Viure el misteri.

 

Buit. Silenci. Contemplació.

Espai entre temps.

Un infinit que prové del res i torna a ell.

Res que es pugui mesurar, ni pesar. Ni tan sols veure ni nombrar.

És quelcom invisible i misteriós. Que impregna cada partícula i cada cèl·lula. Que ressuscita la matèria inanimada en vida.

Crea des del no contingut ni forma. Manifesta l’inmanifest.

És una melodia insonora que es fa palpable en els porus de la pell.

És un pas endavant i uns quants enrere. Perquè és a tot arreu.

Són els colors que en una explosió mixta es converteixen en blanc.

És la paraula indesxifrable, el mot desvetllador.

És el vent que acaricia els cabells. El fred que eriça la pell i la calor que l’humiteja.

És l’alegria i la tristesa. La ràbia i la còlera profunda. La por i la valentia. La contemplació i el Silenci.

És un dia de lluna plena passejant amb els ulls brillants.

És qui permet el moviment i l’estructura. A la vegada que atura i de construeix.

És impermanent dins la seva permanència, perquè és a tot arreu.

Ens concep, ens pareix, ens viu i ens mor.

L’existència plena i efímera. Incaduca.  Immortal.  

És el ball d’una ballarina guspirejant i fent saltirons per un escenari encès i viu.

És el moviment simple, és la subtilesa d’un badall.

És el batec del cor.

Es veu i no es deixa veure. Es toca i no es deixa tocar. S’olora i no té olor. El seu gust és de tots els sabors del món.

En cada petó i cada abraçada. En baralles i reconciliacions. En el gest amorós i en el violent.

És allà. Pacient. Màgicament. Serenament i sense judici.

L’existència melancòlica i present a la vegada.

La VIDA manifesta aquí constant.

El desenvolupament i la revelació d’un misteri que s’expressa a través dels meus dits, amb paraules que ni tan sols són meves.

Existir. Encarnar.

Ser i Estar.