Tu
imagina’t. Un espai càlid, harmònic i protegit. Amb sons més o menys suaus i
amb carícies del que t’envolta. No t’has de moure. Tot el que necessites t’és
facilitat sense ni tan sols demanar-ho. Sensació d’unió, de no soledat, de
fusió. Una veu que t’acompanya durant uns mesos i que és l’únic que segurament
reconeixes, però ja en tens prou. Tu i ella. La teva mare.
Un
dia creixes, i segueixes creixent tant que aquell espai en el que has cabut
durant un temps es queda massa petit. Has de sortir, o t’obliguen a fer-ho.
Surts, et treuen. Llums, sorolls, canvi de temperatura, de sensacions, d’inestabilitat
i inseguretat. Tot allò que t’acunava en un ambient teu i protegit s’ha esfumat
i de repent estàs en un univers que ni tan sols ets capaç de veure però que et
sembla infinit i il·limitat, perquè a nivell corporal no sents les seves
fronteres. Només que passes d’uns braços, a uns altres. I hi ha moltes més
veus, moltes més pells i olors. Menys quan la sents a ella, la mare, tot l’altre
és com un impacte rere un altre. Ella sap fer-ho, com agafar-te i regalar-te la
seva cova, encara. Fregant-te amb la seva pell, sentint la respiració coneguda
que t’ha acompanyat durant uns mesos, rebent petons d’uns llavis que fins
arribaven quan estaves allà, a dins, tancat/da, protegit/da.
La
primera separació, la més gran de totes, es produeix quan ens treuen i ens
separen de la mare. I des d’una unió absolutament simbiòtica que hi havia hagut
fins al moment, jo amb ella i ella amb mi, de cop esdevinc un individu perquè
el cordó que ens unia ja és partit en dos. Ara ja respiro per mi, m’alimento
perquè ho busco o perquè m’ho donen i he de plorar per expressar que alguna
cosa passa. Allò incondicional, aquell
cel inigualable, ja no hi és, i tampoc tornarà.
La
nostra vida ha iniciat fa un temps, però diríem que com a individus és llavors
que comença. En funció de les circumstàncies de cadascú, aquest vincle seguirà
d’una manera més o menys unida, sana, segura, vinculant. La separació es farà
notar més o menys, encara que en tots els casos hi seguirà sent.
Creixem
amb aquesta ferida de guerra. No pas per ser catastrofistes dic això.
Segurament forma part del propi procés de creixement i desenvolupament de la
persona i la seva consciència. El record d’aquesta espècie d’unió mística amb
un ser, que el podem atribuir a la mare o a un més enllà, i que sigui com sigui
un dia notem que se’ns és pres i hem d’aprendre a conviure amb nosaltres
mateixos.
No
se’ns diu, no se’ns explica l’importància d’aquest inici, d’aquest començament
pel camí de la nostra vida. Tot es dóna massa per fet. Que ara ja hem sortit i
és el que hi ha, que després anem a l’escola i és el que hi ha, també. I si
plorem, si cridem, si reclamem, és perquè necessitem que algú, ella o qui
sigui, ens miri als ulls, ens abraci, i ens digui que no passa res. Que entenen
el nostre ensurt, que ells també l’han sentit, i que ens acompanyen en aquesta
aventura valenta que estem començant. És el pilar de la vida, la base de la
nostra futura existència aquí.
Passen
els anys i d’una manera inconscient, seguim anhelant i buscant allò que un dia
vam tenir. Aquell oferiment gratuït, aquella mirada incondicional i protectora.
La busquem als propis pares, als amics, als professors i als veïns. No ho sabem
que fem això, perquè com he dit, ningú ens ha dit que aquesta empremta és
profunda i que si no ens n’adonem guiarà sempre els nostres passos. Serem
capaços de vendre’ns per una estona d’amor, de mirada sincera, d’atenció, de
recolzament i admiració.
Aquí
comencen a aparèixer les capes de mula que ens anem posant al damunt per tal d’agradar
i ser acceptats. Recordeu que la finalitat és amb una intenció tan genuïna i
positiva com rebre una mica d’aquell amor que en el fons de nosaltres mateixos
sabem que un dia vam viure. Recuperar la confluència perfecta que vam tenir. I
llavors comencem a mirar enfora i poc a dins. Com des d’una mirada que es va
fent gran i adulta, s’hi amaga un nen o nena petits que demanen socors i afecte.
Per aconseguir això som capaços de fer l’inimaginable. Tres carreres, vuit
màsters, pujar totes les muntanyes del planeta i tirar-nos amb paracaigudes. Per
a res fer tot això té res de dolent. Sempre i quant sigui un que autènticament
ho esculli.
Una
de les situacions que més desperten quelcom semblant a aquest vincle primer,
són les relacions de parella. Apareix un individu, una persona, que durant un
temps ens dóna l’exclusiva. Ens veu i ens mira, i aplaudeix qualsevol aspecte
de la nostra existència. Nosaltres també ho fem amb l’altre. És la fase de l’enamorament,
que és tant buscat i perseguit perquè ens apropa a l’experiència de ser un amb
l’altre. Un dia això es trenca. El miratge es va fent realitat i, simplement,
comencem a veure amb més claredat. Això implica que aquesta bombolla
es desfà també. L’altre vol ser més ell, recuperar el seu espai, i jo
necessitaré el mateix en funció de quanta sigui la necessitat no coberta que ha
quedat en mi d’aquell primer vincle amb la mare o la figura que la substituís.
Si vaig tenir un vincle segur, sabré aguantar-me millor sobre els meus peus. Si
el vincle va ser insegur o ambivalent, si em va faltar molt per sentir-me
realment vist/a i estimat/da, començaré a reclamar i a necessitar que aquest que m’està
deixant de mirar com ho feia uns mesos, ho segueixi fent contínuament. Sense
aquesta mirada de l’altre sentim que deixem d’existir, que tot acaba, que no
serem capaços de tirar endavant. Quelcom semblant al que devem sentir, encara
que no ho recordem, quan ens arranquen i ens tiren al buit de la vida just al
néixer.
És
molt important fer un procés de consciència descobrint com van ser els meus
primers vincles. Per exemple, podem començar a investigar com va ser l’embaràs
de la meva mare, el naixement (natural, forçat, si em van separar ràpidament o vam
poder compartir una estona just néixer, si hi van haver complicacions al part o
no...). Com estaven els ànims a casa quan jo vaig arribar? No és el mateix entrar
en un ambient harmoniós i feliç, on hi haurà més accessibilitat a la vinculació
autèntica i afectiva, que en un ambient deprimit o agressiu, on els adults
estan tan ocupats amb les seves històries que ja des d’un principi el nouvingut
no hi té cabuda i espai. Com eren el meu pare i la meva mare? O els adults que
estiguessin amb mi. Em miraven, em recolzaven? O havia de buscar-me estratègies
complicades per aconseguir la seva atenció? Ja sigui fent el pallasso, o
trencant coses, o pegant al meu germà. Fent una lectura d’això, es poden
arribar a trobar paral·lelismes amb la meva realitat com a persona adulta. Llavors
em puc preguntar, també, què i qui hi ha darrera d’algunes de les accions
que efectuo i que potser fins a dia d’avui ni tan sols m'he qüestionat si
són veritablement escollides. Qui voldria que les reconegués?
El
camí cap a la responsabilitat personal, el camí del guerrer, el camí de sanació
i de recuperació de la pròpia individualitat com a ser únic i irrepetible...
passa per fer una neteja i una presa de consciència de tot això. Per anar
cicatritzant les ferides que van poder quedar als meus inicis i que puc haver
estat arrossegant en les diferents relacions de la meva vida, tot demanant-los
quelcom que no els acabava de pertocar realment. Podem tornar, durant un temps,
al principi de la nostra història i infància i, com a adults, explicar-los a
aquell nen o nena que vam ser que ara hi som nosaltres i que estem disposats a
cuidar-lo/la i acceptar-lo/la per com és. Que passi el que passi, no l’abandonarem,
hi serem, el/la veurem. Que quan necessiti alguna cosa no es desesperi buscant
a fora, sinó que em cridi a mi i l’aniré a buscar per bressolar-lo/la i
explicar-li el que necessiti escoltar per trobar la calma. Podem tancar els
ulls i imaginar que juguem amb ell/a, que l’anem culminant de totes les coses
que li haguessin agradat, que hagués necessitat, i que no va
tenir. No vam tenir. Al principi pot ser un exercici dolorós, doncs si mai hem
fet aquesta mirada, obrirem la caixa de pandora i descobrirem sentiments molt
profunds i enterrats que veuen la llum. Però això mai és en va. Al contrari.
Després de transcendir aquest moment, aquest espai secret fins llavors, comença
a aparèixer una sensació de pau més profunda, de menys necessitat externa i més
interna, de sentir que madurem d’una manera nova i que les nostres pròpies
arrels es claven més fermament al terra.
I,
des d’allà, les rames del nostre arbre podran créixer més segures cap al cel en
busca de la realització dels nostres somnis i anhels.
