Des de les profunditats de l'existència surten crits de socors demanant oïdes fines que les vulguin escoltar. Són ànimes perdudes que es volent trobar.
Voler mirar sense veure la realitat més efímera. Aquest tot en res, i aquest res en tot.
Camins que existeixen i s'esvaeixen. I tornen a ser creats. La transformació d'oruga a papallona que emprèn tot seguit el vol i es perd en l'infinit.
La raó que deixa pas a l'impuls més visceral. Que surt sense embut per proclamar que vol ser escoltat. I la raó pensa que no se l'entén. I l'impuls sap que és real, que és verdader. Que ja és hora que es deixi anar sense vergonya de ser per qui és, inherentment.
Banderes que volen al vent escampant records, ideals, lleis i missatges que les persones hem proclamat. Identificant-nos en un tros de tela que no té sentit de per si. Els posem un nom, una etiqueta i una validesa. Igual que ho fem amb nosaltres mateixos.
Torno a sentir el crit del no res i m'imagino quelcom molt profund allà. Una amplitud, una equanimitat d'on s'escapen el bé i el mal, l'acceptat i el que no ho és.
Som això. Som aquest no res ampli i sense límits. L'essència resta intacta en aquest mar de calma que no opina, perquè és. Mentrestant, observa el batibull de la ment que lluita per existir, per identificar-se, per jutjar i per tenir raó. Aquesta ment que fa oblidar que Som sense tot això. Aquesta ment que per un moment s'ha oblidat que, igual que la sensació, ve del buit i tornarà a ell. Aquesta ment que, un dia, haurà de deixar-ho tot i, en aquell instant, recordarà.
Haurà despertat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario