La teràpia del buit.

La teràpia ha de sortir del camp, del moment present. De la trobada que es produeix entre els sers que comparteixen.

La teràpia no pot ser ni predeterminada, ni predita. És un vot de confiança, de salt al buit. D’estar amb el que hi hagi en el moment. En confiar amb la intuïció de la persona i del propi terapeuta. En l’observació atenta, en l’amor a l’altre. El voler-lo veure, despullar, intimidar-lo fins arribar a les seves entranyes. Connectant amb les pròpies. Perquè un terapeuta ha d’haver entrat molt dins seu per poder entrar realment dins l’altre. Per poder explorar, un s’ha d’haver explorat. Descobert els seus misteris, enigmes, secrets. I estar sempre disposat a seguir, a continuar. Mantenir la humil actitud que el camí just acaba de començar i queda molt per aprendre.

Mai creure que sabem més que l’altre. Sinó és ell qui sap sobre si mateix, fins la mesura que pot. Com puc jo tenir domini o poder sobre la vida d’una persona? Això és una forma de maltractament, de dictadura. No. Si jo realment confio en la saviesa interna de la vida, sé i confio també en que qui tinc al davant té totes les respostes al seu interior. Que li costa veure-les, està bé. Que està feta un embolic, també. I com a molt puc pretendre ajudar a que ella mateixa es desemboliqui, es descobreixi, es respongui.

Una teràpia ha de ser humana, sensible, amorosa. I des de l’amorositat podem dir les coses que potser a l’altre no li agraden però que creiem li poden fer un bé. Sempre des del respecte, des d’un pas endarrere. Mai endavant. Aquí cadascú està escrivint la seva llegenda personal, la seva aventura. No podem violar-la. Encara que veiem, encara que sapiguem en un moment donat que seria millor per aquí i no per allà. Però un bon terapeuta espera, confia, roman atent i es meravella amb cada petit avenç de l’altre, com si d’un nadó es tractés descobrint les parts del seu cos i de la seva pròpia existència.

Què no ho hem fet nosaltres això, abans? No podem empènyer a algú a un penya-segat si no està disposat a obrir les seves ales. Potser les ha de descobrir, encara, i és perfecte.

La teràpia és un buit tan gran, que de vegades em fa vertigen. Em seria més fàcil comptar amb un munt de tècniques que em diguessin que he de fer en cada moment, què he de respondre en cada pregunta. Però llavors deixo de veure a qui tinc davant. La trobada deixa de ser màgica. Com puc encapsular la vida en quatre tècniques? Com se suposa que he d’explicar el misteri d’estar aquí amb quelcom estudiat? El que surt és del moment, és revelat si escolto. Si m’obro, si no pretenc controlar. Si miro l’altre i el veig, i el respecto i el sento. I per un moment jo me’n vaig de mi i viatjo al seu cor i a la seva ànima i sé què sent, què viu, amb què compta i amb què no, i des d’allà llavors torno a sortir i li dono la mà per acompanyar-lo subtilment a anar desxifrant els punts claus de la seva existència. Però així, poc a poc, molt fluixet, sense que gairebé es noti.

Jo no puc marcar el ritme, és la vida que ho fa. No puc ser tan prepotent com per pensar que mano. No... la vida està passant a través nostre. A través meu i de l’altra persona. I estar despert a aquest esdeveniment és el més gran que hi ha. Llavors la trobada es produeix, i és màgic.

És una professió fascinant, per a mi. I a la vegada... tan complexa, tan profunda, que requereix tant del meu propi procés, del meu propi auto coneixement... que de vegades m’assusta. I, a la vegada, m’apassiona, dono gràcies, i el meu desig és seguir connectant i confiant, cada vegada més... per a que aquest buit es faci més present i més gran a la meva vida i el control hi tingui menys cabuda. I des d’aquí respirar, viure, sentir, avançar, anhelar, romandre, estar, sospirar, estimar. 

El barrendero del monasterio.

Un hombre, muy sencillo y analfabeto, llamó a las puertas de un monasterio. Tenía deseos verdaderos de purificarse y hallar un sentido a la existencia. Pidió que le aceptasen como novicio, pero los monjes pensaron que el hombre era tan simple e iletrado que no podría ni entender las más básicas escrituras ni efectuar los más elementales estudios. Como le vieron muy interesado por permanecer en el monasterio, le proporcionaron una escoba y le dijeron que se ocupara diariamente de barrer el jardín. Así, durante años, el hombre barrió muy minuciosamente el jardín sin faltar ni un solo día a su deber. Paulatinamente, todos los monjes empezaron a ver cambios en la actitud del hombre. ¡Se le veía tan tranquilo, gozoso, equilibrado! Emanaba de todo él una atmósfera de paz sublime. Y tanto llamaba la atención su inspiradora presencia, que los monjes, al hablar con él, se dieron cuenta de que había obtenido un considerable grado de evolución espiritual y una excepcional pureza de corazón. Extrañados, le preguntaron si había seguido alguna práctica o método especiales, pero el hombre, muy sencillamente, repuso:

 –No, no he hecho nada, creedme.

Me he dedicado diariamente, con amor, a limpiar el jardín, y, cada vez que barría la basura, pensaba que estaba también barriendo mi corazón y limpiándome de todo veneno.

"No podemos vivir el atardecer de la vida con el mismo programa que la mañana, pues lo que en la mañana era mucho, en el atardecer será poco y lo que en la mañana era verdadero, en la tarde será falso".        

Carl G. Jung

Benvingut 2016

Res.

- I ara que tinc pau a la ment, què faig?

- Res.

- Però què he d'aconseguir des d'aquesta pau?

- Res.

I llavors, per primera vegada, va descansar. 

Camino el present.

No és que el temps passi ràpid, sinó que és la nostra ment la qui ho fa. La ment, de per si, té una incapacitat instintiva de no mantenir-se en el present. En el res, en el buit, en el ser en cada mil·lèsima de segon sense aspirar a res més.

Al contrari d’això, de ben petits anem perdent la capacitat de connectar amb l’ara i comencem a viatjar d’una manera compulsiva cap endavant i endarrere. El futur i el passat. El que potser serem i el que hem sigut. Clar, d’aquesta manera passen les hores, i els dies, les setmanes, els mesos i els anys. I de cop podem preguntar-nos: ui, què ha passat? On he estat durant tot aquest temps? És que passa volant, ni tan sols me n’adono…

I és que no, no ens n’adonem. És fer un acte conscient de presència el començar a conduir l’atenció cada vegada amb més èmfasi i a la vegada de manera comprensiva cap al present. Cap a la respiració, amunt, avall, deixant anar. Neixo quan inspiro, moro quan exhalo. Aquí mor una part de la meva existència i torna a començar. No m’aferro. La deixo. Se’n va. Adéu. I no em resisteixo. No, que va, perquè el que tinc ara és tan ple, tan ample, tan profund, tant tot, que no puc aturar-me a enyorar el que ja no és o a anhelar el que està per arribar. Confiar en aquest vaivé, sense esperar res.

Deixar d’identificar-me amb totes les coses que diu la meva ment. Si l’observo, m’adono que intenta explicar-me mil pel·lícules, em fa creure mil raons. Em desvia, se m’endu lluny. Lluny d’aquí, de mi, de la meva existència real, profunda, present. Llavors l’exercici és cultivar l’atenció atenta. Simplement, i sense forçar. Res, estar. Un dia, meditant, em va donar la sensació com si dins meu hi existís una part més serena, més sàvia, present i contundent que observava a la meva ment com si fos una nena petita i entremaliada. Que la mirava jugar, enfadar-se, emparrar-se, caure… i aquesta part més sàvia i profunda, no la jutjava, ni la pressionava ni criticava. No. Només es mantenia sabent que aquesta “nena entremaliada” havia d’anar fent el seu camí cap a la maduresa seguint el seu pas. S’havia de creure les seves mentides per desmentir-les, s’havia d’identificar per anar caient després en mil bocins, havia d’intentar les seves estratègies per després anar-se rendint i descansar, poc a poc, pas a pas. I això sense judici, amb amor, amb acompanyament, d’aquesta part més profunda que sempre hi és en el fons, i que no li preocupa el que passi més a la superfície. És més aviat aquesta superfície la que en tot cas anirà calmant-se per arribar allà d’on ve.

Llavors torno a la qüestió de l’inici. En si el temps passa massa ràpid i la vida és un instant. I llavors em responc que sí i que no. Que en l’immensitat d’aquesta existència això és un sospir, sí. I que també, a la vegada, aquest present és etern. Que si cultivem la capacitat de mantenir-nos aquí, ara, presents, entrarem en una dimensió que és atemporal, que no té principi ni fi i que no es pot percebre ni com a ràpida ni com a lenta, perquè hi és en cada moment.

Eterna. Incaduca. Immortal.

L'essència.

Si a una flor deixem d'anomenar-la flor... deixarà de ser el que ÉS?

L'himne de la perla.

Hi havia una vegada un príncep d'una terra molt llunyana al que li havien promès que es convertiria en rei si completava una missió especial. Havia de viatjar a un lloc molt llunyà de la seva llar per enfrontar a una terrible bèstia que protegia una perla de molt valor al fons de l'oceà. Si vencia a la bèstia i portava la perla de retorn a la seva llar, llavors seria coronat rei. 

El príncep emprengué el seu viatge. Tardà quaranta dies i quaranta nits en arribar al seu destí. Cansat després de tot, se n'anà en un pub a prop del port de la ciutat. Allà begué cervesa i els pescadors locals començaren a parlar amb ell. Li oferiren feina i un lloc con dormir. 

Ell acceptà l'oferta. Es vestí com la gent del poble, menjà el seu menjar i trobà atractives a les dones d'aquell lloc. Al poc temps ja no es podia distingir dels pescadors i havia oblidat tot sobre la recerca de la perla. 

Mentrestant, els pares del príncep començaren a amoïnar-se perquè havia passat molt temps i no havien rebut cap notícia del seu fill. Fou llavors quan decidiren enviar-li una coloma missatgera per recordar-li el verdader propòsit del seu viatge. 

La paloma volà fins la taberna on el príncep estava bevent cervesa amb un amic. Només el príncep pogué veure la coloma encara que aquesta entrà volant per una finestra oberta i es posà sobre la seva espatlla. El missatge de la coloma arribà fins al cor del príncep i aquesta començà a recordar quina era la seva missió i qui era ell. 

Immediatament, el príncep sortí de la taberna i es capbussà al mar. Nedà profund i més profund fins que trobà la bèstia.

La bèstia era la personificació de totes les seves pors, complexes i pensaments negatius. Al príncep l'espantà, però després s'adonà que la bèstia no era real, sinó el mirall de la seva pròpia ment. Ell s'havia d'afrontar a sí mateix. Havia de tractar d'entendre la naturalesa de la bèstia i la seva pròpia psiquis. 

A l'adonar-se que el príncep no tenia por, la bèstia s'enretirà. 

Llavors el príncep seguí nedant fins al fons de l'oceà on trobà una ostra gegant. L'obrí i agafà la perla més gran que mai hagués vist. Aquesta perla era la seva ànima. Amb ella pogué retornar sà i estalvi al seu regne i es convertí en un rei savi i compassiu.