que hi hagi en el moment. En confiar amb la intuïció de la persona i del propi terapeuta. En l’observació atenta, en l’amor a l’altre. El voler-lo veure, despullar, intimidar-lo fins arribar a les seves entranyes. Connectant amb les pròpies. Perquè un terapeuta ha d’haver entrat molt dins seu per poder entrar realment dins l’altre. Per poder explorar, un s’ha d’haver explorat. Descobert els seus misteris, enigmes, secrets. I estar sempre disposat a seguir, a continuar. Mantenir la humil actitud que el camí just acaba de començar i queda molt per aprendre.

Mai creure que sabem més que l’altre. Sinó és ell qui sap sobre si mateix, fins la mesura que pot. Com puc jo tenir domini o poder sobre la vida d’una persona? Això és una forma de maltractament, de dictadura. No. Si jo realment confio en la saviesa interna de la vida, sé i confio també en que qui tinc al davant té totes les respostes al seu interior. Que li costa veure-les, està bé. Que està feta un embolic, també. I com a molt puc pretendre ajudar a que ella mateixa es desemboliqui, es descobreixi, es respongui.

Una teràpia ha de ser humana, sensible, amorosa. I des de l’amorositat podem dir les coses que potser a l’altre no li agraden però que creiem li poden fer un bé. Sempre des del respecte, des d’un pas endarrere. Mai endavant. Aquí cadascú està escrivint la seva llegenda personal, la seva aventura. No podem violar-la. Encara que veiem, encara que sapiguem en un moment donat que seria millor per aquí i no per allà. Però un bon terapeuta espera, confia, roman atent i es meravella amb cada petit avenç de l’altre, com si d’un nadó es tractés descobrint les parts del seu cos i de la seva pròpia existència.

Què no ho hem fet nosaltres això, abans? No podem empènyer a algú a un penya-segat si no està disposat a obrir les seves ales. Potser les ha de descobrir, encara, i és perfecte.

La teràpia és un buit tan gran, que de vegades em fa vertigen. Em seria més fàcil comptar amb un munt de tècniques que em diguessin que he de fer en cada moment, què he de respondre en cada pregunta. Però llavors deixo de veure a qui tinc davant. La trobada deixa de ser màgica. Com puc encapsular la vida en quatre tècniques? Com se suposa que he d’explicar el misteri d’estar aquí amb quelcom estudiat? El que surt és del moment, és revelat si escolto. Si m’obro, si no pretenc controlar. Si miro l’altre i el veig, i el respecto i el sento. I per un moment jo me’n vaig de mi i viatjo al seu cor i a la seva ànima i sé què sent, què viu, amb què compta i amb què no, i des d’allà llavors torno a sortir i li dono la mà per acompanyar-lo subtilment a anar desxifrant els punts claus de la seva existència. Però així, poc a poc, molt fluixet, sense que gairebé es noti.

Jo no puc marcar el ritme, és la vida que ho fa. No puc ser tan prepotent com per pensar que mano. No... la vida està passant a través nostre. A través meu i de l’altra persona. I estar despert a aquest esdeveniment és el més gran que hi ha. Llavors la trobada es produeix, i és màgic.

És una professió fascinant, per a mi. I a la vegada... tan complexa, tan profunda, que requereix tant del meu propi procés, del meu propi auto coneixement... que de vegades m’assusta. I, a la vegada, m’apassiona, dono gràcies, i el meu desig és seguir connectant i confiant, cada vegada més... per a que aquest buit es faci més present i més gran a la meva vida i el control hi tingui menys cabuda. I des d’aquí respirar, viure, sentir, avançar, anhelar, romandre, estar, sospirar, estimar. 

El barrendero del monasterio.

Un hombre, muy sencillo y analfabeto, llamó a las puertas de un monasterio. Tenía deseos verdaderos de purificarse y hallar un sentido a la existencia. Pidió que le aceptasen como novicio, pero los monjes pensaron que el hombre era tan simple e iletrado que no podría ni entender las más básicas escrituras ni efectuar los más elementales estudios. Como le vieron muy interesado por permanecer en el monasterio, le proporcionaron una escoba y le dijeron que se ocupara diariamente de barrer el jardín. Así, durante años, el hombre barrió muy minuciosamente el jardín sin faltar ni un solo día a su deber. Paulatinamente, todos los monjes empezaron a ver cambios en la actitud del hombre. ¡Se le veía tan tranquilo, gozoso, equilibrado! Emanaba de todo él una atmósfera de paz sublime. Y tanto llamaba la atención su inspiradora presencia, que los monjes, al hablar con él, se dieron cuenta de que había obtenido un considerable grado de evolución espiritual y una excepcional pureza de corazón. Extrañados, le preguntaron si había seguido alguna práctica o método especiales, pero el hombre, muy sencillamente, repuso:

 –No, no he hecho nada, creedme.

Me he dedicado diariamente, con amor, a limpiar el jardín, y, cada vez que barría la basura, pensaba que estaba también barriendo mi corazón y limpiándome de todo veneno.

"No podemos vivir el atardecer de la vida con el mismo programa que la mañana, pues lo que en la mañana era mucho, en el atardecer será poco y lo que en la mañana era verdadero, en la tarde será falso".        

Carl G. Jung

Benvingut 2016

Camino el present.

No és que el temps passi ràpid, sinó que és la nostra ment la qui ho fa. La ment, de per si, té una incapacitat instintiva de no mantenir-se en el present. En el res, en el buit, en el ser en cada mil·lèsima de segon sense aspirar a res més.

Al contrari d’això, de ben petits anem perdent la capacitat de connectar amb l’ara i comencem a viatjar d’una manera compulsiva cap endavant i endarrere. El futur i el passat. El que potser serem i el que hem sigut. Clar, d’aquesta manera passen les hores, i els dies, les setmanes, els mesos i els anys. I de cop podem preguntar-nos: ui, què ha passat? On he estat durant tot aquest temps? És que passa volant, ni tan sols me n’adono…

I és que no, no ens n’adonem. És fer un acte conscient de presència el començar a conduir l’atenció cada vegada amb més èmfasi i a la vegada de manera comprensiva cap al present. Cap a la respiració, amunt, avall, deixant anar. Neixo quan inspiro, moro quan exhalo. Aquí mor una part de la meva existència i torna a començar. No m’aferro. La deixo. Se’n va. Adéu. I no em resisteixo. No, que va, perquè el que tinc ara és tan ple, tan ample, tan profund, tant tot, que no puc aturar-me a enyorar el que ja no és o a anhelar el que està per arribar. Confiar en aquest vaivé, sense esperar res.

Deixar d’identificar-me amb totes les coses que diu la meva ment. Si l’observo, m’adono que intenta explicar-me mil pel·lícules, em fa creure mil raons. Em desvia, se m’endu lluny. Lluny d’aquí, de mi, de la meva existència real, profunda, present. Llavors l’exercici és cultivar l’atenció atenta. Simplement, i sense forçar. Res, estar. Un dia, meditant, em va donar la sensació com si dins meu hi existís una part més serena, més sàvia, present i contundent que observava a la meva ment com si fos una nena petita i entremaliada. Que la mirava jugar, enfadar-se, emparrar-se, caure… i aquesta part més sàvia i profunda, no la jutjava, ni la pressionava ni criticava. No. Només es mantenia sabent que aquesta “nena entremaliada” havia d’anar fent el seu camí cap a la maduresa seguint el seu pas. S’havia de creure les seves mentides per desmentir-les, s’havia d’identificar per anar caient després en mil bocins, havia d’intentar les seves estratègies per després anar-se rendint i descansar, poc a poc, pas a pas. I això sense judici, amb amor, amb acompanyament, d’aquesta part més profunda que sempre hi és en el fons, i que no li preocupa el que passi més a la superfície. És més aviat aquesta superfície la que en tot cas anirà calmant-se per arribar allà d’on ve.

Llavors torno a la qüestió de l’inici. En si el temps passa massa ràpid i la vida és un instant. I llavors em responc que sí i que no. Que en l’immensitat d’aquesta existència això és un sospir, sí. I que també, a la vegada, aquest present és etern. Que si cultivem la capacitat de mantenir-nos aquí, ara, presents, entrarem en una dimensió que és atemporal, que no té principi ni fi i que no es pot percebre ni com a ràpida ni com a lenta, perquè hi és en cada moment.

Eterna. Incaduca. Immortal.

L'essència.

Si a una flor deixem d'anomenar-la flor... deixarà de ser el que ÉS?

Sàvies paraules.

Cuento Buda y Ananda.

Un día Buda pasaba a través de un bosque. Era un caluroso dia de verano y tenía mucha sed. Le dijo a Ananda, su principal discípulo: 

-Ananda, regresa. Cuatro o cinco kilómetros más atrás hemos pasado por un pequeño arroyo. Tráeme un poco de agua. Llévate mi cuenco de mendicante. Tengo mucha sed y estoy cansado-. Había envejecido. 

Ananda volvió hacia atrás, pero cuando llegó al arroyo, acababan de cruzarlo unas carretas tiradas por bueyes que habían enturbiado el agua de todo el arroyo. Las hojas muertas, que estaban reposando en el fondo, habían subido a la superficie; este agua ya no se podía beber; estaba demasiado sucia. Regresó con las manos vacías y dijo: 

-Tendrás que esperar un poco. Iré por delante. He oído que a sólo cuatro o cinco kilómetros de aquí hay un gran río. Traeré el agua de allí. 

Pero Buda insistió, dijo: 

-Regresa y tráeme el agua de ese arroyo. 

Ananda no podía entender la insistencia, pero si el Maestro lo dice, el discípulo tiene que obedecer. Viendo el absurdo de la situación -que de nuevo tiene que caminar cuatro o cinco kilómetros, y sabe que no vale la pena beber ese agua- él va. Cuando se está yendo, Buda le dice: 

-Y no regreses si el agua sigue estando sucia. Si está sucia, siéntate en la orilla en silencio. No hagas nada, no te metas en el arroyo. Siéntate en la orilla en silencio y observa. Antes o después el agua volverá a aclararse, y entonces llena el cuenco y regresa. 

Ananda volvió hasta allí. Buda tiene razón: el agua está casi clara, las hojas se han desplazado, el polvo se ha asentado. Pero todavía no está totalmente transparente, de modo que se sienta en la orilla observando cómo fluye el río. 

Poco a poco, y finalmente, el agua se vuelve cristalina ... Entonces entiende por qué Buda había insistido tanto. Había un cierto mensaje en esto para él, y lo había entendido!!! 

Rebosante de alegría, regresa bailando hasta Buda. Le entrega el agua y, postrado a sus pies, le da las gracias al Buda. 

-¿Qué estás haciendo? –dice Buda- Soy yo el que debería darte las gracias por traerme el agua-. 

Y Ananda le replica: 

-No, soy yo! ahora puedo entender. Primero me enfadé; no lo demostré, pero estaba enfadado porque me pareció absurdo regresar. Pero ahora he entendido el mensaje. Esto es lo que en realidad necesito en este momento. Ahora puedo entender que con la mente ocurre lo mismo. Sentado en la orilla de ese pequeño arroyo, tomé consciencia de que era igual que mi mente. Si me meto en el arroyo lo volveré a ensuciar. Si me meto en la mente provocaré más ruido, empezarán a aparecer más problemas, a emerger más pensamientos, más quejas. Sentándome a un lado del arroyo he aprendido la técnica; ahora sé que debo mirar mi mente sin interferir en ella... Ahora me sentaré también a un lado de la mente, observándola con todos sus problemas, con todas sus suciedades y hojas muertas, con sus dolores y heridas, cons sus recuerdos y pensamientos, con sus deseos y aversiones... Me sentaré indiferente en la orilla y esperaré al momento en el que todo esté claro”.

El retorn a casa.

La morada de l’ànima, diuen alguns. El retorn a casa diuen altres. Busca al teu interior. Troba el teu diamant intern. Dins teu. Escolta al teu cor. Segueix la teva intuïció.

Penso que tot això parla del mateix, al final. Resumeixen quelcom infinit que resideix en la finitud del nostre cos. En algun punt indeterminat, perquè deu ser a tot arreu. M’ho imagino com un clar, enmig del bosc. Com un espai enmig d’herbassars. Que podant, podant, podant... fa que poc a poc ens hi puguem apropar.  

És un lloc sagrat, que no regalat, encara que tots i cadascun de nosaltres el tinguem per decret diví, pel simple fet d’estar aquí, encarnats, vivint. És allò que veiem als ulls d’un nadó quan neix perquè ell encara no se n’ha oblidat. I als adults ens deu despertar una certa enyorança, una melancolia d’aquella llum que de vegades intuïm però que sovint oblidem.

Aquell estat que no ens deixa pensar ni en l’ahir ni en el demà. Sinó que ens permet reposar en el que hi ha aquí i ara, i d’aquesta manera acariciar el vent, mirar un estel o sentir el batec d’una fulla al vent. Allò que no ens permet ni comparar-nos, ni restar-nos, ni sumar-nos, perquè de cop ens recorda que aquell espai sagrat intern és únic i a la vegada igualitari.

És allò que ens desvela el sentit, el camí, que ens connecta amb la potència profunda d’estar aquí en aquest precís instant, i de cop ja no el volem canviar. Totes les forces de l’univers s’uneixen dins d’un i venen moltes ganes de viure, d’alliberar-se, de saltar i cridar, de ser autèntic, de no tenir por, de voler desprendre’s de qualsevol engany. Això puja i puja i és com una borratxera divina, estar ebri de veritat perquè per un moment entreveiem  d’allà on venim i diem... i per què perdre més el temps?  

Això som, i no ha de requerir esforç, no! Venim amb aquest regal, aquest record etern. Som lliures, som immensos, i purs. Després ens n’oblidem, d’acord. Perquè la majoria del nostre voltant també ho ha fet. Però un dia l’ull intern desperta, comença a voler mirar, veure, i ja no hi ha volta enrere. Llavors es tracta de convertir-nos en escultors de la nostra essència, ànima, i personalitat. Un treball conjunt per arribar a ser cada dia més qui verdaderament som. 

I el tornar a casa, penso que es tracta d’això. De connectar amb “allò” que em retorna a aquesta fermesa interna, aquest reconeixement i aquest poder que no té a veure amb competència, sinó en descans. 

Cadascú ha de trobar la seva manera. No s’hi val a imitar. Està bé escoltar, observar... però després ens n’hem d’oblidar. Prou, soltar-ho. Perquè hem vingut aquí a ser autèntics i no la imitació de ningú. Hem de buscar allò que ens fa vibrar dins, i això és tan personal! Lluny d’assustar-nos, aquest pot ser el nostre motor vital. Què és allò que em dóna energia? Allò que em fa caure les llàgrimes? Quan és que el temps passa i ni me n’adono? Quan he de fer les coses sense esforç? Quan em sento JO? Més enllà de tot...

Hi ha moments que cal recloure’s, i oblidar-nos que vivim en aquest món. Deixar de mirar enfora i mirar endins. Tornar a sentir aquella melodia que hem oblidat. Recordar quin és el nostre decret, la nostra manera. Sigui quina sigui. Potser anar més de pressa, o més a poc a poc. Amunt o avall. Però cadascú al seu ritme.

Prou de trair-nos, de comparar-nos, d’alienar-nos. 

Aquí i ara tenim l’oportunitat d’habitar casa nostra, i de manifestar el que sigui que hem vingut a fer aquí, en forma d’actes, de paraules, de carícies i de petons. D’escriptura, de balls i de melodies.

 Avui, podem decidir. 

Que el Eterno Sol te ilumine

El amor te rodee

Y la luz pura interior

Guíe tu camino...