Passejant records.

Raig de sons de diferents tonalitats. 

Xiuxiueig d'ocells entre les rames en un dia gris i emboirat. 

Moment de recloure's cap endins a veure què hi ha.
Els pulmons s'eixamplen amb l'aroma d'hivern. No tenen por, ni s'amaguen. Acceptació del que hi ha.

Un sender que avoca l'infinit. L'infinit perquè cada passa tindrà un sentit, una direcció, un horitzó. 

Records d'infància que venen i humitegen els ulls. Pels crits joiosos, les games esgarrinxades, les mirades transparents. La intemporalitat del temps que es manifesta quan porto l'abans a l'ara. 

I torno aquí. 

El buit del Silenci que és etern. Que hi és encara que no l'escoltem. El que ens acompanya enmig dels sons i ensenya com un gran mestre que la grandiositat més gegantina és humil i silenciosa. Que no cal fer massa soroll quan un sap que hi és, sense més misteri. 

El retorn cap a l'essencial és simple per qui escolta, majestuós per qui s'atura, palpable per qui diu prou. Prou del que ja no val, prou del que no és inherent en un, del que ja no vibra, del que ja no sent, del que ja no és viu. Prou de no dir prou.

I, llavors, un és un i ja no busca, perquè troba. 

I, sense esforç, un ÉS.