Mimant qui vaig ser.

“Em poso al davant de mi mateixa, amb uns anys menys. La nena qui vaig ser, emergeix i es fa present per ensenyar-me, per explicar-me. Té una mirada il·lusionada i innocent. Es pinta les ungles sense pensar en si a algú li agradarà, en aquell moment. I es pentina i es posa la seva diadema preferida pensant que així es converteix en una princesa.

L’observo des de la distància. M’observo, en realitat. Com si es fes un pont entre el present i el passat, em poso a jugar amb ella. Li pregunto a aquesta neneta quants anys té, i em diu que tot just n’ha complert set. Diu que ja és gran, és clar. M’explica que somnia sovint, i que cada nit diu l’angelet de la guarda perquè la protegeixi i no li passi res. Em confessa que encara li agrada més quan el seu pare el diu amb ella.

Jo li miro les manetes. Una creació irrepetible. Penso que com és possible que la vida s’inventi tal perfecció. Creen i es mouen entremaliades, investiguen i experimenten sense por. Aquesta nena em pregunta i em pregunta, és molt curiosa. De ben petita té una ment inquieta i juganera amb els misteris que l’envolten.  

Ens posem davant per davant i ens passem la pilota. I llavors ella em pregunta si sóc feliç, si m’agrada això de ser gran. Diu que moltes vegades li agradaria ser-ho. I em torna a preguntar amb els ulls encuriosits. Jo la miro amb tendresa, i m’agrada imaginar-me que l’agafo i l’abraço molt fort. La petonejo i li dono les gràcies per haver fet que cada dia de la seva vida em dugués on sóc ara mateix”.

Perquè mai oblidem qui vam ser. Perquè mai perdem la innocència i la humilitat de la infància. Que sempre recordem que, a pesar que passin els anys, aquell nen o nena, segueix vivint en el nostre interior. De nosaltres depèn estimar-lo/la i mimar-lo/la per poder avui, aquí i ara, estimar-nos, valorar-nos i apreciar-nos en la nostra adultesa.

L’amor, comença a dins.