El ritme de les emocions, el ritme del cor.

Hi havia una vegada un poblat on la posta del sol era cada dia contemplada pels seus habitants, i la sortida era esperada per tots els parells d’ulls allà presents.

Hi havia una vegada en que un grup de persones sortien de la seva llar entonant el cant dels ocells, seguint el ritme de les seves passes i contemplant el vaivé del seu cor. Bum-bum, bum-bum. Ara una passa, ara una altra. Respirant, aturant-se, sentint, continuant.

Així ho van aprendre des de que eren petits. I els petits, ho aprenien d’aquells que havien estat també petits com ells i que ho havien après d’altres que també havien estat petits i ho havien après també. Sense oblidar-ho. Seguint el ritme de la naturalesa, seguint el ritme del cor.

Quan se sentien tristos, ensopits, o acorralats per alguna situació viscuda, es permetien contemplar i viure el que el seu cos els parlava. De vegades, es quedaven al costat de la llar de foc veient com el foc de la pròpia vida anava consumint experiències que necessitaven ser viscudes dins seu. D’altres, s’endinsaven al bosc i llavors contemplaven la grandiositat dels arbres, la vulnerabilitat de les seves fulles. Veien córrer els animalons que amb una llibertat admirable seguien de manera instintiva el seu destí. Això, els ajudava a assumir la petitesa de la seva existència i comprenien la grandiositat del tot al que pertanyien.

Ningú els havia dit mai que allò no estava bé. Que el que se’ls despertava de molt endins podia ser erroni.  Ans al contrari, de ben petits els havien ensenyat que aquell era el seu mapa de ruta. Que si en algun moment tenien algun sentiment contrariat, l’escoltessin, el miressin, el mimessin. L’embolcallessin com si d’un nadó es tractés perquè necessitava prou atenció i contemplació per revelar el missatge que tenia per la persona.

Entenien que eren fills de la natura. Que eren petits en la immensitat i que per a res podien ser creguts ni pretensiosos. No eren més que ningú, tampoc més que les pedres ni que les roques del camí. Eren un. I llavors, simplement, seguien el compàs, el vaivé amb el vent i es mullaven amb la pluja, perquè era el que la vida els regalava.

Sentien com eren la creació de quelcom més gran. Que la divinitat els havia dut aquí perquè la consciència pogués despertar a si mateixa a través d’ells. Eren uns mers servidors, a la vegada que poderosos i apoderats. Justament per això, per l’alineament, per l’acceptació del seu designi. Entregats, confiats, fluïts.

Permetien el silenci ser el rei del seus temps. Sabien que les paraules havien estat apreses. Que fins i tot els gests eren fruit de l’imitació, moltes vegades. I llavors decidien que era bo contemplar sense dir, sense decidir, sense pretendre ser. Desxifrant els mots d’aquest silenci, del buit impenetrable que ho contenia tot. Aquell invisible que feia volar les papallones al seu voltant, que feia córrer el riu a favor de la corrent i que cada hivern despullava els arbres per florir-los després.

S’alliberaven del judici comprenent que aquest era fruit de la seva ment. I aquesta, tot i que poc condicionada, sempre volia córrer i buscar un més enllà. Si estava aquí, volia estar allà. Llavors, tornaven al costat del foc i li tiraven totes aquestes presses, demanant-li que cremés qualsevol impuresa que els allunyés del seu ritme, de si mateixos, de la pròpia vida.

Dansaven quan es feia fosc agraint el ritme natural que s’havia anat produint a través seu, i connectant amb el gran esperit que els mantenia vius. Amb moviment, respirant, sentint.

Acaronaven qualsevol experiència viscuda com quelcom lloable, respectable, digne de ser viscut.

Contemplaven a la naturalesa i aprenien. La gran mestra, manifestadora de tot. Contenedora de tots els secrets, disponible per qui els vulgués veure.

El camí fet i desfet, per tornar a ser descobert algun dia, poc a poc. Lentament.