El pessigolleig dels dits quan
escric a l’ordinador. La sensació dels cabells com freguen les meves galtes i
espatlles. Una picor que es va movent per diferents punts del cos, semblant
escapar de la temptativa de les meves mans a voler-la parar.
Vida. Tota l’estona vida.
Respirant, vida. El meu company i aliat des que vaig arribar aquí. Qui em
camina i qui em sent. El transport mitjançant el qual la meva essència més
íntima interactua amb el món en el que visc. Amb els altres. Els iguals. Els
cossos que també es mouen, animats i selectes. Cadascú el seu. El d’un, el de
tots.
Li faig cas i el miro. I
contemplo l’abecedari que ell mateix ha creat per si mateix. El seu llenguatge
i el seu do. Ell funciona, sempre, i parla, tan si li faig cas com si no. Ell
va al seu ritme. Més aviat al ritme del cor. El cor i el cos. Una lletra que
els diferencia. Una infinitud que els fa iguals, els apropa. Sensibles i
intuïtius, perceptius i oberts. Transparents i delicats. Forts i valents.
S’enamoren l’un de l’altre, es reconeixen companys aliats en aquesta vida que
es presenta i continua.
El deixo fer i enjogassar-se. Que
prengui protagonisme i em porti. No vull manar-lo, encara que només sigui per
una estona, li donaré aquest dret que li correspon. Que dansi i floti, s’elevi
i caigui dens al sòl que el sosté cada dia. M’arrossego i m’enduc a través de
la corrent interna que el viu i que l’uneix a la mare terra.
Quantes vegades m’ha parlat i no
l’he escoltat. He desviat la mirada, he tancat les oïdes i els sentits. Perquè
no m’interessava. Perquè em molestava. Perquè em deia veritats que no volia
sentir i m’eren poc còmodes. M’era més fàcil sostenir una realitat que encara
de cartró, era controlada, pensava. I ell em venia, com un remolí, i em deia
que potser allò no era el que tocava. De sentit, de vida, de destí.
L’ofegava i l’ofegava. Li deia
que callés. Setmanes, mesos, anys. M’anava apartant d’ell, marginant-lo, per
entrar a una realitat fictícia que a mi em semblava original en aquell moment.
Fins que després de molt i molt parlar, se’n va cansar. Ni l’escoltava ni el sentia.
I llavors es va posar a cridar. Fort, molt fort. Em vaig espantar, és clar. De
cop, sentia una veu que ni tan sols reconeixia, encara que no m’havia parat de
parlar mai. Però aquella veu m’ensordia… em volia tapar les orelles, encara més
fort. I llavors cridar més, i més, i més. Voler-li guanyar el pols al que m’estava
sometent. Exigint que tot allò que s’estava desfent davant meu es mantingués.
Però no. Se’n va anar. Tot. Tota.
Jo. I llavors el cos va deixar de cridar. Llavors m’acariciava, amb paraules,
amb sospirs i xiuxiueig. M’explicava històries i em donava missatges. Rendida,
extasiada, destrossada, desmuntada… només podia mirar-lo, de reüll, i
escoltar-lo. Per primera vegada, m’obria i deixava que penetrés en mi tot allò
que em deia. Perquè ja no tenia per a que lluitar. No tenia res a protegir, ni
a justificar. Se n’havia anat tot. El teló d’aquella obra que veia s’havia
abaixat i estava en un camerino en forma de cova interna. I allà no hi passava
res. Ni el temps ni l’espai. Només notava lo magolada que estava després de
tant de resistir-me i lluitar. Però havia dit prou, o m’havien obligat a
fer-ho.
Sigui com sigui ho agraïa. Ja estava
cansada, esgotada, massa. N’havia tingut suficient de viure durant uns anys
cega a mi mateixa. Al meu sentir i respirar. Als meus anhels més secrets que
sortien resplendint en el moment en que els hi donava espai. I llavors dansaven
davant meu, enmig de la foscor d’aquella cova, i m’ensenyaven balls que mai
abans havia vist. M’explicaven possibilitats que no coneixia i tornaven a posar-se
dins meu per seguir el moviment, més despert, a les meves entranyes. Malucs,
pits, cap, peus, mans…
En mi. Un despertar. Un acceptar
i prendre consciència que tot allò era jo, part meva total i indissoluble al
meu tot. Molt més connectada al cel i a la terra que ho podria estar la raó en
molts moments. Deixar de sustentar quelcom que ni triat ni volgut per mi. Però
imposat va ser acceptat com una realitat pròpia. Edificar a partir d’això és
destructiu, malaltís.
Per això quan em recordo allà,
estirada i vençuda, esgotada i magolada, somric i ploro a la vegada. I dono
gràcies, infinites gràcies per haver-me dit prou. Per haver-me aturat, cos
estimat. Per haver-me dit que per allà no anava bé i m’estava amagant de mi.
Que estava seguint per una corrent que no era la pròpia i que això podia dur-me
fins la mort de la meva essència i del meu jo més pur. Vaig ser afortunada.
Aviat em van dir, em van avisar, que aquell camí que seguia era ple de mines
per estar allunyat del meu cor. De la meva ànima i del meu centre.
Vaig estar allà estirada no sé
quant de temps. Ni ho vaig comptar ni em va importar. Vaig deixar-me sanar fins
que un dia, de repent, vaig notar com el meu cos estava animat. Sensible i viu.
Que hi passaven moltes coses en ell.
Vaig prendre-les totes elles com
les meves amigues, les reveladores de secrets profunds. Després d’haver caminat
per aquelles masmorres, vaig posar-me dempeus convençuda que tot allò havia
cobrat un sentit diferent en mi i la meva consciència. Que mai res tornaria a
ser igual, perquè de cop m’havia integrat d’una manera nova. Les meves
sensacions, emocions, intuïcions i entranyes caminaven al son del meu cos. I el
meu cos em representava com una part intrínseca d’aquesta existència humana. El
protagonista impalpable, inqüestionable, les meves arrels i el meu sostén.
Llavors vaig deixar-lo fer. Que
em digués i que em guiés. Que m’aconsellés quan sí i quan no. Quan alguna cosa
li era bona i quan alguna cosa no li era agradable. Amb persones, amb
situacions, amb músiques i amb cançons. Amb aliments i amb esports. Amb balls i sons. Vaig deixar-lo dir. I mai més va
cridar. No d’aquella manera, desesperada i desorbitada, com ho havia fet. Ara,
de vegades, m’aixeca la veu. Una mica. Però llavors el miro de reüll i em riu.
Sap i sé que no el deixaré en va. Que l’escoltaré. Que tot el que em digui serà
valorat com una veritat a ser sentida.
Ell és el meu guia, el meu
termòmetre intern, la meva brúixola i el meu màxim aliat.
Sé que quan estic en el meu camí,
ell descansa en pau, fluint i nedant a favor del sentit de la vida.
