Camino el present.

No és que el temps passi ràpid, sinó que és la nostra ment la qui ho fa. La ment, de per si, té una incapacitat instintiva de no mantenir-se en el present. En el res, en el buit, en el ser en cada mil·lèsima de segon sense aspirar a res més.

Al contrari d’això, de ben petits anem perdent la capacitat de connectar amb l’ara i comencem a viatjar d’una manera compulsiva cap endavant i endarrere. El futur i el passat. El que potser serem i el que hem sigut. Clar, d’aquesta manera passen les hores, i els dies, les setmanes, els mesos i els anys. I de cop podem preguntar-nos: ui, què ha passat? On he estat durant tot aquest temps? És que passa volant, ni tan sols me n’adono…

I és que no, no ens n’adonem. És fer un acte conscient de presència el començar a conduir l’atenció cada vegada amb més èmfasi i a la vegada de manera comprensiva cap al present. Cap a la respiració, amunt, avall, deixant anar. Neixo quan inspiro, moro quan exhalo. Aquí mor una part de la meva existència i torna a començar. No m’aferro. La deixo. Se’n va. Adéu. I no em resisteixo. No, que va, perquè el que tinc ara és tan ple, tan ample, tan profund, tant tot, que no puc aturar-me a enyorar el que ja no és o a anhelar el que està per arribar. Confiar en aquest vaivé, sense esperar res.

Deixar d’identificar-me amb totes les coses que diu la meva ment. Si l’observo, m’adono que intenta explicar-me mil pel·lícules, em fa creure mil raons. Em desvia, se m’endu lluny. Lluny d’aquí, de mi, de la meva existència real, profunda, present. Llavors l’exercici és cultivar l’atenció atenta. Simplement, i sense forçar. Res, estar. Un dia, meditant, em va donar la sensació com si dins meu hi existís una part més serena, més sàvia, present i contundent que observava a la meva ment com si fos una nena petita i entremaliada. Que la mirava jugar, enfadar-se, emparrar-se, caure… i aquesta part més sàvia i profunda, no la jutjava, ni la pressionava ni criticava. No. Només es mantenia sabent que aquesta “nena entremaliada” havia d’anar fent el seu camí cap a la maduresa seguint el seu pas. S’havia de creure les seves mentides per desmentir-les, s’havia d’identificar per anar caient després en mil bocins, havia d’intentar les seves estratègies per després anar-se rendint i descansar, poc a poc, pas a pas. I això sense judici, amb amor, amb acompanyament, d’aquesta part més profunda que sempre hi és en el fons, i que no li preocupa el que passi més a la superfície. És més aviat aquesta superfície la que en tot cas anirà calmant-se per arribar allà d’on ve.

Llavors torno a la qüestió de l’inici. En si el temps passa massa ràpid i la vida és un instant. I llavors em responc que sí i que no. Que en l’immensitat d’aquesta existència això és un sospir, sí. I que també, a la vegada, aquest present és etern. Que si cultivem la capacitat de mantenir-nos aquí, ara, presents, entrarem en una dimensió que és atemporal, que no té principi ni fi i que no es pot percebre ni com a ràpida ni com a lenta, perquè hi és en cada moment.

Eterna. Incaduca. Immortal.

L'essència.

Si a una flor deixem d'anomenar-la flor... deixarà de ser el que ÉS?

L'himne de la perla.

Hi havia una vegada un príncep d'una terra molt llunyana al que li havien promès que es convertiria en rei si completava una missió especial. Havia de viatjar a un lloc molt llunyà de la seva llar per enfrontar a una terrible bèstia que protegia una perla de molt valor al fons de l'oceà. Si vencia a la bèstia i portava la perla de retorn a la seva llar, llavors seria coronat rei. 

El príncep emprengué el seu viatge. Tardà quaranta dies i quaranta nits en arribar al seu destí. Cansat després de tot, se n'anà en un pub a prop del port de la ciutat. Allà begué cervesa i els pescadors locals començaren a parlar amb ell. Li oferiren feina i un lloc con dormir. 

Ell acceptà l'oferta. Es vestí com la gent del poble, menjà el seu menjar i trobà atractives a les dones d'aquell lloc. Al poc temps ja no es podia distingir dels pescadors i havia oblidat tot sobre la recerca de la perla. 

Mentrestant, els pares del príncep començaren a amoïnar-se perquè havia passat molt temps i no havien rebut cap notícia del seu fill. Fou llavors quan decidiren enviar-li una coloma missatgera per recordar-li el verdader propòsit del seu viatge. 

La paloma volà fins la taberna on el príncep estava bevent cervesa amb un amic. Només el príncep pogué veure la coloma encara que aquesta entrà volant per una finestra oberta i es posà sobre la seva espatlla. El missatge de la coloma arribà fins al cor del príncep i aquesta començà a recordar quina era la seva missió i qui era ell. 

Immediatament, el príncep sortí de la taberna i es capbussà al mar. Nedà profund i més profund fins que trobà la bèstia.

La bèstia era la personificació de totes les seves pors, complexes i pensaments negatius. Al príncep l'espantà, però després s'adonà que la bèstia no era real, sinó el mirall de la seva pròpia ment. Ell s'havia d'afrontar a sí mateix. Havia de tractar d'entendre la naturalesa de la bèstia i la seva pròpia psiquis. 

A l'adonar-se que el príncep no tenia por, la bèstia s'enretirà. 

Llavors el príncep seguí nedant fins al fons de l'oceà on trobà una ostra gegant. L'obrí i agafà la perla més gran que mai hagués vist. Aquesta perla era la seva ànima. Amb ella pogué retornar sà i estalvi al seu regne i es convertí en un rei savi i compassiu.