El meu Somni.

L'Índia...
Aquest país que ho dóna i ho pren tot en un moment. Que fa passar de la tendresa a la ràbia més pura en un sol segon. Que és capaç de treure lo millor i lo pitjor d'un. Que et posa davant de tu mateix i et diu: "a veure fins on arribes".
Aquest país de repte, de vida, de superació, de dura realitat. Aquest país que fa preguntar a la
pròpia ànima perquè tu aquí i ells allà, o perquè tu allà i ells aquí. Perquè has escollit o has estat escollit per poder estar comprant en basars i no pidolant menjar. Perquè pots/puc pagar-te/me una classe de Ioga i no estic caminant despullada pel món buscant alguna raó.
Aquest país que fa superar situacions que mai abans haguessis imaginat. Que passa de les pudors a les olors en cosa de dos passes. Que fa esquivar vaques gairebé reverenciant-les. Que normalitza conviure amb cabres, micos, porcs i gossos desnodrits. Que normalitza alimentar-se de munts de menjar plens de mosques.
L'Índia... l'Índia és així. Un país que m'ha fet somniar durant molt temps. Un país que m'ha fet complir el meu somni. Un país que em farà tornar. Per buscar-me. Per buscar. Per trobar altres raons i altres maneres. Per arribar aquí i adonar-me que lo essencial és igual en cada lloc. I que jo sóc igual en cada lloc si no és des de dins d'on vaig canviant.

L'Índia que m'ha fet enfadar, criticar, maleir... l'Índia que m'ha fet somriure, entendrir, estimar.
Tota aquesta sóc jo. De tot això estic constituïda, i de molt més.
No puc deixar de trobar-me perquè sempre sóc aquí, encara que a cops em vegi de lluny.
Jo carrego la meva felicitat o la meva infelicitat amb mi, depèn de per on em decanti.
Jo sóc lliure. Jo trio com viure. Jo trio com interactuar. Jo trio si em moc o em quedo quieta. Jo trio si parlo o callo. En última instància, jo trio la meva actitud davant la vida. És igual on o com.
Sóc una buscadora. Hi ha alguna cosa dins meu que no em deixa parar. L'aquí i ara no és per conformar-me, és per mostrar-me que hi segueix havent vida per continuar investigant. No puc parar i no pararé mai. Fins que tanqui aquests ulls per sempre, jo buscaré. M'és igual l'incòmode que això sigui, m'és igual l'inestabilitat que comporti. Per trobar el cel a la terra, per trobar la divinitat aquí, he de buscar sense parar.
Per trobar res. Per trobar-me a mi. Només a mi. Aquella part on hi cap tot. Tots els universos i tots els mars. Tots els Sers. Aquella part que ho comprèn tot i que només pot ser compassiva i plena d'amor infinit. Lliure perquè no pertany a res i és part del tot. 
Índia m'ha donat tot això. Silenciosament, sense que jo me n'adonés. Mentre contemplava un paisatge, mentre feia no res, mentre mirava estupefacta la diversitat al meu voltant, mentre em tapava el nas per la pudor.
Índia m'ha fet voler marxar moltes vegades, per tornar al meu confort, per adonar-me que sempre "allà"  serà millor que "aquí" si jo no em centro en mi, en el meu Jo Superior. Per adonar-me, al final, que sempre trencaré, sempre acabaré marxant. Per tornar una mica més gran, potser. Per haver après alguna cosa més d'aquest món en el que visc. Per haver après... més de mi.