Impermanencia.

Cuentan que una madre llorosa se acercó a Buda con su hijo muerto en brazos. “¡Por favor, iluminado, ayúdame!” le dijo con el rostro cubierto de lágrimas. “¿Qué puedo hacer por ti?” preguntó Buda extendiéndole la mano. “Cura a mi hijo, no puedo vivir sin él. Tú eres un hombre de grandes poderes, devuélvele la vida”.

Buda esbozó una sonrisa compasiva y le dijo “con gusto haré lo que me pides y sólo te pediré algo a cambio: debes traerme tres semillas de mostaza que obtengas de un hogar al que jamás haya visitado la muerte”. La madre se alegró, y con el niño sin vida aún en brazos, corrió rumbo a la aldea para cumplir su parte.

En la primera puerta que tocó una mujer se ofreció a entregarle las semillas. “Seguramente que en esta casa nadie ha muerto” dijo la madre. “Los que vivimos bajo este techo somos pocos, comparado con todos los que murieron aquí” dijo la mujer, así que la madre debió rechazar las semillas. En la segunda puerta se enteró que hacía un año el hermano del dueño había muerto a causa de un accidente. Lo mismo le sucedió el resto del día: si no había sido un hermano, era un hijo o algún otro familiar el que había fallecido en el pasado.

Al atardecer volvió al bosque, aún con el niño sin vida en sus brazos. “Así que no hay cura para la muerte, después de todo” pensó y enseguida dejó al pequeño sobre una cama de flores. Luego regresó al lugar donde se encontraba Buda y le dijo con resignación “es imposible, no existe el hogar que jamás haya conocido la visita de la muerte”.

“No eres la única que ha perdido un hijo frente a la muerte” dijo Buda.

“Por favor, admíteme como tu discípula” pidió.

La mujer fue inmediatamente aceptada. Una tarde que meditaba observando una lámpara de aceite vio como las llamas se apagaban una tras otra. “La vida es como esta llamas. Algunas arden, otras se agitan y se van” pensó. Y cuentan que pasadas las horas seguía observando la lámpara, hasta que alcanzó la iluminación.

Petits grans moments.

 

 

 

De vegades, és tan fácil com això... :)

L'escolta del Símptoma, una mirada al teu interior.

El passat 8 de Març vam realitzar una Xerrada amb la Natàlia Aguilà, infermera especialitzada amb teràpies naturals. Ella, va encarar-se a la part més física, i jo vaig parlar dels aspectes més emocionals. Amb tot, integrant aquestes parts en la Totalitat que Som. 

Mimant qui vaig ser.

“Em poso al davant de mi mateixa, amb uns anys menys. La nena qui vaig ser, emergeix i es fa present per ensenyar-me, per explicar-me. Té una mirada il·lusionada i innocent. Es pinta les ungles sense pensar en si a algú li agradarà, en aquell moment. I es pentina i es posa la seva diadema preferida pensant que així es converteix en una princesa.

L’observo des de la distància. M’observo, en realitat. Com si es fes un pont entre el present i el passat, em poso a jugar amb ella. Li pregunto a aquesta neneta quants anys té, i em diu que tot just n’ha complert set. Diu que ja és gran, és clar. M’explica que somnia sovint, i que cada nit diu l’angelet de la guarda perquè la protegeixi i no li passi res. Em confessa que encara li agrada més quan el seu pare el diu amb ella.

Jo li miro les manetes. Una creació irrepetible. Penso que com és possible que la vida s’inventi tal perfecció. Creen i es mouen entremaliades, investiguen i experimenten sense por. Aquesta nena em pregunta i em pregunta, és molt curiosa. De ben petita té una ment inquieta i juganera amb els misteris que l’envolten.  

Ens posem davant per davant i ens passem la pilota. I llavors ella em pregunta si sóc feliç, si m’agrada això de ser gran. Diu que moltes vegades li agradaria ser-ho. I em torna a preguntar amb els ulls encuriosits. Jo la miro amb tendresa, i m’agrada imaginar-me que l’agafo i l’abraço molt fort. La petonejo i li dono les gràcies per haver fet que cada dia de la seva vida em dugués on sóc ara mateix”.

Perquè mai oblidem qui vam ser. Perquè mai perdem la innocència i la humilitat de la infància. Que sempre recordem que, a pesar que passin els anys, aquell nen o nena, segueix vivint en el nostre interior. De nosaltres depèn estimar-lo/la i mimar-lo/la per poder avui, aquí i ara, estimar-nos, valorar-nos i apreciar-nos en la nostra adultesa.

L’amor, comença a dins. 

 

El conte del bambú.

Amb aquest conte us invito a esperar l’inesperable, a fer una pausa, a respirar. A no buscar en el demà l’esperança de l’avui. El que hi ha afora no és res comparat en la força invisible que s’amaga dins. Confiar en que tot es dóna quan s’ha de donar, ens permet relaxar-nos en el vaivé de la vida com si una màgia més gran que nosaltres mateixos ens bressés entre els seus braços. 

EL BAMBÚ JAPONÉS 

No hay que ser agricultor para saber que una buena cosecha requiere de buena semilla, buen abono y riego. También es obvio que quien cultiva la tierra no se detiene impaciente frente a la semilla sembrada, y grita con todas sus fuerzas: ¡Crece, maldita sea! Hay algo muy curioso que sucede con el bambú y que lo transforma en no apto para impacientes:
Siembras la semilla, la abonas, y te ocupas de regarla constantemente.

Durante los primeros meses no sucede nada apreciable. En realidad no pasa nada con la semilla durante los primeros siete años, a tal punto que un cultivador inexperto estaría convencido de haber comprado semillas infértiles.

Sin embargo, durante el séptimo año, en un período de sólo seis semanas la planta de bambú crece
¡más de 30metros!

¿Tardó sólo seis semanas en crecer?

No, la verdad es que se tomó siete años y seis semanas en desarrollarse.

Durante los primeros siete años de aparente inactividad, este bambú estaba generando un complejo sistema de raíces que le permitirían sostener el crecimiento que iba a tener después de siete años.

Sin embargo, en la vida cotidiana, muchas personas tratan de encontrar soluciones rápidas, triunfos apresurados, sin entender que el éxito es simplemente resultado del crecimiento interno y que éste requiere tiempo.

Quizás por la misma impaciencia, muchos de aquellos que aspiran a resultados en corto plazo, abandonan súbitamente justo cuando ya estaban a punto de conquistar la meta.

Cuento Zen.

 

Viure el misteri.

 

Buit. Silenci. Contemplació.

Espai entre temps.

Un infinit que prové del res i torna a ell.

Res que es pugui mesurar, ni pesar. Ni tan sols veure ni nombrar.

És quelcom invisible i misteriós. Que impregna cada partícula i cada cèl·lula. Que ressuscita la matèria inanimada en vida.

Crea des del no contingut ni forma. Manifesta l’inmanifest.

És una melodia insonora que es fa palpable en els porus de la pell.

És un pas endavant i uns quants enrere. Perquè és a tot arreu.

Són els colors que en una explosió mixta es converteixen en blanc.

És la paraula indesxifrable, el mot desvetllador.

És el vent que acaricia els cabells. El fred que eriça la pell i la calor que l’humiteja.

És l’alegria i la tristesa. La ràbia i la còlera profunda. La por i la valentia. La contemplació i el Silenci.

És un dia de lluna plena passejant amb els ulls brillants.

És qui permet el moviment i l’estructura. A la vegada que atura i de construeix.

És impermanent dins la seva permanència, perquè és a tot arreu.

Ens concep, ens pareix, ens viu i ens mor.

L’existència plena i efímera. Incaduca.  Immortal.  

És el ball d’una ballarina guspirejant i fent saltirons per un escenari encès i viu.

És el moviment simple, és la subtilesa d’un badall.

És el batec del cor.

Es veu i no es deixa veure. Es toca i no es deixa tocar. S’olora i no té olor. El seu gust és de tots els sabors del món.

En cada petó i cada abraçada. En baralles i reconciliacions. En el gest amorós i en el violent.

És allà. Pacient. Màgicament. Serenament i sense judici.

L’existència melancòlica i present a la vegada.

La VIDA manifesta aquí constant.

El desenvolupament i la revelació d’un misteri que s’expressa a través dels meus dits, amb paraules que ni tan sols són meves.

Existir. Encarnar.

Ser i Estar.