No és que el temps
passi ràpid, sinó que és la nostra ment la qui ho fa. La ment, de per si, té
una incapacitat instintiva de no mantenir-se en el present. En el res, en el
buit, en el ser en cada mil·lèsima de segon sense aspirar a res més.
Al contrari d’això,
de ben petits anem perdent la capacitat de connectar amb l’ara i comencem a
viatjar d’una manera compulsiva cap endavant i endarrere. El futur i el passat.
El que potser serem i el que hem sigut. Clar, d’aquesta manera passen les
hores, i els dies, les setmanes, els mesos i els anys. I de cop podem
preguntar-nos: ui, què ha passat? On he estat durant tot aquest temps? És que
passa volant, ni tan sols me n’adono…
I és que no, no ens
n’adonem. És fer un acte conscient de presència el començar a conduir l’atenció
cada vegada amb més èmfasi i a la vegada de manera comprensiva cap al present.
Cap a la respiració, amunt, avall, deixant anar. Neixo quan inspiro, moro quan
exhalo. Aquí mor una part de la meva existència i torna a començar. No m’aferro.
La deixo. Se’n va. Adéu. I no em resisteixo. No, que va, perquè el que tinc ara
és tan ple, tan ample, tan profund, tant tot, que no puc aturar-me a enyorar el
que ja no és o a anhelar el que està per arribar. Confiar en aquest vaivé,
sense esperar res.
Deixar d’identificar-me
amb totes les coses que diu la meva ment. Si l’observo, m’adono que intenta
explicar-me mil pel·lícules, em fa creure mil raons. Em desvia, se m’endu
lluny. Lluny d’aquí, de mi, de la meva existència real, profunda, present.
Llavors l’exercici és cultivar l’atenció atenta. Simplement, i sense forçar.
Res, estar. Un dia, meditant, em va donar la sensació com si dins meu hi
existís una part més serena, més sàvia, present i contundent que observava a la
meva ment com si fos una nena petita i entremaliada. Que la mirava jugar,
enfadar-se, emparrar-se, caure… i aquesta part més sàvia i profunda, no la
jutjava, ni la pressionava ni criticava. No. Només es mantenia sabent que
aquesta “nena entremaliada” havia d’anar fent el seu camí cap a la maduresa
seguint el seu pas. S’havia de creure les seves mentides per desmentir-les, s’havia
d’identificar per anar caient després en mil bocins, havia d’intentar les seves
estratègies per després anar-se rendint i descansar, poc a poc, pas a pas. I això sense judici, amb amor, amb acompanyament,
d’aquesta part més profunda que sempre hi és en el fons, i
que no li preocupa el que passi més a la superfície. És més aviat aquesta superfície
la que en tot cas anirà calmant-se per arribar allà d’on ve.
Llavors torno a la
qüestió de l’inici. En si el temps passa massa ràpid i la vida és un instant. I
llavors em responc que sí i que no. Que en l’immensitat d’aquesta existència això
és un sospir, sí. I que també, a la vegada, aquest present és etern. Que si
cultivem la capacitat de mantenir-nos aquí, ara, presents, entrarem en una
dimensió que és atemporal, que no té principi ni fi i que no es pot percebre ni
com a ràpida ni com a lenta, perquè hi és en cada moment.
Eterna. Incaduca. Immortal.
