Todo lo que ves tiene sus raíces en un mundo invisible.
Las formas cambian, Y aun así la esencia permanece igual.
Cada vista maravillosa se desvanecerá, cada palabra dulce desaparecerá. ¡Pero no te descorazones! La fuente de la que procede es eterna, creciendo, sacando nuevas ramas, dando nueva vida y nuevas
alegrías.
¿Por qué lloras?
La fuente está dentro de ti,
Y el mundo entero está surgiendo de ella.
La morada de l’ànima,
diuen alguns. El retorn a casa diuen altres. Busca al teu interior. Troba el
teu diamant intern. Dins teu. Escolta al teu cor. Segueix la teva intuïció.
Penso que tot això
parla del mateix, al final. Resumeixen quelcom infinit que resideix en la
finitud del nostre cos. En algun punt indeterminat, perquè deu ser a tot arreu.
M’ho imagino com un clar, enmig del bosc. Com un espai enmig d’herbassars. Que
podant, podant, podant... fa que poc a poc ens hi puguem apropar.
És un lloc sagrat,
que no regalat, encara que tots i cadascun de nosaltres el tinguem per decret
diví, pel simple fet d’estar aquí, encarnats, vivint. És allò que veiem als
ulls d’un nadó quan neix perquè ell encara no se n’ha oblidat. I als adults ens
deu despertar una certa enyorança, una melancolia d’aquella llum que de vegades
intuïm però que sovint oblidem.
Aquell estat que no
ens deixa pensar ni en l’ahir ni en el demà. Sinó que ens permet reposar en el
que hi ha aquí i ara, i d’aquesta manera acariciar el vent, mirar un estel o
sentir el batec d’una fulla al vent. Allò que no ens permet ni comparar-nos, ni
restar-nos, ni sumar-nos, perquè de cop ens recorda que aquell espai sagrat
intern és únic i a la vegada igualitari.
És allò que ens desvela el sentit, el camí, que ens connecta amb la potència profunda d’estar
aquí en aquest precís instant, i de cop ja no el volem canviar. Totes les
forces de l’univers s’uneixen dins d’un i venen moltes ganes de viure, d’alliberar-se,
de saltar i cridar, de ser autèntic, de no tenir por, de voler desprendre’s de
qualsevol engany. Això puja i puja i és com una borratxera
divina, estar ebri de veritat perquè per un moment entreveiemd’allà on venim i diem... i per què perdre
més el temps?
Això som, i no ha
de requerir esforç, no! Venim amb aquest regal, aquest record etern. Som
lliures, som immensos, i purs. Després ens n’oblidem, d’acord. Perquè la
majoria del nostre voltant també ho ha fet. Però un dia l’ull intern desperta,
comença a voler mirar, veure, i ja no hi ha volta enrere. Llavors es tracta de
convertir-nos en escultors de la nostra essència, ànima, i personalitat. Un
treball conjunt per arribar a ser cada dia més qui verdaderament som.
I el tornar a casa,
penso que es tracta d’això. De connectar amb “allò” que em retorna a aquesta
fermesa interna, aquest reconeixement i aquest poder que no té a veure amb competència,
sinó en descans.
Cadascú ha de
trobar la seva manera. No s’hi val a imitar. Està bé escoltar, observar... però
després ens n’hem d’oblidar. Prou, soltar-ho. Perquè hem vingut aquí a ser
autèntics i no la imitació de ningú. Hem de buscar allò que ens fa vibrar dins,
i això és tan personal! Lluny d’assustar-nos, aquest pot ser el nostre motor
vital. Què és allò que em dóna energia? Allò que em fa caure les llàgrimes? Quan
és que el temps passa i ni me n’adono? Quan he de fer les coses sense esforç?
Quan em sento JO? Més enllà de tot...
Hi ha moments que
cal recloure’s, i oblidar-nos que vivim en aquest món. Deixar de mirar enfora i
mirar endins. Tornar a sentir aquella melodia que hem oblidat. Recordar quin és
el nostre decret, la nostra manera. Sigui quina sigui. Potser anar més de
pressa, o més a poc a poc. Amunt o avall. Però cadascú al seu ritme.
Prou de trair-nos,
de comparar-nos, d’alienar-nos.
Aquí i ara tenim l’oportunitat
d’habitar casa nostra, i de manifestar el que sigui que hem vingut a fer aquí,
en forma d’actes, de paraules, de carícies i de petons. D’escriptura, de balls
i de melodies.
