El nostre ritme.

La impaciència. Que em desconnecta del batec del meu cor, del tecleig dels meus dits mentre escric a l’ordinador. Quin miracle està ocorrent ara mateix. El meu Ser és capaç de funcionar de manera holística, enviant al cervell missatges perquè aquest ordeni al meu cos com funcionar. Això està passant ara, sense més, en aquesta habitació en la que estic asseguda. La vida està passant dins meu, i mentre connecto amb això, m’oblido de qualsevol record i deixo de preocupar-me per cap futur. Perquè això és tot el que tinc i sóc en aquest instant.

La impaciència. Que ens fa sentir el tic-tac del rellotge com una pressa. Que ens diu que allà és millor que aquí. Que ens incita a creure que el després serà més que l’ara. La nostra ment que dóna voltes i voltes com un remolí, i que quan ens sembla que s’ha aturat, torna a començar en aquest cercle viciós de mai acabar.

La impaciència que ens treu tot el que tenim. Ens arranca de la creativitat del moment present, ens transporta a futurs imaginaris que encara no hi són, ens desterra de qualsevol contacte real que estiguem mantenint en l’aquí i ara.

Des d’aquest centre, surto al carrer i faig una passa, i després en faig una altra. Escolto el cotxe que passa per la meva vora. Forma part del meu univers, i jo formo part del seu. Ell segueix el seu camí, jo el meu. Hi ha arbres enmig de tot aquest batibull, fins flors enmig de l’asfalt. I això em recorda que la vida persisteix, que la vida no abandona, que la vida segueix tenint esperança enmig fins i tot dels deserts.

Tancar els ulls i no fer, em recorda que no hi ha cap lloc que em calgui anar més que a mi mateixa. I anant a mi mateixa el món s’obre al meu davant. Sense esforç, gradualment, silenciosament. Dins de tot el que ens han fet creure que hem de ser, fer, saber, tenir… és urgent deixar espais per aquest no-ser, no-fer, no-saber, no-tenir. Buit, pausa, espai entre temps. I des d’aquí, un potser comença a entonar una melodia, o a l’altre li ve de gust ballar. Potser hi ha qui treu els estris de cuina i fa el pastís que feia temps volia per als seus fills, o un altre que agafa els pinzells que tenia enterrats i comença a pintar. No us heu convertit en uns estranys, no patiu. Us heu tornat un trosset de vosaltres mateixos. I això mai pot resultar estrany, menys per qui ha arraconat tant el seu cor i la seva ànima que s’havia oblidat de com entonaven el seu cant. Dóna’t espai per tornar a tu. Dóna’t temps per afinar el teu propi to. Llavors, la impaciència ja no existeix. Perquè descobrim que tot el que busquem, és aquí, en nosaltres. Al nostre cor.

Explica la història que el savi Confuci animà a un dels seus deixebles a caminar pel bosc.

Mentre el mestre passejava distretament, xiulant i observant els arbres i els ocells amb els que s’anava creuant pel camí, el seu acompanyant semblava nerviós i inquiet. No tenia ni idea cap on es dirigien.

Cansat d’esperar, finalment el deixeble trencà el silenci i li preguntà: “On anem?”.

I Confuci, amb una amable somriure dibuixat al seu rostre, contestà: “Ja estem”.