L'apego i el vincle matern.

Tu imagina’t. Un espai càlid, harmònic i protegit. Amb sons més o menys suaus i amb carícies del que t’envolta. No t’has de moure. Tot el que necessites t’és facilitat sense ni tan sols demanar-ho. Sensació d’unió, de no soledat, de fusió. Una veu que t’acompanya durant uns mesos i que és l’únic que segurament reconeixes, però ja en tens prou. Tu i ella. La teva mare.

Un dia creixes, i segueixes creixent tant que aquell espai en el que has cabut durant un temps es queda massa petit. Has de sortir, o t’obliguen a fer-ho. Surts, et treuen. Llums, sorolls, canvi de temperatura, de sensacions, d’inestabilitat i inseguretat. Tot allò que t’acunava en un ambient teu i protegit s’ha esfumat i de repent estàs en un univers que ni tan sols ets capaç de veure però que et sembla infinit i il·limitat, perquè a nivell corporal no sents les seves fronteres. Només que passes d’uns braços, a uns altres. I hi ha moltes més veus, moltes més pells i olors. Menys quan la sents a ella, la mare, tot l’altre és com un impacte rere un altre. Ella sap fer-ho, com agafar-te i regalar-te la seva cova, encara. Fregant-te amb la seva pell, sentint la respiració coneguda que t’ha acompanyat durant uns mesos, rebent petons d’uns llavis que fins arribaven quan estaves allà, a dins, tancat/da, protegit/da.

La primera separació, la més gran de totes, es produeix quan ens treuen i ens separen de la mare. I des d’una unió absolutament simbiòtica que hi havia hagut fins al moment, jo amb ella i ella amb mi, de cop esdevinc un individu perquè el cordó que ens unia ja és partit en dos. Ara ja respiro per mi, m’alimento perquè ho busco o perquè m’ho donen i he de plorar per expressar que alguna cosa passa.  Allò incondicional, aquell cel inigualable, ja no hi és, i tampoc tornarà.

La nostra vida ha iniciat fa un temps, però diríem que com a individus és llavors que comença. En funció de les circumstàncies de cadascú, aquest vincle seguirà d’una manera més o menys unida, sana, segura, vinculant. La separació es farà notar més o menys, encara que en tots els casos hi seguirà sent.

Creixem amb aquesta ferida de guerra. No pas per ser catastrofistes dic això. Segurament forma part del propi procés de creixement i desenvolupament de la persona i la seva consciència. El record d’aquesta espècie d’unió mística amb un ser, que el podem atribuir a la mare o a un més enllà, i que sigui com sigui un dia notem que se’ns és pres i hem d’aprendre a conviure amb nosaltres mateixos.

No se’ns diu, no se’ns explica l’importància d’aquest inici, d’aquest començament pel camí de la nostra vida. Tot es dóna massa per fet. Que ara ja hem sortit i és el que hi ha, que després anem a l’escola i és el que hi ha, també. I si plorem, si cridem, si reclamem, és perquè necessitem que algú, ella o qui sigui, ens miri als ulls, ens abraci, i ens digui que no passa res. Que entenen el nostre ensurt, que ells també l’han sentit, i que ens acompanyen en aquesta aventura valenta que estem començant. És el pilar de la vida, la base de la nostra futura existència aquí.

Passen els anys i d’una manera inconscient, seguim anhelant i buscant allò que un dia vam tenir. Aquell oferiment gratuït, aquella mirada incondicional i protectora. La busquem als propis pares, als amics, als professors i als veïns. No ho sabem que fem això, perquè com he dit, ningú ens ha dit que aquesta empremta és profunda i que si no ens n’adonem guiarà sempre els nostres passos. Serem capaços de vendre’ns per una estona d’amor, de mirada sincera, d’atenció, de recolzament i admiració.

Aquí comencen a aparèixer les capes de mula que ens anem posant al damunt per tal d’agradar i ser acceptats. Recordeu que la finalitat és amb una intenció tan genuïna i positiva com rebre una mica d’aquell amor que en el fons de nosaltres mateixos sabem que un dia vam viure. Recuperar la confluència perfecta que vam tenir. I llavors comencem a mirar enfora i poc a dins. Com des d’una mirada que es va fent gran i adulta, s’hi amaga un nen o nena petits que demanen socors i afecte. Per aconseguir això som capaços de fer l’inimaginable. Tres carreres, vuit màsters, pujar totes les muntanyes del planeta i tirar-nos amb paracaigudes. Per a res fer tot això té res de dolent. Sempre i quant sigui un que autènticament ho esculli.

Una de les situacions que més desperten quelcom semblant a aquest vincle primer, són les relacions de parella. Apareix un individu, una persona, que durant un temps ens dóna l’exclusiva. Ens veu i ens mira, i aplaudeix qualsevol aspecte de la nostra existència. Nosaltres també ho fem amb l’altre. És la fase de l’enamorament, que és tant buscat i perseguit perquè ens apropa a l’experiència de ser un amb l’altre. Un dia això es trenca. El miratge es va fent realitat i, simplement, comencem a veure amb més claredat. Això implica que aquesta bombolla es desfà també. L’altre vol ser més ell, recuperar el seu espai, i jo necessitaré el mateix en funció de quanta sigui la necessitat no coberta que ha quedat en mi d’aquell primer vincle amb la mare o la figura que la substituís. Si vaig tenir un vincle segur, sabré aguantar-me millor sobre els meus peus. Si el vincle va ser insegur o ambivalent, si em va faltar molt per sentir-me realment vist/a i estimat/da, començaré a reclamar i a necessitar que aquest que m’està deixant de mirar com ho feia uns mesos, ho segueixi fent contínuament. Sense aquesta mirada de l’altre sentim que deixem d’existir, que tot acaba, que no serem capaços de tirar endavant. Quelcom semblant al que devem sentir, encara que no ho recordem, quan ens arranquen i ens tiren al buit de la vida just al néixer.

És molt important fer un procés de consciència descobrint com van ser els meus primers vincles. Per exemple, podem començar a investigar com va ser l’embaràs de la meva mare, el naixement (natural, forçat, si em van separar ràpidament o vam poder compartir una estona just néixer, si hi van haver complicacions al part o no...). Com estaven els ànims a casa quan jo vaig arribar? No és el mateix entrar en un ambient harmoniós i feliç, on hi haurà més accessibilitat a la vinculació autèntica i afectiva, que en un ambient deprimit o agressiu, on els adults estan tan ocupats amb les seves històries que ja des d’un principi el nouvingut no hi té cabuda i espai. Com eren el meu pare i la meva mare? O els adults que estiguessin amb mi. Em miraven, em recolzaven? O havia de buscar-me estratègies complicades per aconseguir la seva atenció? Ja sigui fent el pallasso, o trencant coses, o pegant al meu germà. Fent una lectura d’això, es poden arribar a trobar paral·lelismes amb la meva realitat com a persona adulta. Llavors em puc preguntar, també, què i qui hi ha darrera d’algunes de les accions que efectuo i que potser fins a dia d’avui ni tan sols m'he qüestionat si són veritablement escollides. Qui voldria que les reconegués?

El camí cap a la responsabilitat personal, el camí del guerrer, el camí de sanació i de recuperació de la pròpia individualitat com a ser únic i irrepetible... passa per fer una neteja i una presa de consciència de tot això. Per anar cicatritzant les ferides que van poder quedar als meus inicis i que puc haver estat arrossegant en les diferents relacions de la meva vida, tot demanant-los quelcom que no els acabava de pertocar realment. Podem tornar, durant un temps, al principi de la nostra història i infància i, com a adults, explicar-los a aquell nen o nena que vam ser que ara hi som nosaltres i que estem disposats a cuidar-lo/la i acceptar-lo/la per com és. Que passi el que passi, no l’abandonarem, hi serem, el/la veurem. Que quan necessiti alguna cosa no es desesperi buscant a fora, sinó que em cridi a mi i l’aniré a buscar per bressolar-lo/la i explicar-li el que necessiti escoltar per trobar la calma. Podem tancar els ulls i imaginar que juguem amb ell/a, que l’anem culminant de totes les coses que li haguessin agradat, que hagués necessitat, i que no va tenir. No vam tenir. Al principi pot ser un exercici dolorós, doncs si mai hem fet aquesta mirada, obrirem la caixa de pandora i descobrirem sentiments molt profunds i enterrats que veuen la llum. Però això mai és en va. Al contrari. Després de transcendir aquest moment, aquest espai secret fins llavors, comença a aparèixer una sensació de pau més profunda, de menys necessitat externa i més interna, de sentir que madurem d’una manera nova i que les nostres pròpies arrels es claven més fermament al terra. 

I, des d’allà, les rames del nostre arbre podran créixer més segures cap al cel en busca de la realització dels nostres somnis i anhels.