jueves, 24 de abril de 2014

Mindfulness.



L’Atenció és considerada un dels processos psicològics bàsics. Per tant, diríem que tots, dins una situació de normalitat, atenem. L’ingredient que aporta la disciplina en l’atenció plena és fer-nos conscients d’on estem dirigint la nostra atenció; és a dir, adonar-nos que atenem i a què ho fem.  Si no és així, funcionem amb l’esmentat “pilot automàtic”, donant per suposades massa coses i permeten que el temps i els esdeveniments de la nostra vida s’escolin entre els nostres dits. 

L’Atenció Plena ens ancla al moment present de manera gairebé inevitable. La desaparició de les obsessions passades i de les preocupacions futures, ni que sigui per un instant, permeten una experiència renovadora, gran, amplificadora. El present és l’únic que ens pertany, que no ens pertany però, tanmateix, és l’única realitat que vivim en cada segon que passa, i es l’únic escenari on tenim la possibilitat de canviar, de decidir, d’actuar. 

En la disciplina de l’Atenció Plena es parla de set actituds bàsiques: no jutjar, la paciència, la ment de principiant, la veritat, el no forçar, l’acceptar i deixar que les coses emergeixin sense aferrament. D’aquesta manera hi ha cabuda a un despertar de la nostra naturalesa essencial que en la majoria d’ocasions ha quedat soscavada sota un munt de pensaments, de memòries, de caretes i d’identificacions tant amb nosaltres mateixos com amb el món que ens envolta. El no jutjar permet que les coses siguin com han de ser sense resistència, acceptant el lliure fluir de la vida dins la pròpia experiència, sense impacientar-nos esperant que tot sigui com nosaltres volem. És no creure’ns ni tan grans ni tan omnipotents com ens creiem, tan egocèntrics, i confiar amb una naturalesa superior que funciona més enllà de la nostra ment i els nostres ideals. L’acceptació ens duu a la veritat, ja que quan deixem de lluitar contra el que és, cauen les màscares i es desvela la claredat i l’autenticitat. Aconseguir una ment de principiant, penso, és un dels regals més bonics que ens podem fer. Recuperar aquella innocència, que no ignorància, de quan vèiem la vida sense expectatives i encara sense passat ni futur. On contemplar un arbre o un ocell podia ser una experiència extraordinària i no donàvem res en absolut per fet. Cada dia era un dia nou, i cada persona, cada passa, cada detall, una vivència renovada i reveladora de múltiples possibilitats. Tornar a la innocència des d’una saviesa que ha anat recaient en nosaltres amb el pas dels anys.
 
L’atenció Plena és un despertar de la ment a una nova realitat que sempre ha estat aquí però que hem deixat de fer-li cas. És entrar en un contacte real amb el que estic fent, o amb qui estic parlant, o amb cada passa que vaig avançant mentre camino. Tot cobra una importància més gran i, a la vegada, més humil, doncs la plenitud ve per la pròpia vivència del que experimento a nivell intern fent això i sense esperar res més.

La nostra ment està construint històries sense parar, tan efímeres com una bombolla de sabó que de repent explota i desapareix en el no res. El fer una pràctica formal com seria la meditació, ens permet per una estona aturar-nos i observar-nos. I l’observar-nos ha de ser des d’una actitud compassiva cap a nosaltres mateixos, simplement acceptant la realitat del que som i hem estat fins al moment i donant-nos les possibilitats de canvi que puguin anar desvetllant-se al nostre davant quan ens comencem a prestar una atenció especial. Meditar no és dir “Prou” als pensaments, sinó observar-los mentre prenc consciència que jo no sóc aquests, sinó que sóc una cosa més gran que observa i que és conscient que tot això està ocorrent dins meu. La pràctica formal és el motor que invita a començar llavors a practicar una pràctica informal, que seria el viure la meva vida quotidiana amb més consciència, decidint amb més propietat i responsabilitat. Seria el fer les tasques domèstiques sent conscient del que estic fent, acompanyant-me en aquesta acció. Seria l’observar els meus dits mentre escriuen això i íntegrament amb la meva ment i el meu cos, que canalitza aquests pensaments, treballar com un conjunt holístic que permet aquesta realitat aquí i ara.

I llavors, agrair. Perquè no hi ha res més profund i pacificador dins meu que descobrir que allò que tant cerco desesperadament fora, està aquí amb mi sempre, esperant, pacient, a que jo ho vulgui veure. És tornar a casa després d’un llarg viatge. És descansar. 

 

domingo, 20 de abril de 2014

Un cop més, el Camino :)

  PEREGRINAR.
 

Peregrinar no es simplemente andar. 
No es dejar atrás kilómetros, montañas, árboles, gentes.

Peregrinar no es sólo ver hermosos paisajes, saludar personas desconocidas; hombres y mujeres anónimos que igual que otros sudan con su macuto a cuestas.

Tampoco es peregrinar solamente dar los "buenos días" a los lugareños que van con sus reses y sus años, ni buscar desesperadamente el mejor cobijo para la noche.

Peregrinar es, probablemente, un estilo de vida que no conocía, o que tal vez sentía sin darme cuenta, o quizás era y soy demasiado pequeño y frágil para llegar a descubrirlo dentro de mi "yo" tan egoísta y simple.

¿Será tal vez peregrinar tener a Dios conmigo en cada paso, y ser árbol, helecho, y ser también olor, olor a roble, eucalipto, y a vaca sucia?

Seguramente peregrinar es además ver el sol de noche y la luna de día, es disfrutar del chaparrón que no cesa, y sobre todo, es amar a los que no me amaron, es saber que llegaré aunque no sepa cuándo, y no saber qué voy a hacer mañana, sólo sentir que quiero abrazar a todo el que hoy he visto, deseo hacer reír a todos los que lloran y recordar a los que siempre ríen que el llanto existe.
 
Julio Álvarez.






miércoles, 9 de abril de 2014

Compartir.


"AÚN DESPUÉS DE TODO ESTE TIEMPO, EL SOL NUNCA LE HA DICHO A LA TIERRA:
-ESTÁS EN DEUDA CONMIGO.
¡Y MIRA LO QUE OCURRE CON UN AMOR COMO ESE!
ILUMINA TODO EL CIELO".

domingo, 6 de abril de 2014

Ego i Absència d'Identitat.



L’ego és una petita parcel·la del Ser d’una persona. També anomenat màscara, identitat, personalitat. És la manera en que aprenem a recobrir-nos i a sentir-nos “segurs”, l’arma amb la que podem jugar i combatre en aquest escenari de vida. Penso que naixem purs i essencials i anem construint el nostre ego a mesura que anem interactuant amb el nostre voltant, que hem d’anar aprenent a protegir-nos, que ens hem de relacionar amb els altres d'una manera determinada.

Fins a cert punt, és un procés adaptatiu que tenim en disposició i ens converteix en éssers socials. El problema arriba quan ens creiem que Som això, ens hi identifiquem i de la magnitud que arriba a ser l’existència en si, ens creiem que som aquest granet de sorra. Frases com: “és que jo sóc així”, “i quina altra manera hi ha de fer això?”... denoten des del meu punt de vista una forta identificació amb l’ego, creient-se la persona totalment relacionada amb les seves creences, valors i judicis, i com si després d’aquests no hi hagués res més i la resta estiguessin equivocats.  També quan les persones defensem de manera ferma el nostre punt de vista, per por a que ens l’enderroquin, seria un exemple que estem defensant una estructura interna que si se’ns desfà ens quedaríem amb un buit potser desolador. I és d’aquesta manera com es creen equips, bàndols, partits, barreres... qualsevol cosa que ens separa els uns dels altres i ens fa sentir diferents dels que tenim al voltant (normalment va acompanyada aquesta sensació d’un aire de superioritat o inferioritat).

De tant en tant ve la vida i, necessàriament, ens porta alguna experiència que de manera inevitable va lligada a una sacsejada d’aquestes estructures amb les que tant creiem. Pot ser una mort, una separació, un canvi brusc... experiències intenses que de repent fan adonar-nos que allò que tant crèiem controlar, allò que tant i tant defensàvem, pot quedar en el no res. L’absència d’identitat passa en aquells moments en que tot cau, de fora i de dins, i potser res del que servia ja no serveix. Pot ser una experiència molt dura, perquè no queda res on agafar-se i, a la vegada, una oportunitat rebel·ladora de canvis molt profunds. És un moment per qüestionar-nos encara més fort preguntes com: Qui sóc? Què hi faig aquí? Realment sóc qui creia qui era o qui m’han dit que havia de ser? Entre d’altres que a cadascun els pugui dictar la seva naturalesa que, en experiències d’aquestes, desperta més conscient.  


L’absència d’identitat és una proposta d’humilitat que la vida ens fa. Sempre prefereixo escoltar a una persona que calla; a qui sap esperar apaciblement a escoltar l’opinió de tots per afegir alguna cosa, o no. M’agrada sentir els consells d’aquells que tenen una mirada neta, que no necessiten demostrar per ser, que transmeten només amb la seva presència que han hagut d’experimentar el buit prou vegades com per haver après que el silenci, l’escolta atenta i la paciència són dels millors mestres. Qui ja És, s’ha alliberat i escapa de qualsevol cadena que pugui condicionar el seu Ser. Simplement, vola... i flueix.