Buit. Silenci.
Contemplació.
Espai entre
temps.
Un infinit que
prové del res i torna a ell.
Res que es pugui mesurar,
ni pesar. Ni tan sols veure ni nombrar.
És quelcom
invisible i misteriós. Que impregna cada partícula i cada cèl·lula. Que ressuscita
la matèria inanimada en vida.
Crea des del no
contingut ni forma. Manifesta l’inmanifest.
És una melodia
insonora que es fa palpable en els porus de la pell.
És un pas
endavant i uns quants enrere. Perquè és a tot arreu.
Són els colors
que en una explosió mixta es converteixen en blanc.
És la paraula indesxifrable,
el mot desvetllador.
És el vent que
acaricia els cabells. El fred que eriça la pell i la calor que l’humiteja.
És l’alegria i la
tristesa. La ràbia i la còlera profunda. La por i la valentia. La contemplació
i el Silenci.
És un dia de
lluna plena passejant amb els ulls brillants.
És qui permet el
moviment i l’estructura. A la vegada que atura i de construeix.
És impermanent
dins la seva permanència, perquè és a tot arreu.
Ens concep, ens
pareix, ens viu i ens mor.
L’existència
plena i efímera. Incaduca. Immortal.
És el ball d’una
ballarina guspirejant i fent saltirons per un escenari encès i viu.
És el moviment
simple, és la subtilesa d’un badall.
És el batec del
cor.
Es veu i no es
deixa veure. Es toca i no es deixa tocar. S’olora i no té olor. El seu gust és
de tots els sabors del món.
En cada petó i
cada abraçada. En baralles i reconciliacions. En el gest amorós i en el
violent.
És allà. Pacient.
Màgicament. Serenament i sense judici.
L’existència
melancòlica i present a la vegada.
La VIDA manifesta
aquí constant.
El
desenvolupament i la revelació d’un misteri que s’expressa a través dels meus
dits, amb paraules que ni tan sols són meves.
Existir.
Encarnar.
Ser i Estar.
