La nit fosca de lànima.

Cauen llàgrimes galtes avall. Rellisquen, fugidisses. Sensacions vives al pit, a l’estómac. Com un volcà en erupció intern, que segueix el seu procés sense demanar cap tipus de permís. 

L’ànima... des de ben petita m’ha agradat aquesta paraula. M’ha donat un sentit,  potser intuïtiu... al no haver-la vist mai, però sí haver-la percebut. En la meva vida, en els meus somnis, les meves decisions, direccions. Aquesta part diria immutable dins d’un, i que tanmateix s’embolcalla de tantes coses que a cops és difícil arribar-hi de nou. Fins que de manera subtil i silenciosa, des d’una força que escapa a les dimensions d’aquest món, s’imposa per mostrar la seva veu, el seu cant, el seu do. 

És dur no entendre quan ens han ensenyat a creure que ho hem de tenir tot en ordre i controlat per estar bé. Sembla ser que a partir d’una certa edat hauríem de tenir-ho tot col·locat per poder asseverar que la nostra vida té algun tipus de sentit. I, a la vegada, és cada vegada més comú en aquesta època trobar a persones que cada cop saben menys, que tenen menys control, i que els és més difícil saber cap on, com i amb qui. Potser aquesta és una bona notícia en el fons. L’ànima no necessita fer-se entendre, perquè ja és entesa en el més profund. Fins i tot per nosaltres mateixos.  

Quan crèiem conèixer totes les respostes, de repent canvien les preguntes del guió. I una sensació de desorientació, desolació... sol manifestar-se. Un no sap quan llarga pot ser la tempesta. Tampoc se sap en quin moment exacte tornarà a brillar la llum clara que indiqui la direcció a seguir. Potser el més dur de tot és haver de viure-ho sol, per molt que no ho vulguem. El procés d’individuació, com deia Jung, l’ha de fer l’home amb si mateix. La seva recerca personal, baixant als inferns de la seva psique, de la seva història profunda.  El mirar-se en el mirall perfecte de la seva consciència per algun dia poder volar més lliurement.

A l'Ego li costa acceptar que, per molt que es resisteixi, ha aparegut un vendaval que s’ho ha endut tot. Tot... i durant un temps no queda res. Desert, sense oasis. I caminem pel carrer i mirant a les cares de la gent, podem qüestionar-nos si hi ha algú que està experimentant aquest dolor profund que un experimenta. Un dolor que ve de les entranyes, no de la raó.

Penso si això passarà algun dia. Si em tornaré a aixecar ferma damunt els meus peus, sentint clarament el meu propi centre i asseverant amb determinació sobre les meves decisions, el meu parer, el meu ser. Mentrestant, en aquesta nit fosca, res del que servia ja no serveix, res del que m’havia explicat ara té una mica de solidesa... res amb el que m’havia identificat té cap credibilitat. Buit. Silenci. És una mort. Sí, la mort ha de ser alguna cosa semblant. Un final, un deteriorament d’un procés. L’haver de rendir-se, soltar, dir adéu, dir prou, descansar. Lliurar-se al que ha de venir, sense resistència. Confiant, al final, que l’ànima sap més del que la raó pot concebre, i que si ha decidit que era moment de trencar-se en mil bocins era perquè en alguna part de nosaltres mateixos havíem decidit que així fos i estàvem preparats per viure-ho.

La vida és sàvia. Ens trenca i ens torna flexibles com les fulles al vent, perquè les tempestes que ens tingui preparades d’ara en endavant, ens despentinin una mica menys.

 Quan la nit fosca de l’ànima acaba... un ha canviat, ha crescut, i mai més torna a ser el mateix.

Oració de Sant Francesc d'Assís.

Señor, hazme instrumento de tu paz, 

donde haya odio, ponga yo amor, 

donde haya ofensa, ponga yo perdón, 

donde haya discordia, ponga yo unión, 

donde haya error, ponga yo verdad, 

donde haya desesperación, 

ponga yo esperanza, 

donde haya tristeza, ponga yo alegría.

Haz que busque: 

consolar, no ser consolado, 

compadecer, no ser compadecido,

amar, no ser amado.

Porque es olvidándose

como uno se encuentra;

es perdonando, como uno es perdonado;

es dando, como uno recibe;

es muriendo, como uno resucita a la vida.   

Tot comença dins.

Venem l’ànima al diable per una mica d’amor. Naixem i immediatament ens fan creure que el bo és fora, que l’amic és extern i que l’amor s’ha de buscar. Absorbim  mandats que ens condueixen a direccions que ni tan sols sabem si ens convencen. Fem per agradar. Volem ser més alts, més baixos, més guapos, més exitosos o sobresaltar en alguna cosa. Sembla que això ens prometi la supervivència en aquesta societat alienada, separada i desvinculada del més essencial. 

El dualisme es manifesta un cop tenim ús de raó. En base a les referències que hem rebut, comencem a comparar-nos i construir-nos emmirallats pel nostre voltant. Poc ens diuen el secret més pur i que més hauríem de poder internalitzar com un mantra en la nostra vida: “el diamant que busques, el tens a la butxaca”.

No cal anar més enllà, no cal ser qui no som. Aquest dolor va per dins. Hem après a identificar-nos tant amb els personatges que han sobreviscut a totes les exigències externes, que ja no recordem com era Ser, simplement. Existir. Respirar. No demostrar res.

Com els arbres, com les flors, com els ocells i els rierols. En la naturalesa veiem com tot creix i és sense cap esforç. Cap element és qüestiona si ha nascut d’una manera o altra, cap flor es compara amb la del seu costat pensant que aquesta és més bonica. I per això la natura ens cura, ens sana. Ens recorda en algun punt profund, que podem descansar. Que no cal que ens esforcem a ser qui no som, perquè acabarem la vida i haurem de penedir-nos de no haver viscut autènticament.  

Venim amb quelcom especial a oferir al món. Una nota màgica a entonar. Uns gests únics, unes peculiaritats irrepetibles, una forma de cabell original... i aquesta suma individual només podem aportar-la si ens mirem al mirall i som capaços de dir: “Sí, t’estimo. A tu, que estàs aquí al davant... que comets errors, que t’equivoques, que dubtes, que et sents insegur moltes vegades, que a cops has desitjat que se t’engolís la terra... A tu, t’estimo. Et perdono per tots aquests errors tan humans i venero la part divina i perfecta que viu dins teu. La veig, l’acarono, i la felicito per estar fent tot el que està fent. Per la valentia de llevar-se cada dia i seguir endavant. Sí, a tu... el que veig reflectit al mirall... t’estimo”. 

I si fem les paus amb nosaltres mateixos, no hi ha manera de trair-nos, de fer-nos mal, de sabotejar-nos. I si no som capaços de fer-nos-ho a nosaltres, tampoc ho som de fer-los-hi als altres. I aquesta és l’única manera d’anar canviat, poc a poc, el món en que vivim. Tot comença dins. 

Et desitjo...

  

Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin. I que si no és així, siguis breu en oblidar i després d’oblidar, no guardis rancor. Et desitjo també que tinguis amics i, encara que poc savis, siguin nobles i fidels, i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar cegament. I perquè la vida és així, et desitjo també que tinguis enemics. Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses. I que entre ells, n’hi hagi almenys un que sigui just, per tal que no et sentis massa segur. Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble. I que en els moments difícils, quan no et quedi res més, aquesta utilitat et serveixi per mantenir-te en peu. Igualment, et desitjo que siguis tolerant. No amb aquells que s’equivoquen poc, perquè això és molt fàcil, sinó amb aquells que s’equivoquen molt i de manera irremeiable, i que fent bon ús de la teva tolerància, serveixis d’exemple als altres. Et desitjo que sent jove no maduris massa de pressa, i que ja madur, no insisteixis en rejovenir, i que sent vell no caiguis en la desesperació. Perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor i han de fluir entre nosaltres. Et desitjo també que tinguis algú de qui respondre, que vegis com creix i com madura i que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i en la seva forma de sentir. En allò bo, perquè no hi ha res més preciós que la vida, i en allò dolent, perquè et farà sentir les teves limitacions més profundes. I perquè siguis conscient que, encara que tu no ho vulguis creure, i per molt que intentis evitar-ho, hi ha moltes coses que se’ns escapen de les mans. Per sort. Et desitjo de pas una mica de tristesa. No tot l’any, sinó tan sols un dia. Però que aquest dia et serveixi per descobrir que el riure habitual és bo, que el riure diari és avorrit i que el riure constant és malsà. També et desitjo que visquis moments difícils, aquells que posen a prova la nostra fràgil fortalesa, i que t’ensenyin qui ets i qui tens al teu costat. I que quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora sempre acaben passant, sàpigues adonar-te que tot es pot superar i que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans. I que aleshores sàpigues donar-ho als altres, ajudant-los quan els arribin les dificultats. Et desitjo que descobreixis, i amb màxima urgència, que més enllà del teu dia a dia existeixen i et rodegen sers oprimits, tractats amb injustícia, i persones infelices. Et desitjo que acariciïs un gat, tiris una pedra a un riu i escoltis el silenci de l’albada, perquè seràs feliç amb no res. Desitjo també que plantis una llavor, per petita que sigui, i que l’acompanyis en el seu creixement, per tal que descobreixis de quantes vides està fet un arbre. Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari ser pràctic. I que almenys una vegada a l’any en posis una part davant teu i diguis: “Això és meu”, només perquè quedi clar qui és l’amo de qui. Et desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible. I de seguida, alçar la vista i tornar a començar. Et desitjo finalment que, si ets un home, tinguis una bona dona i que, si ets una dona, tinguis un bon home, demà i l’endemà, i que quan estiguin exhausts i somrients, parlin sobre l’amor per tornar a començar. Si totes aquestes coses t’arriben a passar, no tinc res més a desitjar-te...

Victor Hugo

Thich Nhat Hanh. La pràctica del moment PRESENT.

En aquestes paraules s'hi amaga el secret de la Vida...

La Dicha del Alma.

"La vida es un enjambre de casualidades, causalidades, accidentes, coincidencias significativas y destino. En toda esa misteriosa y prolija telaraña de la vida, lo que podemos es vivir con lucidez, conciencia y sabiduría. No tenemos que estar tan pendientes de lo que nos gusta o nos disgusta, sino abrazarlo todo con atención y ecuanimidad, porque todo ello forma parte del escenario de la vida. Abrazar y no rechazar, fluir y no estancarse, vivir y no pensar que se vive. 

La verdadera sabiduría surge de la claridad de la mente, que nos permite distinguir lo real de lo aparente, el yo profundo del yo social. Es una intuición que se desencadena por otros medios que los de la mente ordinaria. Es una percepción muy especial y penetrativa que brota cuando se descorren los velos de la ignorancia básica en la mente. Entonces la persona comienza a ver lo que no veía y alcanza luminosas dimensiones de conciencia que mutan interiormente. Lo que tiene que hacerse, se hace; lo que no tiene que hacerse, no se hace. Entonces uno se da cuenta de lo que realmente importa y de la dirección que hay que seguir. Se percibe la realidad profunda y no solo las pantallas que la ocultan. Se escucha la voz del Ser. Surge un tipo especial de certidumbre. 

Persevere en su investigación interior. Conecte con lo que es usted misma".

-La Dicha del Alma-, Ramiro Calle.