Sóc el que no sóc.

Miro les formes del cafè. El fum que en surt.
La meva mà escrivint. Els meus dits en sincronia amb les ordres del meu cervell.
Una mosca que volateja pel meu voltant, impacient per l'estiu segurament.
Que l'inspiració t'agafi treballant, diuen.
La via del tren, el tic-tac del rellotge, el meu jersei fregant aquest paper.
Em pica l'ull. Vaig respirant. No puc parar. És la vida, que insisteix. Faig un glop al cafè. Regalima per la meva boca. Calent, dolç i amarg.
Ment en blanc per un instant. No ser ni aquí ni allà. No ser.
Com si tot tingués la importància d'una bombolla que explota només en tocar-la... en pensar-la.
Si contacto amb el moment present, només amb l'ara, se m'omplen els ulls de llàgrimes. M'adono que sóc aquí, de camí cap a l'eternitat. Això és un instant fugaç que carirà d'importància d'aquí dos hores. Però ara és tot el que tinc, tot el que sóc.
Tot el que tinc que no tindré, tot el que sóc que no seré.... quan hagi passat aquest segon. I aquest.
No m'agrada donar res per sentat perquè la vida és massa enorme, gegant. M'agradaria entendre-la, entrar-hi, aprofundir-hi, parlar-hi...
Els ocells canten a pesar d'estar els arbres pelats. La mosca vola encara que no és el seu moment.
És el moment de tots, de sempre i per sempre.
És moment de crear, de descobrir-nos. De buscar dins nostre quin és l'instrument que hem vingut a portar aquí.
Tot requereix un esforç. Res neix fet. Cap procés culmina sense una primera passa. Això és madurar. L'estar disposat a caminar, a pesar de la vida... i gràcies a ella.
Sóc una caminant del destí, de l'infinit, del cel i de la terra.
Porto motxilles d'emocions i sentiments, de records i de projectes, d'èxits i de fracassos, d'aprenentatges...
Sóc una ànima disposada a escoltar, a rebre, a donar.
Sóc el que no sóc.
Sóc jo.
L'infinit.