Tot inici té un final.

Tot inici té un final.

Com les estacions, els anys, les edats, les paraules. La vida.

Encara recordo quan el vaig començar. Era en un altre indret, una altra llar, una altra ciutat i un altre temps.

Va sortir com un fort crit d’expressió que feia molt temps esperava poder sortir de dins meu. El dia que vaig començar a escriure’l, sé que vaig donar cabuda a una part meva que necessitava començar a expressar-se. Per aquesta via i per altres.

He caminat amb ell i ell ha caminat amb mi. M’ha acompanyat. Silenciós i pacient, sempre accessible a que entrés i escrivís el que necessités ser escrit en aquell moment. Paraules meves o paraules d’altres. Però sempre paraules. Expressives i alliberades. Al menys, a mi, m’alliberaven.

He crescut i m’has acompanyat, en tots aquests senders que he caminat (hem caminat) des que vaig/vas començar/-te. Perquè d’alguna manera et sento amb vida pròpia. L’has tingut, és clar que l’has tingut. Tu ets una etapa viva, creativa, del meu camí. Per tant, també és el teu camí expressat per mi i per tu gràcies a tots dos. I aquesta etapa sempre quedarà aquí. Palpable i demostrable. Com a real i autèntica. Viscuda, passejada i sentida.

T’estic infinitament agraïda. Per haver estat el meu primer trampolí. Les meves ales i la meva vista panoràmica en molts moments. Per haver-me deixat fer les meves provatures i els meus cants particulars en les teves parets.

Ara et deixo aquí. No és que me’n vagi, perquè sempre hi haurà una part de mi gravada en totes aquestes paraules que en un moment van ser. Simplement, vaig a trepitjar altres terres, a gravar altres mots en un altre indret. Tu has estat tot el temps que havies de ser i et torno a donar les gràcies, amic.

Per Ser i per Estar sempre que ho he necessitat. Per ser la meva font d’expressió creativa i per ensenyar-me que ho podia fer. Tant en els meus moments de llum com en els meus moments d’ombra tu em donaves la ploma per a que ho provés. I jo, tímidament, ho feia. Tancava els ulls i començava a dibuixar i desdibuixar tants mots com em venien a la ment i a l’ànima.

I de tot n’ha sortit això. I tu n’has estat el meu mestre i la meva inspiració.

Quedaràs aquí, intacte i irresistible. Per totes les mirades i viatgers que vulguin endinsar-se en tu. Explica’ls tot el que vulguis. Ara ja deixo que ho facis a la teva manera, totalment. T’has fet gran, i jo també. T’independitzes, i jo també. Anem a volar cadascú pels seus propis cels. Recordant, sempre, que un dia, un temps, una època, vam estar compartint tot això que hem compartit. Tots aquests espais de vida i d’amor. D’aprofundiment i d’intimitat.

Tens un lloc al meu cor.

A partir d'ara em podreu trobar a la nova web:

www.sarahgaset.com

Quan el cos parla.

El pessigolleig dels dits quan escric a l’ordinador. La sensació dels cabells com freguen les meves galtes i espatlles. Una picor que es va movent per diferents punts del cos, semblant escapar de la temptativa de les meves mans a voler-la parar.

Vida. Tota l’estona vida. Respirant, vida. El meu company i aliat des que vaig arribar aquí. Qui em camina i qui em sent. El transport mitjançant el qual la meva essència més íntima interactua amb el món en el que visc. Amb els altres. Els iguals. Els cossos que també es mouen, animats i selectes. Cadascú el seu. El d’un, el de tots.

Li faig cas i el miro. I contemplo l’abecedari que ell mateix ha creat per si mateix. El seu llenguatge i el seu do. Ell funciona, sempre, i parla, tan si li faig cas com si no. Ell va al seu ritme. Més aviat al ritme del cor. El cor i el cos. Una lletra que els diferencia. Una infinitud que els fa iguals, els apropa. Sensibles i intuïtius, perceptius i oberts. Transparents i delicats. Forts i valents. S’enamoren l’un de l’altre, es reconeixen companys aliats en aquesta vida que es presenta i continua.

El deixo fer i enjogassar-se. Que prengui protagonisme i em porti. No vull manar-lo, encara que només sigui per una estona, li donaré aquest dret que li correspon. Que dansi i floti, s’elevi i caigui dens al sòl que el sosté cada dia. M’arrossego i m’enduc a través de la corrent interna que el viu i que l’uneix a la mare terra.

Quantes vegades m’ha parlat i no l’he escoltat. He desviat la mirada, he tancat les oïdes i els sentits. Perquè no m’interessava. Perquè em molestava. Perquè em deia veritats que no volia sentir i m’eren poc còmodes. M’era més fàcil sostenir una realitat que encara de cartró, era controlada, pensava. I ell em venia, com un remolí, i em deia que potser allò no era el que tocava. De sentit, de vida, de destí.

L’ofegava i l’ofegava. Li deia que callés. Setmanes, mesos, anys. M’anava apartant d’ell, marginant-lo, per entrar a una realitat fictícia que a mi em semblava original en aquell moment. Fins que després de molt i molt parlar, se’n va cansar. Ni l’escoltava ni el sentia. I llavors es va posar a cridar. Fort, molt fort. Em vaig espantar, és clar. De cop, sentia una veu que ni tan sols reconeixia, encara que no m’havia parat de parlar mai. Però aquella veu m’ensordia… em volia tapar les orelles, encara més fort. I llavors cridar més, i més, i més. Voler-li guanyar el pols al que m’estava sometent. Exigint que tot allò que s’estava desfent davant meu es mantingués.

Però no. Se’n va anar. Tot. Tota. Jo. I llavors el cos va deixar de cridar. Llavors m’acariciava, amb paraules, amb sospirs i xiuxiueig. M’explicava històries i em donava missatges. Rendida, extasiada, destrossada, desmuntada… només podia mirar-lo, de reüll, i escoltar-lo. Per primera vegada, m’obria i deixava que penetrés en mi tot allò que em deia. Perquè ja no tenia per a que lluitar. No tenia res a protegir, ni a justificar. Se n’havia anat tot. El teló d’aquella obra que veia s’havia abaixat i estava en un camerino en forma de cova interna. I allà no hi passava res. Ni el temps ni l’espai. Només notava lo magolada que estava després de tant de resistir-me i lluitar. Però havia dit prou, o m’havien obligat a fer-ho.

Sigui com sigui ho agraïa. Ja estava cansada, esgotada, massa. N’havia tingut suficient de viure durant uns anys cega a mi mateixa. Al meu sentir i respirar. Als meus anhels més secrets que sortien resplendint en el moment en que els hi donava espai. I llavors dansaven davant meu, enmig de la foscor d’aquella cova, i m’ensenyaven balls que mai abans havia vist. M’explicaven possibilitats que no coneixia i tornaven a posar-se dins meu per seguir el moviment, més despert, a les meves entranyes. Malucs, pits, cap, peus, mans…

En mi. Un despertar. Un acceptar i prendre consciència que tot allò era jo, part meva total i indissoluble al meu tot. Molt més connectada al cel i a la terra que ho podria estar la raó en molts moments. Deixar de sustentar quelcom que ni triat ni volgut per mi. Però imposat va ser acceptat com una realitat pròpia. Edificar a partir d’això és destructiu, malaltís.

Per això quan em recordo allà, estirada i vençuda, esgotada i magolada, somric i ploro a la vegada. I dono gràcies, infinites gràcies per haver-me dit prou. Per haver-me aturat, cos estimat. Per haver-me dit que per allà no anava bé i m’estava amagant de mi. Que estava seguint per una corrent que no era la pròpia i que això podia dur-me fins la mort de la meva essència i del meu jo més pur. Vaig ser afortunada. Aviat em van dir, em van avisar, que aquell camí que seguia era ple de mines per estar allunyat del meu cor. De la meva ànima i del meu centre.

Vaig estar allà estirada no sé quant de temps. Ni ho vaig comptar ni em va importar. Vaig deixar-me sanar fins que un dia, de repent, vaig notar com el meu cos estava animat. Sensible i viu. Que hi passaven moltes coses en ell.

Vaig prendre-les totes elles com les meves amigues, les reveladores de secrets profunds. Després d’haver caminat per aquelles masmorres, vaig posar-me dempeus convençuda que tot allò havia cobrat un sentit diferent en mi i la meva consciència. Que mai res tornaria a ser igual, perquè de cop m’havia integrat d’una manera nova. Les meves sensacions, emocions, intuïcions i entranyes caminaven al son del meu cos. I el meu cos em representava com una part intrínseca d’aquesta existència humana. El protagonista impalpable, inqüestionable, les meves arrels i el meu sostén.

Llavors vaig deixar-lo fer. Que em digués i que em guiés. Que m’aconsellés quan sí i quan no. Quan alguna cosa li era bona i quan alguna cosa no li era agradable. Amb persones, amb situacions, amb músiques i amb cançons. Amb aliments i amb esports. Amb balls  i sons. Vaig deixar-lo dir. I mai més va cridar. No d’aquella manera, desesperada i desorbitada, com ho havia fet. Ara, de vegades, m’aixeca la veu. Una mica. Però llavors el miro de reüll i em riu. Sap i sé que no el deixaré en va. Que l’escoltaré. Que tot el que em digui serà valorat com una veritat a ser sentida.

Ell és el meu guia, el meu termòmetre intern, la meva brúixola i el meu màxim aliat.

Sé que quan estic en el meu camí, ell descansa en pau, fluint i nedant a favor del sentit de la vida. 

Interioridad.

El discípulo quería un sabio consejo. 

"Ve, siéntate en tu celda, y tu celda te enseñará

 la sabiduría", le dijo el Maestro. 

"Pero si yo no tengo ninguna celda...

Si yo no soy monje..."

"Naturalmente que tienes una celda.

Mira dentro de ti". 

(Anthony de Mello, S. J.)

L'apego i el vincle matern.

Tu imagina’t. Un espai càlid, harmònic i protegit. Amb sons més o menys suaus i amb carícies del que t’envolta. No t’has de moure. Tot el que necessites t’és facilitat sense ni tan sols demanar-ho. Sensació d’unió, de no soledat, de fusió. Una veu que t’acompanya durant uns mesos i que és l’únic que segurament reconeixes, però ja en tens prou. Tu i ella. La teva mare.

Un dia creixes, i segueixes creixent tant que aquell espai en el que has cabut durant un temps es queda massa petit. Has de sortir, o t’obliguen a fer-ho. Surts, et treuen. Llums, sorolls, canvi de temperatura, de sensacions, d’inestabilitat i inseguretat. Tot allò que t’acunava en un ambient teu i protegit s’ha esfumat i de repent estàs en un univers que ni tan sols ets capaç de veure però que et sembla infinit i il·limitat, perquè a nivell corporal no sents les seves fronteres. Només que passes d’uns braços, a uns altres. I hi ha moltes més veus, moltes més pells i olors. Menys quan la sents a ella, la mare, tot l’altre és com un impacte rere un altre. Ella sap fer-ho, com agafar-te i regalar-te la seva cova, encara. Fregant-te amb la seva pell, sentint la respiració coneguda que t’ha acompanyat durant uns mesos, rebent petons d’uns llavis que fins arribaven quan estaves allà, a dins, tancat/da, protegit/da.

La primera separació, la més gran de totes, es produeix quan ens treuen i ens separen de la mare. I des d’una unió absolutament simbiòtica que hi havia hagut fins al moment, jo amb ella i ella amb mi, de cop esdevinc un individu perquè el cordó que ens unia ja és partit en dos. Ara ja respiro per mi, m’alimento perquè ho busco o perquè m’ho donen i he de plorar per expressar que alguna cosa passa.  Allò incondicional, aquell cel inigualable, ja no hi és, i tampoc tornarà.

La nostra vida ha iniciat fa un temps, però diríem que com a individus és llavors que comença. En funció de les circumstàncies de cadascú, aquest vincle seguirà d’una manera més o menys unida, sana, segura, vinculant. La separació es farà notar més o menys, encara que en tots els casos hi seguirà sent.

Creixem amb aquesta ferida de guerra. No pas per ser catastrofistes dic això. Segurament forma part del propi procés de creixement i desenvolupament de la persona i la seva consciència. El record d’aquesta espècie d’unió mística amb un ser, que el podem atribuir a la mare o a un més enllà, i que sigui com sigui un dia notem que se’ns és pres i hem d’aprendre a conviure amb nosaltres mateixos.

No se’ns diu, no se’ns explica l’importància d’aquest inici, d’aquest començament pel camí de la nostra vida. Tot es dóna massa per fet. Que ara ja hem sortit i és el que hi ha, que després anem a l’escola i és el que hi ha, també. I si plorem, si cridem, si reclamem, és perquè necessitem que algú, ella o qui sigui, ens miri als ulls, ens abraci, i ens digui que no passa res. Que entenen el nostre ensurt, que ells també l’han sentit, i que ens acompanyen en aquesta aventura valenta que estem començant. És el pilar de la vida, la base de la nostra futura existència aquí.

Passen els anys i d’una manera inconscient, seguim anhelant i buscant allò que un dia vam tenir. Aquell oferiment gratuït, aquella mirada incondicional i protectora. La busquem als propis pares, als amics, als professors i als veïns. No ho sabem que fem això, perquè com he dit, ningú ens ha dit que aquesta empremta és profunda i que si no ens n’adonem guiarà sempre els nostres passos. Serem capaços de vendre’ns per una estona d’amor, de mirada sincera, d’atenció, de recolzament i admiració.

Aquí comencen a aparèixer les capes de mula que ens anem posant al damunt per tal d’agradar i ser acceptats. Recordeu que la finalitat és amb una intenció tan genuïna i positiva com rebre una mica d’aquell amor que en el fons de nosaltres mateixos sabem que un dia vam viure. Recuperar la confluència perfecta que vam tenir. I llavors comencem a mirar enfora i poc a dins. Com des d’una mirada que es va fent gran i adulta, s’hi amaga un nen o nena petits que demanen socors i afecte. Per aconseguir això som capaços de fer l’inimaginable. Tres carreres, vuit màsters, pujar totes les muntanyes del planeta i tirar-nos amb paracaigudes. Per a res fer tot això té res de dolent. Sempre i quant sigui un que autènticament ho esculli.

Una de les situacions que més desperten quelcom semblant a aquest vincle primer, són les relacions de parella. Apareix un individu, una persona, que durant un temps ens dóna l’exclusiva. Ens veu i ens mira, i aplaudeix qualsevol aspecte de la nostra existència. Nosaltres també ho fem amb l’altre. És la fase de l’enamorament, que és tant buscat i perseguit perquè ens apropa a l’experiència de ser un amb l’altre. Un dia això es trenca. El miratge es va fent realitat i, simplement, comencem a veure amb més claredat. Això implica que aquesta bombolla es desfà també. L’altre vol ser més ell, recuperar el seu espai, i jo necessitaré el mateix en funció de quanta sigui la necessitat no coberta que ha quedat en mi d’aquell primer vincle amb la mare o la figura que la substituís. Si vaig tenir un vincle segur, sabré aguantar-me millor sobre els meus peus. Si el vincle va ser insegur o ambivalent, si em va faltar molt per sentir-me realment vist/a i estimat/da, començaré a reclamar i a necessitar que aquest que m’està deixant de mirar com ho feia uns mesos, ho segueixi fent contínuament. Sense aquesta mirada de l’altre sentim que deixem d’existir, que tot acaba, que no serem capaços de tirar endavant. Quelcom semblant al que devem sentir, encara que no ho recordem, quan ens arranquen i ens tiren al buit de la vida just al néixer.

És molt important fer un procés de consciència descobrint com van ser els meus primers vincles. Per exemple, podem començar a investigar com va ser l’embaràs de la meva mare, el naixement (natural, forçat, si em van separar ràpidament o vam poder compartir una estona just néixer, si hi van haver complicacions al part o no...). Com estaven els ànims a casa quan jo vaig arribar? No és el mateix entrar en un ambient harmoniós i feliç, on hi haurà més accessibilitat a la vinculació autèntica i afectiva, que en un ambient deprimit o agressiu, on els adults estan tan ocupats amb les seves històries que ja des d’un principi el nouvingut no hi té cabuda i espai. Com eren el meu pare i la meva mare? O els adults que estiguessin amb mi. Em miraven, em recolzaven? O havia de buscar-me estratègies complicades per aconseguir la seva atenció? Ja sigui fent el pallasso, o trencant coses, o pegant al meu germà. Fent una lectura d’això, es poden arribar a trobar paral·lelismes amb la meva realitat com a persona adulta. Llavors em puc preguntar, també, què i qui hi ha darrera d’algunes de les accions que efectuo i que potser fins a dia d’avui ni tan sols m'he qüestionat si són veritablement escollides. Qui voldria que les reconegués?

El camí cap a la responsabilitat personal, el camí del guerrer, el camí de sanació i de recuperació de la pròpia individualitat com a ser únic i irrepetible... passa per fer una neteja i una presa de consciència de tot això. Per anar cicatritzant les ferides que van poder quedar als meus inicis i que puc haver estat arrossegant en les diferents relacions de la meva vida, tot demanant-los quelcom que no els acabava de pertocar realment. Podem tornar, durant un temps, al principi de la nostra història i infància i, com a adults, explicar-los a aquell nen o nena que vam ser que ara hi som nosaltres i que estem disposats a cuidar-lo/la i acceptar-lo/la per com és. Que passi el que passi, no l’abandonarem, hi serem, el/la veurem. Que quan necessiti alguna cosa no es desesperi buscant a fora, sinó que em cridi a mi i l’aniré a buscar per bressolar-lo/la i explicar-li el que necessiti escoltar per trobar la calma. Podem tancar els ulls i imaginar que juguem amb ell/a, que l’anem culminant de totes les coses que li haguessin agradat, que hagués necessitat, i que no va tenir. No vam tenir. Al principi pot ser un exercici dolorós, doncs si mai hem fet aquesta mirada, obrirem la caixa de pandora i descobrirem sentiments molt profunds i enterrats que veuen la llum. Però això mai és en va. Al contrari. Després de transcendir aquest moment, aquest espai secret fins llavors, comença a aparèixer una sensació de pau més profunda, de menys necessitat externa i més interna, de sentir que madurem d’una manera nova i que les nostres pròpies arrels es claven més fermament al terra. 

I, des d’allà, les rames del nostre arbre podran créixer més segures cap al cel en busca de la realització dels nostres somnis i anhels.

Este es el Dios o Naturaleza de Spinoza

Dios hubiera dicho:

"¡Deja ya de estar rezando y dándote golpes en el pecho! Lo que quiero que hagas es que salgas al mundo a disfrutar de tu vida. 

Quiero que goces, que cantes, que te diviertas y que disfrutes de todo lo que he hecho para ti. ¡Deja ya de ir a esos templos lúgubres, obscuros y fríos que tú mismo construiste y que dices que son mi casa. 

Mi casa está en las montañas, en los bosques, los ríos, los lagos, las playas. Ahí es en donde vivo y ahí expreso mi amor por ti. 

Deja ya de culparme de tu vida miserable; yo nunca dije que había nada mal en ti o que eras un pecador, o que tu sexualidad fuera algo malo. 

El sexo es un regalo que te he dado y con el que puedes expresar tu amor, tu éxtasis, tu alegría. Así que no me culpes a mí por lo que te han hecho creer. 

Deja ya de estar leyendo supuestas escrituras sagradas que nada tienen que ver conmigo. Si no puedes leerme en un amanecer, en un paisaje, en la mirada de tus amigos, en los ojos de tu hijo... ¡No me encontrarás en ningún libro!

Confía en mí y deja de pedirme. ¿Me vas a decir a mí cómo hacer mi trabajo?

Deja de tenerme tanto miedo Yo no te juzgo, ni te critico, ni me enojo, ni me molesto, ni castigo. Yo soy puro amor. 

Deja de pedirme perdón, no hay nada que perdonar. Si yo te hice... yo te llené de pasiones, de limitaciones, de placeres, de sentimientos, de necesidades, de incoherencias... de libre albedrío. ¿Cómo puedo culparte si respondes a algo que yo puse en ti? ¿Cómo puedo castigarte por ser como eres, si yo soy el que te hice? ¿Crees que podría yo crear un lugar para quemar a todos mis hijos que se porten mal, por el resto de la eternidad?

¿Qué clase de Dios puede hacer esto?

Olvídate de cualquier tipo de mandamientos, de cualquier tipo de leyes; esas son artimañas para manipularte, para controlarte, que sólo crean culpa en ti. 

Respeta a tus semejantes y no hagas lo que no quieras para ti. Lo único que te pido es que pongas atención en tu vida, que tu estado de alerta sea tu guía. 

Amado mío, esta vida no es una prueba, ni un escalón, ni un paso en el camino, ni un ensayo, ni un preludio hacia el paraíso. Esta vida es lo único que hay aquí y ahora y lo único que necesitas. Te he hecho absolutamente libre, no hay premios ni castigos, no hay pecados ni virtudes, nadie lleva un marcador, nadie lleva un registro. 

Eres absolutamente libre para crear en tu vida un cielo o un infierno. 

No te podría decir si hay algo después de esta vida, pero te puedo dar un consejo. Vive como si no lo hubiera. Como si esta fuera la única oportunidad de disfrutar, de amar, de existir. 

Así, si no hay nada, pues habrás disfrutado de la oportunidad que te di. Y si lo hay, ten por seguro que que no te voy a preguntar si te portaste bien o mal. Te voy a preguntar: ¿Te gustó? ¿Te divertiste? ¿Qué fue lo que más disfrutaste? ¿Qué aprendiste?

Deja de creer en mí; creer es suponer, adivinar, imaginar. Yo no quiero que creas en mí, quiero que me sientas en ti. Quiero que me sientas en ti cuando besas a tu amada, cuando arropas a tu hija, cuando acaricias a tu perro, cuando te bañas en el mar. 

Deja de alabarme. ¿Qué clase de Dios ególatra crees que soy?

Me aburre que me alaben, me harta que me agradezcan. ¿Te sientes agradecido? Demuéstralo cuidando de ti, de tu salud, de tus relaciones, del mundo. ¿Te sientes mirado, sobrecogido? ¡Expresa tu alegría! Esa es la forma de alabarme. 

Deja de complicarte las cosas y de repetir como un perico lo que te han enseñado acerca de mí. Lo único seguro es que estás aquí, que estás vivo, que este mundo está lleno de maravillas. 

¿Para qué necesitas más milagros? ¿Para qué tantas explicaciones?

No me busques afuera, no me encontrarás. Búscame dentro... ahí estoy, latiendo en ti". 

-Baruch Spinoza-

El Conocimiento de Sí Mismo.

Y un hombre dijo: Háblanos del Conocimiento de Sí Mismo.

Y él respondió, diciendo:

Vuestro corazón conoce en silencio los secretos de los días y de las noches.

Mas vuestros oídos ansían oír lo que vuestro corazón sabe.

Deseáis conocer en palabras aquello que siempre conocisteis en pensamiento.

Deseáis tocar con los dedos el cuerpo desnudo de vuestros sueños.

Y es bueno que así deseéis.

La fuente secreta de vuestra alma necesita brotar y correr, murmurando, hacia el mar.

Y el tesoro de vuestras profundidades ilimitadas necesita revelarse a vuestros ojos.

Pero no uséis las balanzas para pesar vuestros tesoros desconocidos.

Y no procuréis explorar las profundidades de vuestro conocimiento con varas ni con sondas.

Porque vuestro Yo es un mar sin límites y sin medidas.

No digáis: Encontré la verdad. Decid mejor: Encontré una verdad.

No digáis: Encontré el camino del alma. Decid mejor: Encontré el alma andando por mi camino.

Porque el alma anda por todos los caminos.

El alma no marcha en línea recta ni crece como una caña.

El alma se despliega, como un loto de innumerables pétalos. 

El Profeta. Gibran Khalil Gibran. 

La Sincronicitat de l'Ànima.

Es parla de “Sincronicitat” quan dos o més afers, de manera no buscada causalment emergeixen com a part de l’experiència de la vida d’una persona. Un terme designat pel gran psiquiatra Carl Gustav Jung.

Ell parlava de l’ànima. De com les persones venim aquí a realitzar els màxims potencials de nosaltres mateixos. De continuar amb el llegat d’aquesta per seguir evolucionant, avançant, aprenent.

Explica com n’és de necessari anar convertint els aspectes d’ombra en llum. I insistia en el procés de consciència, en la part de responsabilitat amb un mateix. La capacitat de mirar-se davant la pròpia existència i reconèixer-se.

La Sincronicitat per a mi, és una pista de l’ànima mateixa. Un secret diví. Un mapa de ruta. De cop, unes mans invisibles col·loquen persones i situacions perquè un mateix es pregunti, es qüestioni, s’actualitzi.

Són missatges ben profunds que venen d’un invisible que ho manega tot i ens avisa de quins poden ser els propers passos a seguir. Dic quins poden ser perquè en última instància sempre queda el lliure albir de la pròpia personalitat.

Normalment, quan un comença un procés de consciència, de creixement personal, és partícip d’aquests esdeveniments màgics que de cop comencen a aparèixer com a fets puntuals, momentanis, però que sovint marquen la diferència. Això és així perquè un es torna més perceptiu, més obert, més disposat.

La vida dóna a qui vol rebre, i parla a qui vol escoltar. Per això, com més atents, més possibilitats tenim d’anar-nos trobant pistes al camí.

Això no vol dir que la Sincronicitat pugui ser buscada. Ans al contrari. Com he dit, és una disposició que la vida ofereix en un moment donat per a que una persona pugui adonar-se, decidir, emprendre. Són moments d’alineació. Moltes vegades, és quan un de cop es pregunta: “Com pot ser?”. Estava pensant en una cosa, i m’apareix. En una persona, i me la trobo. En una necessitat, i venen els recursos per ser coberta. Són així, espurnes, instants en el temps que ens revelen que sempre hi ha alguna cosa aquí que ens espia sense fer-ho perquè al final està dins nostre.

L’ànima té una missió, una direcció, una vida interna que l’ha dut aquí per a que assoleixi els seus màxims potencials. L’ànima habita en nosaltres, dinamitza aquest cos amb que tant ens identifiquem, és coberta per aquesta personalitat que creiem que som. Oblidem massa sovint  els designis més elevats que ens van dur aquí. El nostre màxim fi ha de ser tornar-los a sentir i vibrar dins nostre. Recuperar la veu interior, el xiuxiueig anímic que queda soscavat per tot el soroll de fora.

És responsabilitat d’un el decidir cap on vol tirar. Cap on es vol adreçar. Si perdre’s en la multitud, la pressa i el soroll, o vol donar espais per a que aquesta saviesa interna i molt, molt antiga, vagi emergint per facilitar el més preuat tresor que podem assolir en aquesta vida: descobrir el propòsit de la pròpia existència.

Que no té res a veure amb el que ens han ensenyat ni amb el que hem après. No cal posar les culpes a fora. Això és perdre el temps i no deixa de ser una excusa més per a despistar-nos. La responsabilitat la tenim aquí i ara en recordar, en sentir, en escoltar. Més aviat seria: recordar-nos, sentir-nos, escoltar-nos.

L’ànima no té ni nom, ni color, ni edat. Tampoc estat civil ni nacionalitat. Tot amb el que nosaltres ens identifiquem, l’ànima n’és exempta. I, a la vegada, l’ànima és el que Som en essència. La decisió és nostra, personal i intransferible, de decidir quedar-nos identificats amb tot això que un dia se n’anirà, o a començar una escolta més profunda que ens donarà respostes fora de raó, de context, de to, però que són nostres.

Això és una cosa que ningú pot fer per nosaltres. Ni tan sols els llibres, ni tan sols els guies, tampoc els mestres. Podem agafar referències, podem agafar paraules que ens facin vibrar de dins perquè això sempre són pistes al despertar. Però al final sempre queda un amb si mateix. Esperant, pacient, a que la llum de la consciència vagi despertant i així enfilar amb prou determinació i sentit el passeig per aquesta vida.

El descobriment de la il·lusió que ens envolta i anar més enllà per anar traient els vels i que es quedi  despullada la llum de l’evidència interna, existencial.