Porto molt de temps
esforçant-me, donant voltes, intentant, procurant... per arribar a ser, a fer, a
sentir, a comprovar. Porto molt de temps lluitant per ser algú que se suposa que he
de ser. Com si en algun lloc llunyà, efímer, etèric, s’amagués quelcom que en
arribar-hi hi pogués trobar el tresor promès.
De repent arriba la
mort i se’m planta a la cara. Em diu que de per si la vida ja és espiritual,
que la vida corre sola i que el mateix fluir que ens duu un dia se’ns enduu
quan així ho considera. Arriba la mort i m’explica que el cos minva i es queda
i que l’ànima se’n va. L’essència, l’invisible, l’intangible. Em diu
que no em preocupi... que el cos poc a poc s’anirà apagant, però que aquesta
part volàtil i infinita tot just comença una nova aventura. Em diu que em
postri davant de la persona que ha estat valenta de fer l’últim sospir, doncs
és el mateix Déu encarnat i desencarnat aquí a la Terra. Em treu miratges i
falses idees i creences, i m’explica que la saviesa resideix en tots. Que en el
fons del nostre cor som iguals, més enllà de la forma i de la ment que decidim
desenvolupar. Em diu que l’invisible és molt més grandiós que el visible, i que
com un tobogan ens hauríem de deixar anar en cadascun dels instants que passen,
com si fóssim nens i nenes entremaliats i curiosos davant l’espectacle que
se’ns presenta. La mort m’explica i em diu que aquí tenim una oportunitat molt
gran per viure moltes experiències diferents, i que no val la pena frenar-nos
per pors o dubtes. Que això és efímer, tan efímer com una gota que cau de la
rosada i es desfà al terra humit. I que igual que la persona que ara resta
ajaguda davant meu, en un obrir i tancar d’ulls seré jo que un dia voli cap al
més enllà. I llavors jo em pregunto: doncs perquè tenim por? I la mort em respon:
perquè penseu que això no acabarà mai, i perquè us creieu massa a vosaltres
mateixos. I llavors jo penso que més val descansar en cada instant, observar
sense voler interferir ni controlar massa. Saber estimar amb el cor obert i les
mans endavant per qui les vulgui agafar. La mort em diu que no hi ha
diferència. M’explica que tot és igual. Que aquesta persona que sembla que se’n
vagi tan sols canvia de pla, se’n va a un altre de superposat on seguirà el
seu camí. Em diu que això és com un mirall de doble cara, que per molt que no
veiem l’altre costat, no vol dir que no existeixi. M’explica que la mort és tan
viva com la vida, doncs no és mort en si, sinó que és una transmutació, una
metamorfosis, un canvi. La mort és gelada, i en tocar-la amb les mans em
recorda que val la pena mentre estem vius aquí aprofitar el caliu de qui ens
rodeja. Que el batec del cor que funciona des que arribem, no ha de ser
silenciat per vergonyes, i que donar abraçades i petons fan que aquesta
calidesa viva és multipliqui per mil. La mort em diu que no ens amaguem, que
ens atrevim, que diguem t’estimo tantes vegades com faci falta, i que recordem
als que ens importen quan d’especials són i l’ agraïts que estem perquè hi
siguin. La mort m’asseu a la seva falda i em demana que no tingui por, que el
dia que arribi només he d’intentar fer un salt al buit, un vot de confiança
davant el desconegut que em durà a conèixer móns inimaginables fins al moment.
I també em diu, llavors, que no sigui impacient. Que durant la vida tot arriba
quan ha d’arribar, i que més val que visqui relaxada. Les millors coses
apareixen en els moments inesperats, i que la creativitat i la inspiració no es
poden forçar. Em demana que abaixi el ritme, que contempli més. Que m’enamori
de cada detall, i que em fixi amb tot el que se’m passa per alt perquè a
primer cop d’ull pot resultar inútil. Allà de vegades és on s’amaguen els
secrets més preuats. Em diu que no em preocupi pel futur, doncs què importa? El
temps no existeix i voler estar controlant el què passarà només és un engany
que em pren energia i presència. En els segles dels segles, aquest moment és
un gra de sorra en un desert sense fi. Acaronar el present és
l’eternitat manifesta en aquest instant. L’espiritualitat no requereix un
esforç. L’espiritualitat és ara, i qualsevol cosa que surti de l’ara no és
espiritual.
La mort m’ha
ensenyat moltes coses de la vida. Ara, descanso, i espero que tu també ho
facis, perquè gràcies a la teva experiència avui sento una mica més.
Enmig de cabòries innocents,
la vida empeny fugaç i plena
cap a dimensions desconegudes
on tot és vida i vida és mort.
Un nou començament.
Bon
viatge "pinina" estimada. Vola, vola com un ocellet cap a les
estrelles i el cel infinit.
T'estimo
i sempre ho faré. Gràcies per la vida.
