T'atreveixes a somniar? :)

Rendició.

 

La Rendició que arriba quan un toca fons.

Quan s’acaben les formes i els colors. Les estructures desmuntades davant un paisatge desolador.

Una boira immersa en un ambient que era i que ja no és.

La rendició que fa sentir el cos pesat, el cor planyent i la sensació que de repent les meves dimensions esdevindran diminutes.

Aquest fenomen intern que se m’endú riu avall. Caient pel flux de la vida, arrancant les molècules del meu ser per a que s’evaporin en l’infinit.

Aquest estat que ve de fora però que passa a dins. Sempre és molt endins quan ocorre una transformació que no deixa indiferent.

La rendició que em fa creure, que de la debilitat em recorda que una fortalesa intrínseca hi segueix sent. Prové d’aquella força immutable i perenne del ser, de l’ànima, de l’existència.

La rendició que em diu que les coses s’acaben i que més val ser humil. Humil per recordar que mai som prou grandiosos com per decidir fins com i on, i que a la vegada som immensos per estar i seguir aquí.

La rendició que em desfà igual que el sucre dins l’aigua, recordant-me que sóc gota en l’oceà.

La rendició que em posiciona en el punt zero per tornar a començar. Per actualitzar-me, per desidentificar-me, per despullar-me. Per deixar de creure en la forma i els enunciats i dissoldre'm en el no res que ni té nom ni cognoms, i que hi és.

La confiança que hi ha quelcom més gran que jo que sap i que diu, i que jo sóc una humil i afortunada servent de la vida.

La vida que, fins quan ens fa abaixar el cap en aquests nivells, ens recorda que hi és en cada batec, en cada alè.

La rendició… que em fa petita per tornar-me gran.

Gràcies amic, germà de ruta i de camí.

Això m’has ensenyat, i molt més.

Que trobis la pau.

No te detengas.

No dejes que termine el día sin haber crecido un poco,
sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.
No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte,
que es casi un deber.
No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.
No dejes de creer que las palabras y las poesías
sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima,
nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa:
Tú puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar,
porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores:
el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes.
Huye.
“Emito mis alaridos por los techos de este mundo”,
dice el poeta.
Valora la belleza de las cosas simples.
Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas,
pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta del pánico que te provoca
tener la vida por delante.
puedes aportar una estrofa.
Vívela intensamente,
sin mediocridad.
Piensa que en ti está el futuro
y encara la tarea con orgullo y sin miedo.
Aprende de quienes puedan enseñarte.
Las experiencias de quienes nos precedieron
de nuestros “poetas muertos”,
te ayudan a caminar por la vida
La sociedad de hoy somos nosotros:
Los “poetas vivos”.
No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas…

Ment de Principiant :)

Simplement: ESTAR.

Vaqüitat.

Des de les profunditats del no res emergeix una sensació que torna d'allà on no ve. No ve i ve. Com si hi hagués algun lloc on tot comença i tot acaba...

Des de les profunditats de l'existència surten crits de socors  demanant oïdes fines que les vulguin escoltar. Són ànimes perdudes que es volent trobar.

Voler mirar sense veure la realitat més efímera. Aquest tot en res, i aquest res en tot.

Camins que existeixen i s'esvaeixen. I tornen a ser creats. La transformació d'oruga a papallona que emprèn tot seguit el vol i es perd en l'infinit.

La raó que deixa pas a l'impuls més visceral. Que surt sense embut per proclamar que vol ser escoltat. I la raó pensa que no se l'entén. I l'impuls sap que és real, que és verdader. Que ja és hora que es deixi anar sense vergonya de ser per qui és, inherentment.

Banderes que volen al vent escampant records, ideals, lleis i missatges que les persones hem proclamat. Identificant-nos en un tros de tela que no té sentit de per si. Els posem un nom, una etiqueta i una validesa. Igual que ho fem amb nosaltres mateixos.

Torno a sentir el crit del no res i m'imagino quelcom molt profund allà. Una amplitud, una equanimitat d'on s'escapen el bé i el mal, l'acceptat i el que no ho és.

Som això. Som aquest no res ampli i sense límits. L'essència resta intacta en aquest mar de calma que no opina, perquè és. Mentrestant, observa el batibull de la ment que lluita per existir, per identificar-se, per jutjar i per tenir raó. Aquesta ment que fa oblidar que Som sense tot això. Aquesta ment que per un moment s'ha oblidat que, igual que la sensació, ve del buit i tornarà a ell. Aquesta ment que, un dia, haurà de deixar-ho tot i, en aquell instant, recordarà.

Haurà despertat.