Deixa'm volar.

Si en algun moment veus que em perdo pels aires, baixa’m a terra ferma.

Però mentrestant, mentrestant deixa’m  volar en aquest instant. En aquest no res que ho té tot. Deixa’m fluctuar en les onades sensuals del moviment inherent de la pròpia vida. Deixa’m experimentar i descobrir els misteris que s’amaguen ocults darrera l’innombrable.

Deixa’m també perdre’m enmig de les meves cabòries que segurament em conduiran a terres verges. Tapa’m enmig de la boira de la confusió que apareix de vegades, però permet-me descobrir-la per mi mateixa.

Quan vegis que els meus ulls es tanquen, no pensis que me’n vaig. Només procuro experimentar una altra vida més profunda, més real, que no deixa de ser real allà on som, però també ho és allà on no som.

Deixa’m descobrir el meu ritme, el meu so. Me’n vaig oblidar un dia, però avui és el moment de recordar. I no hi ha res que més m’importi que això. Deixa’m buscar allà on sembla que no hi ha res. Trencar els ritmes imposats i confiar en que una altra manera és possible.

Entrar en mi mateixa, en la meva feminitat, sensualitat, sexualitat, maternitat, saviesa, el jo salvatge i profund, savi i connectat a la mare terra i a totes les ancestres que m’han precedit. Deixa’m estar allà un temps. Permet-me quedar-me en aquest oasis tot el que sigui necessari per trobar allò que he vingut a fer aquí. No desconfiïs, confia. Perquè si tu confies i jo ho veig en la teva mirada jo confio que confiant arribaré. O tornaré. O em quedaré. No ho sé. Però significarà que tot aquest camí, tota aquesta exploració té un sentit, un significat. Anímic, intuïtiu, essencial. Que passa de les formes i de les imposicions i recorda que aquest és un viatge molt llarg i que val la pena despertar-hi per comprendre i treure tots els potencials. Si arribem amb tots ells, per què els perdem? Per què ens n’oblidem? I comencem a mendicar, a demanar, a viure a mig gas i a assumir de manera submisa que això potser és el que toca. I si no és això el que toca? I si el que toca és començar a cavalcar? Córrer amb el vent o deixar-me endur per les onades? Cridar, entonar, observar. Deixar els rellotges a part i connectar amb el cronòmetre intern. I aquest és un temps diferent. Aquest és un temps de l’ànima que no té ni nit ni dia.  Només té un fil conductor i profund que connecta amb el tot i que dota de sentit aquesta existència. I tots tenim el decret diví de descobrir aquest sentit. Propi, personal, compartit. I sanar, i estimar, i connectar amb l’amor del que venim. Agrair el poder ser aquí per estar sentint tot això i encarnar aquesta realitat més profunda.

No som de plàstic, no som autòmats. No hem nascut per ser obedients i seguir unes normes que s’han creat des d’un nivell de consciència molt baix. Que segueixen els interessos, no l’amor. Ens hem deixat anestesiar sense voler. Però ho podem canviar. Només cal despertar, recordar, revelar-nos i començar a crear. Crear el nostre destí, el nostre dia a dia, la nostra realitat. Que s’apropi més a la nostra veu i al nostre Ser.

El moment de ser feliç és ara. El moment d’encarnar la nostra veritat és ara. El moment de parir el que hem vingut a parir aquí, és ara. La Creativitat és Ara.

Així que si en algun moment veus que em perdo pels aires, ajuda’m a baixar. Però, mentrestant, deixa’m volar.