L'essència.

Si a una flor deixem d'anomenar-la flor... deixarà de ser el que ÉS?

L'himne de la perla.

Hi havia una vegada un príncep d'una terra molt llunyana al que li havien promès que es convertiria en rei si completava una missió especial. Havia de viatjar a un lloc molt llunyà de la seva llar per enfrontar a una terrible bèstia que protegia una perla de molt valor al fons de l'oceà. Si vencia a la bèstia i portava la perla de retorn a la seva llar, llavors seria coronat rei. 

El príncep emprengué el seu viatge. Tardà quaranta dies i quaranta nits en arribar al seu destí. Cansat després de tot, se n'anà en un pub a prop del port de la ciutat. Allà begué cervesa i els pescadors locals començaren a parlar amb ell. Li oferiren feina i un lloc con dormir. 

Ell acceptà l'oferta. Es vestí com la gent del poble, menjà el seu menjar i trobà atractives a les dones d'aquell lloc. Al poc temps ja no es podia distingir dels pescadors i havia oblidat tot sobre la recerca de la perla. 

Mentrestant, els pares del príncep començaren a amoïnar-se perquè havia passat molt temps i no havien rebut cap notícia del seu fill. Fou llavors quan decidiren enviar-li una coloma missatgera per recordar-li el verdader propòsit del seu viatge. 

La paloma volà fins la taberna on el príncep estava bevent cervesa amb un amic. Només el príncep pogué veure la coloma encara que aquesta entrà volant per una finestra oberta i es posà sobre la seva espatlla. El missatge de la coloma arribà fins al cor del príncep i aquesta començà a recordar quina era la seva missió i qui era ell. 

Immediatament, el príncep sortí de la taberna i es capbussà al mar. Nedà profund i més profund fins que trobà la bèstia.

La bèstia era la personificació de totes les seves pors, complexes i pensaments negatius. Al príncep l'espantà, però després s'adonà que la bèstia no era real, sinó el mirall de la seva pròpia ment. Ell s'havia d'afrontar a sí mateix. Havia de tractar d'entendre la naturalesa de la bèstia i la seva pròpia psiquis. 

A l'adonar-se que el príncep no tenia por, la bèstia s'enretirà. 

Llavors el príncep seguí nedant fins al fons de l'oceà on trobà una ostra gegant. L'obrí i agafà la perla més gran que mai hagués vist. Aquesta perla era la seva ànima. Amb ella pogué retornar sà i estalvi al seu regne i es convertí en un rei savi i compassiu.

Trenzaré mi tristeza.

“Decía mi abuela que cuando una mujer se sintiera triste lo mejor que podía hacer era trenzarse el cabello; de esta manera el dolor quedaría atrapado entre los cabellos y no podría llegar hasta el resto del cuerpo; había que tener cuidado de que la tristeza no se metiera en los ojos pues los haría llover, tampoco era bueno dejarla entrar en nuestros labios pues los obligaría a decir cosas que no eran ciertas, que no se meta entre tus manos- me decía- porque puedes tostar de más el café o dejar cruda la masa; y es que a la tristeza le gusta el sabor amargo. Cuando te sientas triste niña, trénzate el cabello; atrapa el dolor en la madeja y déjalo escapar cuando el viento del norte pegue con fuerza.

Nuestro cabello es una red capaz de atraparlo todo, es fuerte como las raíces del ahuehuete y suave como la espuma del atole.

Que no te agarre desprevenida la melancolía mi niña, aún si tienes el corazón roto o los huesos fríos por alguna ausencia. No la dejes meterse en ti con tu cabello suelto, porque fluirá en cascada por los canales que la luna ha trazado entre tu cuerpo. Trenza tu tristeza, decía, siempre trenza tu tristeza…

Y mañana que despiertes con el canto del gorrión la encontrarás pálida y desvanecida entre el telar de tu cabello.”

Paola Klug

Sàvies paraules.

Cuento Buda y Ananda.

Un día Buda pasaba a través de un bosque. Era un caluroso dia de verano y tenía mucha sed. Le dijo a Ananda, su principal discípulo: 

-Ananda, regresa. Cuatro o cinco kilómetros más atrás hemos pasado por un pequeño arroyo. Tráeme un poco de agua. Llévate mi cuenco de mendicante. Tengo mucha sed y estoy cansado-. Había envejecido. 

Ananda volvió hacia atrás, pero cuando llegó al arroyo, acababan de cruzarlo unas carretas tiradas por bueyes que habían enturbiado el agua de todo el arroyo. Las hojas muertas, que estaban reposando en el fondo, habían subido a la superficie; este agua ya no se podía beber; estaba demasiado sucia. Regresó con las manos vacías y dijo: 

-Tendrás que esperar un poco. Iré por delante. He oído que a sólo cuatro o cinco kilómetros de aquí hay un gran río. Traeré el agua de allí. 

Pero Buda insistió, dijo: 

-Regresa y tráeme el agua de ese arroyo. 

Ananda no podía entender la insistencia, pero si el Maestro lo dice, el discípulo tiene que obedecer. Viendo el absurdo de la situación -que de nuevo tiene que caminar cuatro o cinco kilómetros, y sabe que no vale la pena beber ese agua- él va. Cuando se está yendo, Buda le dice: 

-Y no regreses si el agua sigue estando sucia. Si está sucia, siéntate en la orilla en silencio. No hagas nada, no te metas en el arroyo. Siéntate en la orilla en silencio y observa. Antes o después el agua volverá a aclararse, y entonces llena el cuenco y regresa. 

Ananda volvió hasta allí. Buda tiene razón: el agua está casi clara, las hojas se han desplazado, el polvo se ha asentado. Pero todavía no está totalmente transparente, de modo que se sienta en la orilla observando cómo fluye el río. 

Poco a poco, y finalmente, el agua se vuelve cristalina ... Entonces entiende por qué Buda había insistido tanto. Había un cierto mensaje en esto para él, y lo había entendido!!! 

Rebosante de alegría, regresa bailando hasta Buda. Le entrega el agua y, postrado a sus pies, le da las gracias al Buda. 

-¿Qué estás haciendo? –dice Buda- Soy yo el que debería darte las gracias por traerme el agua-. 

Y Ananda le replica: 

-No, soy yo! ahora puedo entender. Primero me enfadé; no lo demostré, pero estaba enfadado porque me pareció absurdo regresar. Pero ahora he entendido el mensaje. Esto es lo que en realidad necesito en este momento. Ahora puedo entender que con la mente ocurre lo mismo. Sentado en la orilla de ese pequeño arroyo, tomé consciencia de que era igual que mi mente. Si me meto en el arroyo lo volveré a ensuciar. Si me meto en la mente provocaré más ruido, empezarán a aparecer más problemas, a emerger más pensamientos, más quejas. Sentándome a un lado del arroyo he aprendido la técnica; ahora sé que debo mirar mi mente sin interferir en ella... Ahora me sentaré también a un lado de la mente, observándola con todos sus problemas, con todas sus suciedades y hojas muertas, con sus dolores y heridas, cons sus recuerdos y pensamientos, con sus deseos y aversiones... Me sentaré indiferente en la orilla y esperaré al momento en el que todo esté claro”.

La fuente está dentro de ti.

Todo lo que ves tiene sus raíces en un mundo invisible.
Las formas cambian,
Y aun así la esencia permanece igual.
Cada vista maravillosa se desvanecerá, cada palabra dulce desaparecerá.
¡Pero no te descorazones!
La fuente de la que procede es eterna, creciendo,
sacando nuevas ramas, dando nueva vida y nuevas alegrías.

¿Por qué lloras?
La fuente está dentro de ti,
Y el mundo entero está surgiendo de ella.

Rumi

El retorn a casa.

La morada de l’ànima, diuen alguns. El retorn a casa diuen altres. Busca al teu interior. Troba el teu diamant intern. Dins teu. Escolta al teu cor. Segueix la teva intuïció.

Penso que tot això parla del mateix, al final. Resumeixen quelcom infinit que resideix en la finitud del nostre cos. En algun punt indeterminat, perquè deu ser a tot arreu. M’ho imagino com un clar, enmig del bosc. Com un espai enmig d’herbassars. Que podant, podant, podant... fa que poc a poc ens hi puguem apropar.  

És un lloc sagrat, que no regalat, encara que tots i cadascun de nosaltres el tinguem per decret diví, pel simple fet d’estar aquí, encarnats, vivint. És allò que veiem als ulls d’un nadó quan neix perquè ell encara no se n’ha oblidat. I als adults ens deu despertar una certa enyorança, una melancolia d’aquella llum que de vegades intuïm però que sovint oblidem.

Aquell estat que no ens deixa pensar ni en l’ahir ni en el demà. Sinó que ens permet reposar en el que hi ha aquí i ara, i d’aquesta manera acariciar el vent, mirar un estel o sentir el batec d’una fulla al vent. Allò que no ens permet ni comparar-nos, ni restar-nos, ni sumar-nos, perquè de cop ens recorda que aquell espai sagrat intern és únic i a la vegada igualitari.

És allò que ens desvela el sentit, el camí, que ens connecta amb la potència profunda d’estar aquí en aquest precís instant, i de cop ja no el volem canviar. Totes les forces de l’univers s’uneixen dins d’un i venen moltes ganes de viure, d’alliberar-se, de saltar i cridar, de ser autèntic, de no tenir por, de voler desprendre’s de qualsevol engany. Això puja i puja i és com una borratxera divina, estar ebri de veritat perquè per un moment entreveiem  d’allà on venim i diem... i per què perdre més el temps?  

Això som, i no ha de requerir esforç, no! Venim amb aquest regal, aquest record etern. Som lliures, som immensos, i purs. Després ens n’oblidem, d’acord. Perquè la majoria del nostre voltant també ho ha fet. Però un dia l’ull intern desperta, comença a voler mirar, veure, i ja no hi ha volta enrere. Llavors es tracta de convertir-nos en escultors de la nostra essència, ànima, i personalitat. Un treball conjunt per arribar a ser cada dia més qui verdaderament som. 

I el tornar a casa, penso que es tracta d’això. De connectar amb “allò” que em retorna a aquesta fermesa interna, aquest reconeixement i aquest poder que no té a veure amb competència, sinó en descans. 

Cadascú ha de trobar la seva manera. No s’hi val a imitar. Està bé escoltar, observar... però després ens n’hem d’oblidar. Prou, soltar-ho. Perquè hem vingut aquí a ser autèntics i no la imitació de ningú. Hem de buscar allò que ens fa vibrar dins, i això és tan personal! Lluny d’assustar-nos, aquest pot ser el nostre motor vital. Què és allò que em dóna energia? Allò que em fa caure les llàgrimes? Quan és que el temps passa i ni me n’adono? Quan he de fer les coses sense esforç? Quan em sento JO? Més enllà de tot...

Hi ha moments que cal recloure’s, i oblidar-nos que vivim en aquest món. Deixar de mirar enfora i mirar endins. Tornar a sentir aquella melodia que hem oblidat. Recordar quin és el nostre decret, la nostra manera. Sigui quina sigui. Potser anar més de pressa, o més a poc a poc. Amunt o avall. Però cadascú al seu ritme.

Prou de trair-nos, de comparar-nos, d’alienar-nos. 

Aquí i ara tenim l’oportunitat d’habitar casa nostra, i de manifestar el que sigui que hem vingut a fer aquí, en forma d’actes, de paraules, de carícies i de petons. D’escriptura, de balls i de melodies.

 Avui, podem decidir. 

Que el Eterno Sol te ilumine

El amor te rodee

Y la luz pura interior

Guíe tu camino...