Un ric empresari passejava pel port, quan observà a un modest pescador. El pescador tornava amb les seves xarxes dins la seva petita barca i, al desembarcar al moll, l'empresari advertí un cubell de peixos. El ric empresari s'apropà al pescador i asseverà:
-És un molt bon pescador! Vostè sol i amb aquesta petita barca ha pescat molts peixos. Quant temps hi dedica a la pesca?
El pescador respongué:
-Doncs miri, jo la veritat és que mai m'aixeco abans de les 8:30. Esmorzo amb els meus fills i la meva dona, porto als meus fills a l'escola i acompanyo a la meva dona a la feina, després vaig tranquil·lament al moll, on pujo a la meva barca per anar a pescar. Estic una hora o hora i mitja, com a molt, i torno amb els peixos que necessito, ni més ni menys. A l'arribar a terra, m'ajec a un jaç a llegir el diari mentre gaudeixo del paisatge. Després, vaig cap a casa a preparar el que he pescat, i passo la tarda tranquil fins que venen els meus fills i la meva dona. Gaudim junts fent els deures, passejant i jugant. Algunes tardes les passo amb els meus amics tocant la guitarra.
-Llavors em diu que només en una hora i mitja ha pescat tots aquests peixos? Definitivament, vostè és un pescador extraordinari. Ha pensat en dedicar més hores al dia a la pesca?
-Per a què? -pregunta el pescador.
-Doncs perquè si inverteix més temps en pescar, 8 hores per exemple, vostè tindria 8 vegades més peixos i, així... més diners!
-Per a què? -pregunta una vegada més el pescador.
-Doncs, miri vostè, amb més diners podria comprar una barca més gran, o inclús contractar a pescadors per a que surtin a treballar per vostè, i així tenir més captures.
I el pescador, insistent, pregunta una vegada més:
-Per a què?
-Doncs amb aquest increment de ventes, el seu ingrés net seria envejable. El seu flux efectiu seria el propici per arribar a tenir una petita flota de barques i, així, fer créixer una empresa de pescadors que el farien a vostè molt ric.
-Per a què?
-Però vostè no ha entès res? Amb aquest petit imperi de pesca, vostè només s'hauria de preocupar de dirigir la seva empresa i tindria tot el temps del món per fer el que li donés la gana. No hauria de matinar mai, podria esmorzar cada dia amb la seva família, podria jugar amb els seus fills a la tarda, tocar la guitarra amb els seus amics...
-Pel que veig, el que no ha entès res ha estat vostè -va dir el pescador mentre agafava el diari i s'ajeia tranquil·lament al seu jaç.
Si en algun moment
veus que em perdo pels aires, baixa’m a terra ferma.
Però mentrestant,
mentrestant deixa’m volar en aquest instant.
En aquest no res que ho té tot. Deixa’m fluctuar en les onades sensuals del
moviment inherent de la pròpia vida. Deixa’m experimentar i descobrir els
misteris que s’amaguen ocults darrera l’innombrable.
Deixa’m també
perdre’m enmig de les meves cabòries que segurament em conduiran a terres
verges. Tapa’m enmig de la boira de la confusió que apareix de vegades, però
permet-me descobrir-la per mi mateixa.
Quan vegis que els
meus ulls es tanquen, no pensis que me’n vaig. Només procuro experimentar una
altra vida més profunda, més real, que no deixa de ser real allà on som, però
també ho és allà on no som.
Deixa’m descobrir
el meu ritme, el meu so. Me’n vaig oblidar un dia, però avui és el moment de
recordar. I no hi ha res que més m’importi que això. Deixa’m buscar allà on
sembla que no hi ha res. Trencar els ritmes imposats i confiar en que una altra
manera és possible.
Entrar en mi
mateixa, en la meva feminitat, sensualitat, sexualitat, maternitat, saviesa, el
jo salvatge i profund, savi i connectat a la mare terra i a totes les ancestres
que m’han precedit. Deixa’m estar allà un temps. Permet-me quedar-me en aquest
oasis tot el que sigui necessari per trobar allò que he vingut a fer aquí. No desconfiïs,
confia. Perquè si tu confies i jo ho veig en la teva mirada jo confio que
confiant arribaré. O tornaré. O em quedaré. No ho sé. Però significarà que tot
aquest camí, tota aquesta exploració té un sentit, un significat. Anímic, intuïtiu,
essencial. Que passa de les formes i de les imposicions i recorda que aquest és
un viatge molt llarg i que val la pena despertar-hi per comprendre i treure
tots els potencials. Si arribem amb tots ells, per què els perdem? Per què ens
n’oblidem? I comencem a mendicar, a demanar, a viure a mig gas i a assumir de
manera submisa que això potser és el que toca. I si no és això el que toca? I si
el que toca és començar a cavalcar? Córrer amb el vent o deixar-me endur per
les onades? Cridar, entonar, observar. Deixar els rellotges a part i connectar
amb el cronòmetre intern. I aquest és un temps diferent. Aquest és un temps de
l’ànima que no té ni nit ni dia. Només
té un fil conductor i profund que connecta amb el tot i que dota de sentit
aquesta existència. I tots tenim el decret diví de descobrir aquest sentit. Propi,
personal, compartit. I sanar, i estimar, i connectar amb l’amor del que venim.
Agrair el poder ser aquí per estar sentint tot això i encarnar aquesta realitat
més profunda.
No som de plàstic,
no som autòmats. No hem nascut per ser obedients i seguir unes normes que s’han
creat des d’un nivell de consciència molt baix. Que segueixen els interessos,
no l’amor. Ens hem deixat anestesiar sense voler. Però ho podem canviar. Només
cal despertar, recordar, revelar-nos i començar a crear. Crear el nostre destí,
el nostre dia a dia, la nostra realitat. Que s’apropi més a la nostra veu i al
nostre Ser.
El moment de ser feliç
és ara. El moment d’encarnar la nostra veritat és ara. El moment de parir el
que hem vingut a parir aquí, és ara. La Creativitat és Ara.
Així que si en
algun moment veus que em perdo pels aires, ajuda’m a baixar. Però, mentrestant,
deixa’m volar.
Respectar els temps de la vida. Seguir el ritme intern que sempre condueix a algun lloc. Confiar en aquesta certesa pacient que ni espera, ni busca, perquè sap i troba.
És moment ara per a mi de reclusió, d'introspecció. De pausa i Silenci.
Esperant sense esperar el floriment d'una nova primavera.
Sentarse en meditación es fluir como hace un río y, hay dos cosas que son absurdas cuando nos encontramos en medio del cauce, nadar contracorriente y empujar el río abajo, en ambos casos lo único que cosecharíamos es un cansancio descomunal. Basta con relajarse. Relajarse no es sólo aflojar el exceso de tensión de la musculatura o soltar las articulaciones; tiene que ver con un estado de ánimo, con una actitud de abandono.
Cuando nos sentamos a meditar tratamos de sentarnos sin más y, para ello, no es necesario llevar más carga de la cuenta, dejamos en el perchero nuestra mochila de responsabilidades y preocupaciones. No necesitamos, para el caso, ningún kit de supervivencia. Simplemente sentarse con un ánimo tranquilo termina por resolver el exceso que practicamos en una vida dentro de una sociedad acelerada y acumulativa.
El mismo alimento que tomamos cada día nos nutre pero también nos ceba cuando comemos en exceso o nos daña cuando nuestra alimentación es desordenada. Bastaría, todo el mundo lo sabe, con dejar de comer unos días o, al menos, hacer dieta una temporada, para restablecer el equilibrio perdido. Si el ayuno es la respuesta puntual a la dieta, el silencio y la quietud lo es a un desorden con respecto a nuestras habladurías y manipulaciones.
Dejar de hacer es una manera de desactivar la acción precipitada, condicionada o ignorante que tantos reveses nos trae luego y que, a regañadientes, muchas veces no queremos admitir. Sentarse relajadamente es una buena respuesta a ese exceso en el hacer. Podemos aflojar el cuerpo y soltar las manos, esas manos tan habituadas a coger y soltar, a retorcer y enderezar, en definitiva, a manipular la realidad.
No podemos meditar con el cuerpo tenso y la mente ávida, hemos de aprender a relajarnos. Drenar el exceso de tensión y ponerse en una actitud de disponibilidad. Nos ayuda la postura vertical y nos favorece la respiración lenta, también abre el camino las técnicas de visualización y la concentración relajada y atenta.
Hi havia una vegada
un poblat on la posta del sol era cada dia contemplada pels seus habitants, i
la sortida era esperada per tots els parells d’ulls allà presents.
Hi havia una vegada
en que un grup de persones sortien de la seva llar entonant el cant dels
ocells, seguint el ritme de les seves passes i contemplant el vaivé del seu
cor. Bum-bum, bum-bum. Ara una passa, ara una altra. Respirant, aturant-se,
sentint, continuant.
Així ho van
aprendre des de que eren petits. I els petits, ho aprenien d’aquells que havien
estat també petits com ells i que ho havien après d’altres que també havien
estat petits i ho havien après també. Sense oblidar-ho. Seguint el ritme de la
naturalesa, seguint el ritme del cor.
Quan se sentien
tristos, ensopits, o acorralats per alguna situació viscuda, es permetien
contemplar i viure el que el seu cos els parlava. De vegades, es quedaven al
costat de la llar de foc veient com el foc de la pròpia vida anava consumint
experiències que necessitaven ser viscudes dins seu. D’altres, s’endinsaven al
bosc i llavors contemplaven la grandiositat dels arbres, la vulnerabilitat de
les seves fulles. Veien córrer els animalons que amb una llibertat admirable
seguien de manera instintiva el seu destí. Això, els ajudava a assumir la
petitesa de la seva existència i comprenien la grandiositat del tot al que
pertanyien.
Ningú els havia dit
mai que allò no estava bé. Que el que se’ls despertava de molt endins podia ser
erroni. Ans al contrari, de ben petits
els havien ensenyat que aquell era el seu mapa de ruta. Que si en algun moment tenien
algun sentiment contrariat, l’escoltessin, el miressin, el mimessin. L’embolcallessin
com si d’un nadó es tractés perquè necessitava prou atenció i contemplació per revelar
el missatge que tenia per la persona.
Entenien que eren
fills de la natura. Que eren petits en la immensitat i que per a res podien ser
creguts ni pretensiosos. No eren més que ningú, tampoc més que les pedres ni que
les roques del camí. Eren un. I llavors, simplement, seguien el compàs, el vaivé
amb el vent i es mullaven amb la pluja, perquè era el que la vida els regalava.
Sentien com eren la
creació de quelcom més gran. Que la divinitat els havia dut aquí perquè la consciència
pogués despertar a si mateixa a través d’ells. Eren uns mers servidors, a la
vegada que poderosos i apoderats. Justament per això, per l’alineament, per l’acceptació
del seu designi. Entregats, confiats, fluïts.
Permetien el
silenci ser el rei del seus temps. Sabien que les paraules havien estat
apreses. Que fins i tot els gests eren fruit de l’imitació, moltes vegades. I
llavors decidien que era bo contemplar sense dir, sense decidir, sense
pretendre ser. Desxifrant els mots d’aquest silenci, del buit impenetrable que
ho contenia tot. Aquell invisible que feia volar les papallones al seu voltant,
que feia córrer el riu a favor de la corrent i que cada hivern despullava els
arbres per florir-los després.
S’alliberaven del
judici comprenent que aquest era fruit de la seva ment. I aquesta, tot i que
poc condicionada, sempre volia córrer i buscar un més enllà. Si estava aquí,
volia estar allà. Llavors, tornaven al costat del foc i li tiraven totes
aquestes presses, demanant-li que cremés qualsevol impuresa que els allunyés
del seu ritme, de si mateixos, de la pròpia vida.
Dansaven quan es
feia fosc agraint el ritme natural que s’havia anat produint a través seu, i
connectant amb el gran esperit que els mantenia vius. Amb moviment, respirant,
sentint.
Acaronaven
qualsevol experiència viscuda com quelcom lloable, respectable, digne de ser
viscut.
Contemplaven a la
naturalesa i aprenien. La gran mestra, manifestadora de tot. Contenedora de
tots els secrets, disponible per qui els vulgués veure.
El camí fet i
desfet, per tornar a ser descobert algun dia, poc a poc. Lentament.
La Abuela Margarita, curandera y guardiana de la tradición maya, se crió con su bisabuela, que era curandera y milagrera. Practica y conoce los círculos de danza del sol, de la tierra, de la luna, y la búsqueda de visión. Pertenece al consejo de ancianos indígenas y se dedica a sembrar salud y conocimiento a cambio de la alegría que le produce hacerlo, porque para sustentarse sigue cultivando la tierra. Cuando viaja en avión y las azafatas le dan un nuevo vaso de plástico, ella se aferra al primero: ‘No joven, que esto va a parar a la Madre Tierra’. Rezuma sabiduría y poder, es algo que se percibe con nitidez. Sus rituales, como gritarle a la tierra el nombre del recién nacido para que reconozca y proteja su fruto, son explosiones de energía que hace bien al que lo presencia; y cuando te mira a los ojos y te dice que somos sagrados, algo profundo se agita.
Ella nos dice: ‘Tengo 71 años. Nací en el campo, en el estado de Jalisco (México), y vivo en la montaña. Soy viuda, tengo dos hijas y dos nietos de mis hijas, pero tengo miles con los que he podido aprender el amor sin apego. Nuestro origen es la Madre Tierra y el Padre Sol. He venido a la Fira de la Terra para recordarles lo que hay dentro de cada uno.’
-¿Dónde vamos tras esta vida?
-¡Uy hija mía, al disfrute! La muerte no existe. La muerte simplemente es dejar el cuerpo físico, si quieres.
-¿Cómo que si quieres…?
-Te lo puedes llevar. Mi bisabuela era chichimeca, me crié con ella hasta los 14 años, era una mujer prodigiosa, una curandera, mágica, milagrosa. Aprendí mucho de ella.
-Ya se la ve a usted sabia, abuela.
-El poder del cosmos, de la tierra y del gran espíritu está ahí para todos, basta tomarlo. Los curanderos valoramos y queremos mucho los cuatro elementos (fuego, agua, aire y tierra), los llamamos abuelos. La cuestión es que estaba una vez en España cuidando de un fuego, y nos pusimos a charlar.
-¿Con quién?
-Con el fuego. ‘Yo estoy en ti’, me dijo. ‘Ya lo sé’, respondí. ‘Cuando decidas morir retornarás al espíritu, ¿por qué no te llevas el cuerpo?’, dijo. ‘¿Cómo lo hago?’, pregunté.
-Interesante conversación.
-’Todo tu cuerpo está lleno de fuego y también de espíritu -me dijo-, ocupamos el cien por cien dentro de ti. El aire son tus maneras de pensar y ascienden si eres ligero. De agua tenemos más del 80%, que son los sentimientos y se evaporan. Y tierra somos menos del 20%, ¿qué te cuesta cargar con eso?’.
-¿Y para qué quieres el cuerpo?
-Pues para disfrutar, porque mantienes los cinco sentidos y ya no sufres apegos. Ahora mismo están aquí con nosotras los espíritus de mi marido y de mi hija.
-Hola.
-El muertito más reciente de mi familia es mi suegro, que se fue con más de 90 años. Tres meses antes de morir decidió el día. ‘Si se me olvida -nos dijo-, me lo recuerdan’. Llegó el día y se lo recordamos. Se bañó, se puso ropa nueva y nos dijo: ‘Ahora me voy a descansar’. Se tumbó en la cama y murió. Eso mismo le puedo contar de mi bisabuela, de mis padres, de mis tías…
-Y usted, abuela, ¿cómo quiere morir?
-Como mi maestro Martínez Paredes, un maya poderoso. Se fue a la montaña: ‘Al anochecer vengan a por mi cuerpo’. Se le oyó cantar todo el día y cuando fueron a buscarle, la tierra estaba llena de pisaditas. Así quiero yo morirme, danzando y cantando. ¿Sabe lo que hizo mi papá?
-¿Qué hizo?
-Una semana antes de morir se fue a recoger sus pasos. Recorrió los lugares que amaba y a la gente que amaba y se dio el lujo de despedirse. La muerte no es muerte, es el miedo que tenemos al cambio. Mi hija me está diciendo: ‘Habla de mí’, así que le voy a hablar de ella.
-Su hija, ¿también decidió morir?
-Sí. Hay mucha juventud que no puede realizarse, y nadie quiere vivir sin sentido.
-¿Qué merece la pena?
-Cuando miras a los ojos y dejas entrar al otro en ti y tú entras en el otro y te haces uno. Esa relación de amor es para siempre, ahí no hay hastío. Debemos entender que somos seres sagrados, que la Tierra es nuestra Madre y el Sol nuestro Padre. Hasta hace bien poquito los huicholes no aceptaban escrituras de propiedad de la tierra. ‘¿Cómo voy a ser propietario de la Madre Tierra?’, decían.
-Aquí la tierra se explota, no se venera.
-¡La felicidad es tan sencilla!, consiste en respetar lo que somos, y somos tierra, cosmos y gran espíritu. Y cuando hablamos de la madre tierra, también hablamos de la mujer que debe ocupar su lugar de educadora.
-¿Cuál es la misión de la mujer?
-Enseñar al hombre a amar. Cuando aprendan, tendrán otra manera de comportarse con la mujer y con la madre tierra. Debemos ver nuestro cuerpo como sagrado y saber que el sexo es un acto sagrado, esa es la manera de que sea dulce y nos llene de sentido. La vida llega a través de ese acto de amor. Si banalizas eso, ¿qué te queda? Devolverle el poder sagrado a la sexualidad cambia nuestra actitud ante la vida. Cuando la mente se une al corazón todo es posible. Yo quiero decirle algo a todo el mundo…
-¿…?
-Que pueden usar el poder del Gran Espíritu en el momento que quieran. Cuando entiendes quién eres, tus pensamientos se hacen realidad. Yo, cuando necesito algo, me lo pido a mí misma. Y funciona.
-Hay muchos creyentes que ruegan a Dios, y Dios no les concede.
-Porque una cosa es ser limosnero y otra, ordenarte a ti mismo, saber qué es lo que necesitas. Muchos creyentes se han vuelto dependientes, y el espíritu es totalmente libre; eso hay que asumirlo. Nos han enseñado a adorar imágenes en lugar de adorarnos a nosotros mismos y entre nosotros.
-Mientras no te empaches de ti mismo.
-Debemos utilizar nuestra sombra, ser más ligeros, afinar las capacidades, entender. Entonces es fácil curar, tener telepatía y comunicarse con los otros, las plantas, los animales. Si decides vivir todas tus capacidades para hacer el bien, la vida es deleite.
-¿Desde cuándo lo sabe?
-Momentos antes de morir mi hija me dijo: ‘Mamá, carga tu sagrada pipa, tienes que compartir tu sabiduría y vas a viajar mucho. No temas, yo te acompañaré’. Yo vi con mucho asombro como ella se incorporaba al cosmos. Experimenté que la muerte no existe. El horizonte se amplió y las percepciones perdieron los límites, por eso ahora puedo verla y escucharla, ¿lo cree posible?
-Sí.
-Mis antepasados nos dejaron a los abuelos la custodia del conocimiento: ‘Llegará el día en que se volverá a compartir en círculos abiertos’. Creo que ese tiempo ha llegado.
lunes, 18 de enero de 2016
Ahir el meu Mestre em va dir aquestes paraules:
"I, mentrestant, hem de seguir les petjades... les pròpies, les úniques que et porten en algun lloc".
