La teràpia del buit.

La teràpia ha de sortir del camp, del moment present. De la trobada que es produeix entre els sers que comparteixen.

La teràpia no pot ser ni predeterminada, ni predita. És un vot de confiança, de salt al buit. D’estar amb el que hi hagi en el moment. En confiar amb la intuïció de la persona i del propi terapeuta. En l’observació atenta, en l’amor a l’altre. El voler-lo veure, despullar, intimidar-lo fins arribar a les seves entranyes. Connectant amb les pròpies. Perquè un terapeuta ha d’haver entrat molt dins seu per poder entrar realment dins l’altre. Per poder explorar, un s’ha d’haver explorat. Descobert els seus misteris, enigmes, secrets. I estar sempre disposat a seguir, a continuar. Mantenir la humil actitud que el camí just acaba de començar i queda molt per aprendre.

Mai creure que sabem més que l’altre. Sinó és ell qui sap sobre si mateix, fins la mesura que pot. Com puc jo tenir domini o poder sobre la vida d’una persona? Això és una forma de maltractament, de dictadura. No. Si jo realment confio en la saviesa interna de la vida, sé i confio també en que qui tinc al davant té totes les respostes al seu interior. Que li costa veure-les, està bé. Que està feta un embolic, també. I com a molt puc pretendre ajudar a que ella mateixa es desemboliqui, es descobreixi, es respongui.

Una teràpia ha de ser humana, sensible, amorosa. I des de l’amorositat podem dir les coses que potser a l’altre no li agraden però que creiem li poden fer un bé. Sempre des del respecte, des d’un pas endarrere. Mai endavant. Aquí cadascú està escrivint la seva llegenda personal, la seva aventura. No podem violar-la. Encara que veiem, encara que sapiguem en un moment donat que seria millor per aquí i no per allà. Però un bon terapeuta espera, confia, roman atent i es meravella amb cada petit avenç de l’altre, com si d’un nadó es tractés descobrint les parts del seu cos i de la seva pròpia existència.

Què no ho hem fet nosaltres això, abans? No podem empènyer a algú a un penya-segat si no està disposat a obrir les seves ales. Potser les ha de descobrir, encara, i és perfecte.

La teràpia és un buit tan gran, que de vegades em fa vertigen. Em seria més fàcil comptar amb un munt de tècniques que em diguessin que he de fer en cada moment, què he de respondre en cada pregunta. Però llavors deixo de veure a qui tinc davant. La trobada deixa de ser màgica. Com puc encapsular la vida en quatre tècniques? Com se suposa que he d’explicar el misteri d’estar aquí amb quelcom estudiat? El que surt és del moment, és revelat si escolto. Si m’obro, si no pretenc controlar. Si miro l’altre i el veig, i el respecto i el sento. I per un moment jo me’n vaig de mi i viatjo al seu cor i a la seva ànima i sé què sent, què viu, amb què compta i amb què no, i des d’allà llavors torno a sortir i li dono la mà per acompanyar-lo subtilment a anar desxifrant els punts claus de la seva existència. Però així, poc a poc, molt fluixet, sense que gairebé es noti.

Jo no puc marcar el ritme, és la vida que ho fa. No puc ser tan prepotent com per pensar que mano. No... la vida està passant a través nostre. A través meu i de l’altra persona. I estar despert a aquest esdeveniment és el més gran que hi ha. Llavors la trobada es produeix, i és màgic.

És una professió fascinant, per a mi. I a la vegada... tan complexa, tan profunda, que requereix tant del meu propi procés, del meu propi auto coneixement... que de vegades m’assusta. I, a la vegada, m’apassiona, dono gràcies, i el meu desig és seguir connectant i confiant, cada vegada més... per a que aquest buit es faci més present i més gran a la meva vida i el control hi tingui menys cabuda. I des d’aquí respirar, viure, sentir, avançar, anhelar, romandre, estar, sospirar, estimar.