Els bons propòsits.

S’acaba l’any i restem a l’espera d’alguna cosa nova. Que prengui nova forma, nou color, nova aroma... la nostra vida, el nostre voltant, el nostre sentit. Ens plantegem i replantegem si això, el que sigui que és això, ens val o no ens val, si és moment de canviar o més val quedar-se així. 

Davant l’experiència d’un nou començament, em poso davant el mirall i observo la meva pell, els meus ulls i la meva boca. Els meus cabells. Miro al fons de la meva mirada i dic: qui hi ha aquí? Em despullo com una taronja que ha de ser menjada i ja no serveix la seva carcassa. Totes les capes i capes es dilueixen en el no res per deixar pas a lo més essencial en un instant present que és l’ara. 

I, llavors, en aquest ara, res queda i res s’espera. La vida hi és i això ja és molt. M’adono que cada passa m’aproparà més o menys a mi si decideixo actuar al son de l’ànima o no. L’ànima que és el cor, que és la intuïció, que és la veu que fluixet i a cau d’orella dóna sovint missatges que, tan delicats, a cops no són escoltats. 

Que els bons propòsits surtin de lo més essencial d’un mateix és el més important. Que facin tremolar, vibrar, somniar. Des de les coses més simples a les més complexes, que siguin sortides d’un i no introjectades pel nostre voltant. Si som adults, si som persones, tenim la responsabilitat d’anar-nos convertint en nosaltres mateixos cada dia, pas a pas. I que això ho acompanyem d’anhels interns que vulguem materialitzar és una guia important en aquest camí. 

Aquests són els propòsits que es fan realitat. Aquells de quan un s’asseu davant un foli en blanc, tanca els ulls i respira uns instants. Aparta la raó i expressa la veritat. Llavors, com una mena de corrent interna fa agafar el bolígraf i dicta allò més essencial  en aquell moment. No hi ha pressa, no hi ha pressió. Recordeu que primer ens hem mirat al mirall i ens hem descarregat del que ja no valia.

Deixem aturar l’espai, el temps, i sostinguts en el buit permetem deixar sortir allò nostre, meu, teu. Allò que si surt farà que cadascú deixi la seva petjada única en aquest trajecte de vida. I això, no només et beneficiarà a tu. Serà un bé per a tots. Perquè quan tu canvies, canvia el món.

Bona entrada a l’any nou!

 

Sense cames, sense braços... sense límits!!

Per mi el Nick és una font d'inspiració a creure que tot és possible... si un vol. Quan em falta l'ànim, quan em falta la confiança, quan em falta la motivació... impregnar-me de les seves paraules m'ajuda a saber que si vull, puc. Gràcies Nick.

El nostre ritme.

La impaciència. Que em desconnecta del batec del meu cor, del tecleig dels meus dits mentre escric a l’ordinador. Quin miracle està ocorrent ara mateix. El meu Ser és capaç de funcionar de manera holística, enviant al cervell missatges perquè aquest ordeni al meu cos com funcionar. Això està passant ara, sense més, en aquesta habitació en la que estic asseguda. La vida està passant dins meu, i mentre connecto amb això, m’oblido de qualsevol record i deixo de preocupar-me per cap futur. Perquè això és tot el que tinc i sóc en aquest instant.

La impaciència. Que ens fa sentir el tic-tac del rellotge com una pressa. Que ens diu que allà és millor que aquí. Que ens incita a creure que el després serà més que l’ara. La nostra ment que dóna voltes i voltes com un remolí, i que quan ens sembla que s’ha aturat, torna a començar en aquest cercle viciós de mai acabar.

La impaciència que ens treu tot el que tenim. Ens arranca de la creativitat del moment present, ens transporta a futurs imaginaris que encara no hi són, ens desterra de qualsevol contacte real que estiguem mantenint en l’aquí i ara.

Des d’aquest centre, surto al carrer i faig una passa, i després en faig una altra. Escolto el cotxe que passa per la meva vora. Forma part del meu univers, i jo formo part del seu. Ell segueix el seu camí, jo el meu. Hi ha arbres enmig de tot aquest batibull, fins flors enmig de l’asfalt. I això em recorda que la vida persisteix, que la vida no abandona, que la vida segueix tenint esperança enmig fins i tot dels deserts.

Tancar els ulls i no fer, em recorda que no hi ha cap lloc que em calgui anar més que a mi mateixa. I anant a mi mateixa el món s’obre al meu davant. Sense esforç, gradualment, silenciosament. Dins de tot el que ens han fet creure que hem de ser, fer, saber, tenir… és urgent deixar espais per aquest no-ser, no-fer, no-saber, no-tenir. Buit, pausa, espai entre temps. I des d’aquí, un potser comença a entonar una melodia, o a l’altre li ve de gust ballar. Potser hi ha qui treu els estris de cuina i fa el pastís que feia temps volia per als seus fills, o un altre que agafa els pinzells que tenia enterrats i comença a pintar. No us heu convertit en uns estranys, no patiu. Us heu tornat un trosset de vosaltres mateixos. I això mai pot resultar estrany, menys per qui ha arraconat tant el seu cor i la seva ànima que s’havia oblidat de com entonaven el seu cant. Dóna’t espai per tornar a tu. Dóna’t temps per afinar el teu propi to. Llavors, la impaciència ja no existeix. Perquè descobrim que tot el que busquem, és aquí, en nosaltres. Al nostre cor.

Explica la història que el savi Confuci animà a un dels seus deixebles a caminar pel bosc.

Mentre el mestre passejava distretament, xiulant i observant els arbres i els ocells amb els que s’anava creuant pel camí, el seu acompanyant semblava nerviós i inquiet. No tenia ni idea cap on es dirigien.

Cansat d’esperar, finalment el deixeble trencà el silenci i li preguntà: “On anem?”.

I Confuci, amb una amable somriure dibuixat al seu rostre, contestà: “Ja estem”.

El meu Somni.

L'Índia...
Aquest país que ho dóna i ho pren tot en un moment. Que fa passar de la tendresa a la ràbia més pura en un sol segon. Que és capaç de treure lo millor i lo pitjor d'un. Que et posa davant de tu mateix i et diu: "a veure fins on arribes".
Aquest país de repte, de vida, de superació, de dura realitat. Aquest país que fa preguntar a la
pròpia ànima perquè tu aquí i ells allà, o perquè tu allà i ells aquí. Perquè has escollit o has estat escollit per poder estar comprant en basars i no pidolant menjar. Perquè pots/puc pagar-te/me una classe de Ioga i no estic caminant despullada pel món buscant alguna raó.
Aquest país que fa superar situacions que mai abans haguessis imaginat. Que passa de les pudors a les olors en cosa de dos passes. Que fa esquivar vaques gairebé reverenciant-les. Que normalitza conviure amb cabres, micos, porcs i gossos desnodrits. Que normalitza alimentar-se de munts de menjar plens de mosques.
L'Índia... l'Índia és així. Un país que m'ha fet somniar durant molt temps. Un país que m'ha fet complir el meu somni. Un país que em farà tornar. Per buscar-me. Per buscar. Per trobar altres raons i altres maneres. Per arribar aquí i adonar-me que lo essencial és igual en cada lloc. I que jo sóc igual en cada lloc si no és des de dins d'on vaig canviant.

L'Índia que m'ha fet enfadar, criticar, maleir... l'Índia que m'ha fet somriure, entendrir, estimar.
Tota aquesta sóc jo. De tot això estic constituïda, i de molt més.
No puc deixar de trobar-me perquè sempre sóc aquí, encara que a cops em vegi de lluny.
Jo carrego la meva felicitat o la meva infelicitat amb mi, depèn de per on em decanti.
Jo sóc lliure. Jo trio com viure. Jo trio com interactuar. Jo trio si em moc o em quedo quieta. Jo trio si parlo o callo. En última instància, jo trio la meva actitud davant la vida. És igual on o com.
Sóc una buscadora. Hi ha alguna cosa dins meu que no em deixa parar. L'aquí i ara no és per conformar-me, és per mostrar-me que hi segueix havent vida per continuar investigant. No puc parar i no pararé mai. Fins que tanqui aquests ulls per sempre, jo buscaré. M'és igual l'incòmode que això sigui, m'és igual l'inestabilitat que comporti. Per trobar el cel a la terra, per trobar la divinitat aquí, he de buscar sense parar.
Per trobar res. Per trobar-me a mi. Només a mi. Aquella part on hi cap tot. Tots els universos i tots els mars. Tots els Sers. Aquella part que ho comprèn tot i que només pot ser compassiva i plena d'amor infinit. Lliure perquè no pertany a res i és part del tot. 
Índia m'ha donat tot això. Silenciosament, sense que jo me n'adonés. Mentre contemplava un paisatge, mentre feia no res, mentre mirava estupefacta la diversitat al meu voltant, mentre em tapava el nas per la pudor.
Índia m'ha fet voler marxar moltes vegades, per tornar al meu confort, per adonar-me que sempre "allà"  serà millor que "aquí" si jo no em centro en mi, en el meu Jo Superior. Per adonar-me, al final, que sempre trencaré, sempre acabaré marxant. Per tornar una mica més gran, potser. Per haver après alguna cosa més d'aquest món en el que visc. Per haver après... més de mi.