El camí de l'Atenció Plena. Thich Nhat Hanh.

Què et defineix?

Si ens fixéssim en el color dels ulls de les persones, no trobaríem la diferència entre els uns i els altres. Tots SOM.  

Passejant records.

Raig de sons de diferents tonalitats. 

Xiuxiueig d'ocells entre les rames en un dia gris i emboirat. 

Moment de recloure's cap endins a veure què hi ha.
Els pulmons s'eixamplen amb l'aroma d'hivern. No tenen por, ni s'amaguen. Acceptació del que hi ha.

Un sender que avoca l'infinit. L'infinit perquè cada passa tindrà un sentit, una direcció, un horitzó. 

Records d'infància que venen i humitegen els ulls. Pels crits joiosos, les games esgarrinxades, les mirades transparents. La intemporalitat del temps que es manifesta quan porto l'abans a l'ara. 

I torno aquí. 

El buit del Silenci que és etern. Que hi és encara que no l'escoltem. El que ens acompanya enmig dels sons i ensenya com un gran mestre que la grandiositat més gegantina és humil i silenciosa. Que no cal fer massa soroll quan un sap que hi és, sense més misteri. 

El retorn cap a l'essencial és simple per qui escolta, majestuós per qui s'atura, palpable per qui diu prou. Prou del que ja no val, prou del que no és inherent en un, del que ja no vibra, del que ja no sent, del que ja no és viu. Prou de no dir prou.

I, llavors, un és un i ja no busca, perquè troba. 

I, sense esforç, un ÉS.

Existeix una tribu...

Existeix una tribu a Àfrica, on la data de naixement d'un nen no es pren com el dia en que va néixer, ni com el moment en que fou concebut, sinó com el dia en que aquest nen fou "pensat" per la seva mare. 

Quan una dona decideix tenir un nen, s'asseu sota un arbre i es concentra fins escoltar la cançó del nen que vol néixer. Després d'escoltar-la, torna amb l'home que serà el pare del fill i li ensenya. Llavors, quan fan l'amor amb la intenció de concebre'l, en algun moment canten la seva cançó, com una forma d'invitar-lo a venir. 

Quan la mare està embarassada, ensenya la cançó del nen a la gent del lloc on viuen, per tal que quan neixi, les ancianes que estan al seu costat, li cantin per donar-li la benvinguda. 

A mesura que el nen va creixent, quan es fa mal o cau o quan fa alguna cosa bona, com a forma d'honrar-lo, la gent de la tribu li canta la seva cançó.

Hi ha una altra ocasió en la que la gent de la tribu canta al nen. Si en algun moment de la seva vida, aquesta persona comet un crim o un acte socialment aberrant, se'l crida al centre de la vila i la gent de la comunitat el rodeja. Llavors, li canten la seva cançó. 

La tribu reconeix que la forma de corregir un comportament antisocial no és el càstig, sinó l'amor i la recuperació de la identitat. Quan un reconeix la seva pròpia cançó, no desitja ni necessita fer res que danyi als altres.

I així continua durant tota la seva vida. 

Quan contrau matrimoni, es canten les cançons juntes.

I, finalment, quan aquesta persona va a morir, tots en la vila canten la seva cançó, per última vegada, per a ell. 

Pots no haver nascut en una tribu africana que et canti la teva cançó en cada una de les transicions de la teva vida, però la vida sempre et recorda quan estàs vibrant en la teva pròpia freqüència, i quan no ho estàs.

Tan sols segueix cantant i trobaràs el teu camí a casa.

El despertar. Ramiro Calle.

Molt interessant i enriquidor aturar-se uns minuts a escoltar aquestes paraules... per anar despertant a la nostra naturalesa essencial.

Els bons propòsits.

S’acaba l’any i restem a l’espera d’alguna cosa nova. Que prengui nova forma, nou color, nova aroma... la nostra vida, el nostre voltant, el nostre sentit. Ens plantegem i replantegem si això, el que sigui que és això, ens val o no ens val, si és moment de canviar o més val quedar-se així. 

Davant l’experiència d’un nou començament, em poso davant el mirall i observo la meva pell, els meus ulls i la meva boca. Els meus cabells. Miro al fons de la meva mirada i dic: qui hi ha aquí? Em despullo com una taronja que ha de ser menjada i ja no serveix la seva carcassa. Totes les capes i capes es dilueixen en el no res per deixar pas a lo més essencial en un instant present que és l’ara. 

I, llavors, en aquest ara, res queda i res s’espera. La vida hi és i això ja és molt. M’adono que cada passa m’aproparà més o menys a mi si decideixo actuar al son de l’ànima o no. L’ànima que és el cor, que és la intuïció, que és la veu que fluixet i a cau d’orella dóna sovint missatges que, tan delicats, a cops no són escoltats. 

Que els bons propòsits surtin de lo més essencial d’un mateix és el més important. Que facin tremolar, vibrar, somniar. Des de les coses més simples a les més complexes, que siguin sortides d’un i no introjectades pel nostre voltant. Si som adults, si som persones, tenim la responsabilitat d’anar-nos convertint en nosaltres mateixos cada dia, pas a pas. I que això ho acompanyem d’anhels interns que vulguem materialitzar és una guia important en aquest camí. 

Aquests són els propòsits que es fan realitat. Aquells de quan un s’asseu davant un foli en blanc, tanca els ulls i respira uns instants. Aparta la raó i expressa la veritat. Llavors, com una mena de corrent interna fa agafar el bolígraf i dicta allò més essencial  en aquell moment. No hi ha pressa, no hi ha pressió. Recordeu que primer ens hem mirat al mirall i ens hem descarregat del que ja no valia.

Deixem aturar l’espai, el temps, i sostinguts en el buit permetem deixar sortir allò nostre, meu, teu. Allò que si surt farà que cadascú deixi la seva petjada única en aquest trajecte de vida. I això, no només et beneficiarà a tu. Serà un bé per a tots. Perquè quan tu canvies, canvia el món.

Bona entrada a l’any nou!

 

Sense cames, sense braços... sense límits!!

Per mi el Nick és una font d'inspiració a creure que tot és possible... si un vol. Quan em falta l'ànim, quan em falta la confiança, quan em falta la motivació... impregnar-me de les seves paraules m'ajuda a saber que si vull, puc. Gràcies Nick.