La Sincronicitat de l'Ànima.

Es parla de “Sincronicitat” quan dos o més afers, de manera no buscada causalment emergeixen com a part de l’experiència de la vida d’una persona. Un terme designat pel gran psiquiatra Carl Gustav Jung.

Ell parlava de l’ànima. De com les persones venim aquí a realitzar els màxims potencials de nosaltres mateixos. De continuar amb el llegat d’aquesta per seguir evolucionant, avançant, aprenent.

Explica com n’és de necessari anar convertint els aspectes d’ombra en llum. I insistia en el procés de consciència, en la part de responsabilitat amb un mateix. La capacitat de mirar-se davant la pròpia existència i reconèixer-se.

La Sincronicitat per a mi, és una pista de l’ànima mateixa. Un secret diví. Un mapa de ruta. De cop, unes mans invisibles col·loquen persones i situacions perquè un mateix es pregunti, es qüestioni, s’actualitzi.

Són missatges ben profunds que venen d’un invisible que ho manega tot i ens avisa de quins poden ser els propers passos a seguir. Dic quins poden ser perquè en última instància sempre queda el lliure albir de la pròpia personalitat.

Normalment, quan un comença un procés de consciència, de creixement personal, és partícip d’aquests esdeveniments màgics que de cop comencen a aparèixer com a fets puntuals, momentanis, però que sovint marquen la diferència. Això és així perquè un es torna més perceptiu, més obert, més disposat.

La vida dóna a qui vol rebre, i parla a qui vol escoltar. Per això, com més atents, més possibilitats tenim d’anar-nos trobant pistes al camí.

Això no vol dir que la Sincronicitat pugui ser buscada. Ans al contrari. Com he dit, és una disposició que la vida ofereix en un moment donat per a que una persona pugui adonar-se, decidir, emprendre. Són moments d’alineació. Moltes vegades, és quan un de cop es pregunta: “Com pot ser?”. Estava pensant en una cosa, i m’apareix. En una persona, i me la trobo. En una necessitat, i venen els recursos per ser coberta. Són així, espurnes, instants en el temps que ens revelen que sempre hi ha alguna cosa aquí que ens espia sense fer-ho perquè al final està dins nostre.

L’ànima té una missió, una direcció, una vida interna que l’ha dut aquí per a que assoleixi els seus màxims potencials. L’ànima habita en nosaltres, dinamitza aquest cos amb que tant ens identifiquem, és coberta per aquesta personalitat que creiem que som. Oblidem massa sovint  els designis més elevats que ens van dur aquí. El nostre màxim fi ha de ser tornar-los a sentir i vibrar dins nostre. Recuperar la veu interior, el xiuxiueig anímic que queda soscavat per tot el soroll de fora.

És responsabilitat d’un el decidir cap on vol tirar. Cap on es vol adreçar. Si perdre’s en la multitud, la pressa i el soroll, o vol donar espais per a que aquesta saviesa interna i molt, molt antiga, vagi emergint per facilitar el més preuat tresor que podem assolir en aquesta vida: descobrir el propòsit de la pròpia existència.

Que no té res a veure amb el que ens han ensenyat ni amb el que hem après. No cal posar les culpes a fora. Això és perdre el temps i no deixa de ser una excusa més per a despistar-nos. La responsabilitat la tenim aquí i ara en recordar, en sentir, en escoltar. Més aviat seria: recordar-nos, sentir-nos, escoltar-nos.

L’ànima no té ni nom, ni color, ni edat. Tampoc estat civil ni nacionalitat. Tot amb el que nosaltres ens identifiquem, l’ànima n’és exempta. I, a la vegada, l’ànima és el que Som en essència. La decisió és nostra, personal i intransferible, de decidir quedar-nos identificats amb tot això que un dia se n’anirà, o a començar una escolta més profunda que ens donarà respostes fora de raó, de context, de to, però que són nostres.

Això és una cosa que ningú pot fer per nosaltres. Ni tan sols els llibres, ni tan sols els guies, tampoc els mestres. Podem agafar referències, podem agafar paraules que ens facin vibrar de dins perquè això sempre són pistes al despertar. Però al final sempre queda un amb si mateix. Esperant, pacient, a que la llum de la consciència vagi despertant i així enfilar amb prou determinació i sentit el passeig per aquesta vida.

El descobriment de la il·lusió que ens envolta i anar més enllà per anar traient els vels i que es quedi  despullada la llum de l’evidència interna, existencial.