La nit fosca de lànima.

Cauen llàgrimes galtes avall. Rellisquen, fugidisses. Sensacions vives al pit, a l’estómac. Com un volcà en erupció intern, que segueix el seu procés sense demanar cap tipus de permís. 

L’ànima... des de ben petita m’ha agradat aquesta paraula. M’ha donat un sentit,  potser intuïtiu... al no haver-la vist mai, però sí haver-la percebut. En la meva vida, en els meus somnis, les meves decisions, direccions. Aquesta part diria immutable dins d’un, i que tanmateix s’embolcalla de tantes coses que a cops és difícil arribar-hi de nou. Fins que de manera subtil i silenciosa, des d’una força que escapa a les dimensions d’aquest món, s’imposa per mostrar la seva veu, el seu cant, el seu do. 

És dur no entendre quan ens han ensenyat a creure que ho hem de tenir tot en ordre i controlat per estar bé. Sembla ser que a partir d’una certa edat hauríem de tenir-ho tot col·locat per poder asseverar que la nostra vida té algun tipus de sentit. I, a la vegada, és cada vegada més comú en aquesta època trobar a persones que cada cop saben menys, que tenen menys control, i que els és més difícil saber cap on, com i amb qui. Potser aquesta és una bona notícia en el fons. L’ànima no necessita fer-se entendre, perquè ja és entesa en el més profund. Fins i tot per nosaltres mateixos.  

Quan crèiem conèixer totes les respostes, de repent canvien les preguntes del guió. I una sensació de desorientació, desolació... sol manifestar-se. Un no sap quan llarga pot ser la tempesta. Tampoc se sap en quin moment exacte tornarà a brillar la llum clara que indiqui la direcció a seguir. Potser el més dur de tot és haver de viure-ho sol, per molt que no ho vulguem. El procés d’individuació, com deia Jung, l’ha de fer l’home amb si mateix. La seva recerca personal, baixant als inferns de la seva psique, de la seva història profunda.  El mirar-se en el mirall perfecte de la seva consciència per algun dia poder volar més lliurement.

A l'Ego li costa acceptar que, per molt que es resisteixi, ha aparegut un vendaval que s’ho ha endut tot. Tot... i durant un temps no queda res. Desert, sense oasis. I caminem pel carrer i mirant a les cares de la gent, podem qüestionar-nos si hi ha algú que està experimentant aquest dolor profund que un experimenta. Un dolor que ve de les entranyes, no de la raó.

Penso si això passarà algun dia. Si em tornaré a aixecar ferma damunt els meus peus, sentint clarament el meu propi centre i asseverant amb determinació sobre les meves decisions, el meu parer, el meu ser. Mentrestant, en aquesta nit fosca, res del que servia ja no serveix, res del que m’havia explicat ara té una mica de solidesa... res amb el que m’havia identificat té cap credibilitat. Buit. Silenci. És una mort. Sí, la mort ha de ser alguna cosa semblant. Un final, un deteriorament d’un procés. L’haver de rendir-se, soltar, dir adéu, dir prou, descansar. Lliurar-se al que ha de venir, sense resistència. Confiant, al final, que l’ànima sap més del que la raó pot concebre, i que si ha decidit que era moment de trencar-se en mil bocins era perquè en alguna part de nosaltres mateixos havíem decidit que així fos i estàvem preparats per viure-ho.

La vida és sàvia. Ens trenca i ens torna flexibles com les fulles al vent, perquè les tempestes que ens tingui preparades d’ara en endavant, ens despentinin una mica menys.

 Quan la nit fosca de l’ànima acaba... un ha canviat, ha crescut, i mai més torna a ser el mateix.