Desiderata.

En la meva primera experiència en el "Camino de Santiago", vaig arribar a aquest text, o aquest text va arribar a mi... i recordo que em va tocar l'ànima, em va fer saltar les llàgrimes i em va despertar els sentits.
Aquí el deixo...

"Camina plácido entre el ruido y la prisa y piensa en la paz que se puede encontrar en el silencio,
en cuanto sea posible y sin rendirte mantén buenas relaciones con todas las personas,
anuncia tu verdad de una manera serena y clara y escucha a los demás,
incluso al torpe e ignorante... también ellos tienen su propia historia.
Esquiva a las personas ruidosas y agresivas pues son un fastidio para el espíritu.
Si te comparas con los demás te volverás vano y amargado,
pues siemore habrá personas más grandes y más pequeñas que tú.
Disfruta de tus éxitos lo mismo que de tus planes,
mantén el interés en tu propia carrera por humilde que sea, 
ella es un verdadero tesoro en el fortuito cambiar de los tiempos.
Sé cauto en tus negocios, pues el mundo está lleno de engaños,
más no dejes que esto te vuelva ciego para la virtud que existe. 
Hay muchas personas que se esfuerzan para alcanzar nobles ideales, 
la vida está llena de heroísmos.
Sé sincero contigo mismo, en especial no finjas el afecto y no seas cínico en el amor,
pues en medio de todas las arideces y desengaños es perenne como la hierba.
Acata dócilmente el consejo de los años abandonando con desaire las cosas de la juventud,
cultiva la firmeza del espíritu para que te proteja en las adversidades repentinas, 
muchos temores nacen de la fatiga y la soledad,
sobre una sana disciplina sé benigno contigo mismo. 
Tú eres una criatura del universo no menos que las plantas y las estrellas, 
tienes derecho a existir y sea que te resulte claro o no el universo marcha como debiera. 
Por eso debes estar en paz con Dios, cualquiera que sea tu idea de él. 
Y sean cualesquiera tus trabajos y aspiraciones conserva la paz con tu alma en la bulliciosa confusión de la vida. 
Aún con toda su farsa, penalidades y sueños fallidos,
el mundo es todavía hermoso. 
Sé cauto, esfuérzate por ser feliz". 
 

Confiança.

En el silencio de mi reflexión

percibo mi mundo interno

como si fuera una semilla, 

de alguna manera pequeña e insignificante

pero también pletórica de posibilidades. 

Y veo en sus entrañas

el germen de un árbol magnífico,

el árbol de mi propia vida

en proceso de desarrollo.

En seu pequeñez, cada semilla contiene 

el espíritu del árbol que será después.

Cada semilla sabe cómo transformarse en árbol, 

cayendo en tierra fértil,

absorviendo los jugos que la alimentan,

expandiendo las ramas y el follaje,

llenándose de flores y de frutos

para poder dar lo que tienen que dar. 

Cada semilla sabe 

cómo llegar a ser árbol.

Y tantas son las semillas

como son los sueños secretos.

Dentro de nosotros, innumerables sueños

esperan el momento de germinar, 

echar raíces y darse a luz,

morir como semillas...

para convertirse en árboles.

Árboles magníficos y orgullosos

que a su vez nos digan, en su solidez, 

que oigamos nuestra voz interior;

que escuchemos

la sabiduría de nuestros sueños semilla. 

Ellos, los sueños, indican el camino

con símbolos y señales de toda clase,

en cada hecho, en cada momento,

entre las cosas y entre las personas,

en los dolores y en los placeres,

en los triunfos y en los fracasos.

Lo soñado nos enseña, dormidos o despiertos,

a vernos,

a escucharnos,

a darnos cuenta.

Nos muestra el rumbo en presentimientos huidizos

o en relámpagos de lucidez cegadora. 

Y así crecemos,

nos desarrollamos,

evolucionamos...

Y, un día, mientras transitamos

este eterno presente que

llamamos vida,

las semillas de nuestros sueños

se transformarán en árboles,

y desplegarán sus ramas

que, como alas gigantescas,

cruzarán el cielo,

uniendo en un solo trazo

nuestro pasado y nuestro futuro.

Nada hay que temer...

Una sabiduría interior las acompaña...

Porque cada semilla sabe cómo llegar a ser árbol. 

Quan em vaig estimar de veritat...

Quan em vaig estimar de veritat, vaig comprendre que en qualsevol circumstància, jo estava en el lloc correcte i en el moment precís. I, llavors, em vaig poder relaxar. Avui sé que això té un nom…
…Autoestima.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig poder percebre que la meva angoixa i el meu sofriment emocional, no són sinó senyals que vaig en contra de les meves pròpies veritats. Avui sé que això és...
…Autenticitat.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig deixar de desitjar que la meva vida fos diferent, i vaig començar a veure que tot el que passa contribueix al meu creixement. Avui sé que això es diu...
…Maduresa.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig començar a comprendre perquè és ofensiu tractar de forçar una situació o una persona, només per aconseguir allò que desitjo, encara sabent que no és el moment o que la persona (potser jo mateixa) no està preparada. Avui sé que el nom d'això és...
…Respecte.

Quan em vaig estimar de veritat, em vaig començar a alliberar de tot el que no fos saludable: persones i situacions, tot i qualsevol cosa que m'empenyés cap a baix. Al principi, la meva raó va anomenar egoïsme a aquesta actitud. Avui sé que es diu...
…Amor cap a un mateix.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig deixar de preocupar-me per no tenir temps lliure i vaig desistir de fer grans plans, vaig abandonar els mega-projectes de futur. Avui faig el que trobo correcte, el que m'agrada, quan vull i al meu propi ritme. Avui sé que això és...
…Simplicitat.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig desisitir de voler tenir sempre la raó i, amb això, vaig errar menys vegades. Així vaig descobrir la...
…Humilitat.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig desisitir de quedar-me revivint el passat i de preocupar-me pel futur. Ara, em mantinc en el present, que és on la vida passa. Avui visc un dia a la vegada. I això es diu...
…Plenitut.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig comprendre que la meva ment pot atormentar-me i decepcionar-me. Però quan la col·loco al servei del meu cor, és una valuosa aliada. I això és...
…Saber viure!

 

No hem de tenir por de qüestionar-nos… Fins i tot el planetes xoquen i del caos naixen les estrelles.


                                                                                                                                        Charles Chaplin.

Presència.

Caminants entretingudes entre paraules de records. Observadores de miratges. Mirades al paisatge, còmplices, acompanyades, de la mà, acompassant.  

Despertant d’una migdiada càlida que podria resultar eterna fins dir prou. Sentint el retruc de quelcom endins que fa créixer les ales i diu que és hora de volar més amunt de nosaltres mateixes. Obrint canals invisibles que escapen de la raó. Procurant silencis que van al ritme del cor. Intercanviant existències passades i futures, mentre les anclem al present. 

Uns arbres que observen amb discreció i respecte. Els ocells que voletegen humilment, sense esperar que ningú els miri encisat pel seu vol. Cada partícula col·locada allà on li pertoca per qui les pugui veure, i per qui no. 

Ens aturem i ens avoquem. Ens asseiem com si aquell racó de bosc fos el nostre tron. Sense judicis ni miraments fem una operació a cor obert. D’aquelles que despullen, que baixen resistències, que ajuden a fer sortir el més real. Paraules intercalades enmig de molts sentiments. Comprensió mútua de la duresa i de la plenitud de la vida. Sensació de sentit i direcció en el camí, sigui quina sigui. Aturar-nos enmig del frenesí i decidir no només sentir, sinó escoltar. 

Com un joc de realitats paral·leles el temps s’atura i l’espai desapareix. La sensació de reviure alguna cosa que ja havia estat i que torna a ser.  L’emergència efervescent d’una màgia inexplicable. Una espontaneïtat meditativa. Rebre una abraçada d’alguna cosa més gran ens converteix en petites i gegants a la vegada, recordant-nos que aquesta Presència hi és i que, nosaltres, som amb ella. 

Gràcies.

 

T'atreveixes a somniar? :)

Rendició.

 

La Rendició que arriba quan un toca fons.

Quan s’acaben les formes i els colors. Les estructures desmuntades davant un paisatge desolador.

Una boira immersa en un ambient que era i que ja no és.

La rendició que fa sentir el cos pesat, el cor planyent i la sensació que de repent les meves dimensions esdevindran diminutes.

Aquest fenomen intern que se m’endú riu avall. Caient pel flux de la vida, arrancant les molècules del meu ser per a que s’evaporin en l’infinit.

Aquest estat que ve de fora però que passa a dins. Sempre és molt endins quan ocorre una transformació que no deixa indiferent.

La rendició que em fa creure, que de la debilitat em recorda que una fortalesa intrínseca hi segueix sent. Prové d’aquella força immutable i perenne del ser, de l’ànima, de l’existència.

La rendició que em diu que les coses s’acaben i que més val ser humil. Humil per recordar que mai som prou grandiosos com per decidir fins com i on, i que a la vegada som immensos per estar i seguir aquí.

La rendició que em desfà igual que el sucre dins l’aigua, recordant-me que sóc gota en l’oceà.

La rendició que em posiciona en el punt zero per tornar a començar. Per actualitzar-me, per desidentificar-me, per despullar-me. Per deixar de creure en la forma i els enunciats i dissoldre'm en el no res que ni té nom ni cognoms, i que hi és.

La confiança que hi ha quelcom més gran que jo que sap i que diu, i que jo sóc una humil i afortunada servent de la vida.

La vida que, fins quan ens fa abaixar el cap en aquests nivells, ens recorda que hi és en cada batec, en cada alè.

La rendició… que em fa petita per tornar-me gran.

Gràcies amic, germà de ruta i de camí.

Això m’has ensenyat, i molt més.

Que trobis la pau.

No te detengas.

No dejes que termine el día sin haber crecido un poco,
sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.
No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte,
que es casi un deber.
No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.
No dejes de creer que las palabras y las poesías
sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima,
nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa:
Tú puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar,
porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores:
el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes.
Huye.
“Emito mis alaridos por los techos de este mundo”,
dice el poeta.
Valora la belleza de las cosas simples.
Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas,
pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta del pánico que te provoca
tener la vida por delante.
puedes aportar una estrofa.
Vívela intensamente,
sin mediocridad.
Piensa que en ti está el futuro
y encara la tarea con orgullo y sin miedo.
Aprende de quienes puedan enseñarte.
Las experiencias de quienes nos precedieron
de nuestros “poetas muertos”,
te ayudan a caminar por la vida
La sociedad de hoy somos nosotros:
Los “poetas vivos”.
No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas…