Rendició.

 

La Rendició que arriba quan un toca fons.

Quan s’acaben les formes i els colors. Les estructures desmuntades davant un paisatge desolador.

Una boira immersa en un ambient que era i que ja no és.

La rendició que fa sentir el cos pesat, el cor planyent i la sensació que de repent les meves dimensions esdevindran diminutes.

Aquest fenomen intern que se m’endú riu avall. Caient pel flux de la vida, arrancant les molècules del meu ser per a que s’evaporin en l’infinit.

Aquest estat que ve de fora però que passa a dins. Sempre és molt endins quan ocorre una transformació que no deixa indiferent.

La rendició que em fa creure, que de la debilitat em recorda que una fortalesa intrínseca hi segueix sent. Prové d’aquella força immutable i perenne del ser, de l’ànima, de l’existència.

La rendició que em diu que les coses s’acaben i que més val ser humil. Humil per recordar que mai som prou grandiosos com per decidir fins com i on, i que a la vegada som immensos per estar i seguir aquí.

La rendició que em desfà igual que el sucre dins l’aigua, recordant-me que sóc gota en l’oceà.

La rendició que em posiciona en el punt zero per tornar a començar. Per actualitzar-me, per desidentificar-me, per despullar-me. Per deixar de creure en la forma i els enunciats i dissoldre'm en el no res que ni té nom ni cognoms, i que hi és.

La confiança que hi ha quelcom més gran que jo que sap i que diu, i que jo sóc una humil i afortunada servent de la vida.

La vida que, fins quan ens fa abaixar el cap en aquests nivells, ens recorda que hi és en cada batec, en cada alè.

La rendició… que em fa petita per tornar-me gran.

Gràcies amic, germà de ruta i de camí.

Això m’has ensenyat, i molt més.

Que trobis la pau.