L'escolta del Símptoma, una mirada al teu interior.

El passat 8 de Març vam realitzar una Xerrada amb la Natàlia Aguilà, infermera especialitzada amb teràpies naturals. Ella, va encarar-se a la part més física, i jo vaig parlar dels aspectes més emocionals. Amb tot, integrant aquestes parts en la Totalitat que Som. 

Mimant qui vaig ser.

“Em poso al davant de mi mateixa, amb uns anys menys. La nena qui vaig ser, emergeix i es fa present per ensenyar-me, per explicar-me. Té una mirada il·lusionada i innocent. Es pinta les ungles sense pensar en si a algú li agradarà, en aquell moment. I es pentina i es posa la seva diadema preferida pensant que així es converteix en una princesa.

L’observo des de la distància. M’observo, en realitat. Com si es fes un pont entre el present i el passat, em poso a jugar amb ella. Li pregunto a aquesta neneta quants anys té, i em diu que tot just n’ha complert set. Diu que ja és gran, és clar. M’explica que somnia sovint, i que cada nit diu l’angelet de la guarda perquè la protegeixi i no li passi res. Em confessa que encara li agrada més quan el seu pare el diu amb ella.

Jo li miro les manetes. Una creació irrepetible. Penso que com és possible que la vida s’inventi tal perfecció. Creen i es mouen entremaliades, investiguen i experimenten sense por. Aquesta nena em pregunta i em pregunta, és molt curiosa. De ben petita té una ment inquieta i juganera amb els misteris que l’envolten.  

Ens posem davant per davant i ens passem la pilota. I llavors ella em pregunta si sóc feliç, si m’agrada això de ser gran. Diu que moltes vegades li agradaria ser-ho. I em torna a preguntar amb els ulls encuriosits. Jo la miro amb tendresa, i m’agrada imaginar-me que l’agafo i l’abraço molt fort. La petonejo i li dono les gràcies per haver fet que cada dia de la seva vida em dugués on sóc ara mateix”.

Perquè mai oblidem qui vam ser. Perquè mai perdem la innocència i la humilitat de la infància. Que sempre recordem que, a pesar que passin els anys, aquell nen o nena, segueix vivint en el nostre interior. De nosaltres depèn estimar-lo/la i mimar-lo/la per poder avui, aquí i ara, estimar-nos, valorar-nos i apreciar-nos en la nostra adultesa.

L’amor, comença a dins. 

 

El conte del bambú.

Amb aquest conte us invito a esperar l’inesperable, a fer una pausa, a respirar. A no buscar en el demà l’esperança de l’avui. El que hi ha afora no és res comparat en la força invisible que s’amaga dins. Confiar en que tot es dóna quan s’ha de donar, ens permet relaxar-nos en el vaivé de la vida com si una màgia més gran que nosaltres mateixos ens bressés entre els seus braços. 

EL BAMBÚ JAPONÉS 

No hay que ser agricultor para saber que una buena cosecha requiere de buena semilla, buen abono y riego. También es obvio que quien cultiva la tierra no se detiene impaciente frente a la semilla sembrada, y grita con todas sus fuerzas: ¡Crece, maldita sea! Hay algo muy curioso que sucede con el bambú y que lo transforma en no apto para impacientes:
Siembras la semilla, la abonas, y te ocupas de regarla constantemente.

Durante los primeros meses no sucede nada apreciable. En realidad no pasa nada con la semilla durante los primeros siete años, a tal punto que un cultivador inexperto estaría convencido de haber comprado semillas infértiles.

Sin embargo, durante el séptimo año, en un período de sólo seis semanas la planta de bambú crece
¡más de 30metros!

¿Tardó sólo seis semanas en crecer?

No, la verdad es que se tomó siete años y seis semanas en desarrollarse.

Durante los primeros siete años de aparente inactividad, este bambú estaba generando un complejo sistema de raíces que le permitirían sostener el crecimiento que iba a tener después de siete años.

Sin embargo, en la vida cotidiana, muchas personas tratan de encontrar soluciones rápidas, triunfos apresurados, sin entender que el éxito es simplemente resultado del crecimiento interno y que éste requiere tiempo.

Quizás por la misma impaciencia, muchos de aquellos que aspiran a resultados en corto plazo, abandonan súbitamente justo cuando ya estaban a punto de conquistar la meta.

Cuento Zen.