L’Atenció és
considerada un dels processos psicològics bàsics. Per tant, diríem que tots,
dins una situació de normalitat, atenem. L’ingredient que aporta la disciplina
en l’atenció plena és fer-nos conscients d’on estem dirigint la nostra atenció;
és a dir, adonar-nos que atenem i a què ho fem.
Si no és així, funcionem amb l’esmentat “pilot automàtic”, donant per
suposades massa coses i permeten que el temps i els esdeveniments de la nostra
vida s’escolin entre els nostres dits.
L’Atenció Plena ens
ancla al moment present de manera gairebé inevitable. La desaparició de les
obsessions passades i de les preocupacions futures, ni que sigui per un
instant, permeten una experiència renovadora, gran, amplificadora. El present
és l’únic que ens pertany, que no ens pertany però, tanmateix, és l’única
realitat que vivim en cada segon que passa, i es l’únic escenari on tenim la possibilitat
de canviar, de decidir, d’actuar.
En la disciplina de
l’Atenció Plena es parla de set actituds bàsiques: no jutjar, la paciència, la
ment de principiant, la veritat, el no forçar, l’acceptar i deixar que les
coses emergeixin sense aferrament. D’aquesta manera hi ha cabuda a un despertar
de la nostra naturalesa essencial que en la majoria d’ocasions ha quedat
soscavada sota un munt de pensaments, de memòries, de caretes i
d’identificacions tant amb nosaltres mateixos com amb el món que ens envolta.
El no jutjar permet que les coses siguin com han de ser sense resistència,
acceptant el lliure fluir de la vida dins la pròpia experiència, sense
impacientar-nos esperant que tot sigui com nosaltres volem. És no creure’ns ni
tan grans ni tan omnipotents com ens creiem, tan egocèntrics, i confiar amb una
naturalesa superior que funciona més enllà de la nostra ment i els nostres
ideals. L’acceptació ens duu a la veritat, ja que quan deixem de lluitar contra
el que és, cauen les màscares i es desvela la claredat i l’autenticitat.
Aconseguir una ment de principiant, penso, és un dels regals més bonics que ens
podem fer. Recuperar aquella innocència, que no ignorància, de quan vèiem la
vida sense expectatives i encara sense passat ni futur. On contemplar un arbre
o un ocell podia ser una experiència extraordinària i no donàvem res en absolut
per fet. Cada dia era un dia nou, i cada persona, cada passa, cada detall, una
vivència renovada i reveladora de múltiples possibilitats. Tornar a la
innocència des d’una saviesa que ha anat recaient en nosaltres amb el pas dels
anys.
L’atenció Plena és un
despertar de la ment a una nova realitat que sempre ha estat aquí però que hem
deixat de fer-li cas. És entrar en un contacte real amb el que estic fent, o
amb qui estic parlant, o amb cada passa que vaig avançant mentre camino. Tot
cobra una importància més gran i, a la vegada, més humil, doncs la plenitud ve
per la pròpia vivència del que experimento a nivell intern fent això i sense
esperar res més.
La nostra ment està
construint històries sense parar, tan efímeres com una bombolla de sabó que de
repent explota i desapareix en el no res. El fer una pràctica formal com seria
la meditació, ens permet per una estona aturar-nos i observar-nos. I
l’observar-nos ha de ser des d’una actitud compassiva cap a nosaltres mateixos,
simplement acceptant la realitat del que som i hem estat fins al moment i
donant-nos les possibilitats de canvi que puguin anar desvetllant-se al nostre
davant quan ens comencem a prestar una atenció especial. Meditar no és dir
“Prou” als pensaments, sinó observar-los mentre prenc consciència que jo no sóc
aquests, sinó que sóc una cosa més gran que observa i que és conscient que tot
això està ocorrent dins meu. La pràctica formal és el motor que invita a
començar llavors a practicar una pràctica informal, que seria el viure la meva
vida quotidiana amb més consciència, decidint amb més propietat i
responsabilitat. Seria el fer les tasques domèstiques sent conscient del que
estic fent, acompanyant-me en aquesta acció. Seria l’observar els meus dits
mentre escriuen això i íntegrament amb la meva ment i el meu cos, que canalitza
aquests pensaments, treballar com un conjunt holístic que permet aquesta
realitat aquí i ara.
I llavors, agrair.
Perquè no hi ha res més profund i pacificador dins meu que descobrir que allò
que tant cerco desesperadament fora, està aquí amb mi sempre, esperant,
pacient, a que jo ho vulgui veure. És tornar a casa després d’un llarg viatge. És
descansar.
