Ego i Absència d'Identitat.

L’ego és una petita parcel·la del Ser d’una persona. També anomenat màscara, identitat, personalitat. És la manera en que aprenem a recobrir-nos i a sentir-nos “segurs”, l’arma amb la que podem jugar i combatre en aquest escenari de vida. Penso que naixem purs i essencials i anem construint el nostre ego a mesura que anem interactuant amb el nostre voltant, que hem d’anar aprenent a protegir-nos, que ens hem de relacionar amb els altres d'una manera determinada.

Fins a cert punt, és un procés adaptatiu que tenim en disposició i ens converteix en éssers socials. El problema arriba quan ens creiem que Som això, ens hi identifiquem i de la magnitud que arriba a ser l’existència en si, ens creiem que som aquest granet de sorra. Frases com: “és que jo sóc així”, “i quina altra manera hi ha de fer això?”... denoten des del meu punt de vista una forta identificació amb l’ego, creient-se la persona totalment relacionada amb les seves creences, valors i judicis, i com si després d’aquests no hi hagués res més i la resta estiguessin equivocats.  També quan les persones defensem de manera ferma el nostre punt de vista, per por a que ens l’enderroquin, seria un exemple que estem defensant una estructura interna que si se’ns desfà ens quedaríem amb un buit potser desolador. I és d’aquesta manera com es creen equips, bàndols, partits, barreres... qualsevol cosa que ens separa els uns dels altres i ens fa sentir diferents dels que tenim al voltant (normalment va acompanyada aquesta sensació d’un aire de superioritat o inferioritat).

De tant en tant ve la vida i, necessàriament, ens porta alguna experiència que de manera inevitable va lligada a una sacsejada d’aquestes estructures amb les que tant creiem. Pot ser una mort, una separació, un canvi brusc... experiències intenses que de repent fan adonar-nos que allò que tant crèiem controlar, allò que tant i tant defensàvem, pot quedar en el no res. L’absència d’identitat passa en aquells moments en que tot cau, de fora i de dins, i potser res del que servia ja no serveix. Pot ser una experiència molt dura, perquè no queda res on agafar-se i, a la vegada, una oportunitat rebel·ladora de canvis molt profunds. És un moment per qüestionar-nos encara més fort preguntes com: Qui sóc? Què hi faig aquí? Realment sóc qui creia qui era o qui m’han dit que havia de ser? Entre d’altres que a cadascun els pugui dictar la seva naturalesa que, en experiències d’aquestes, desperta més conscient.  

L’absència d’identitat és una proposta d’humilitat que la vida ens fa. Sempre prefereixo escoltar a una persona que calla; a qui sap esperar apaciblement a escoltar l’opinió de tots per afegir alguna cosa, o no. M’agrada sentir els consells d’aquells que tenen una mirada neta, que no necessiten demostrar per ser, que transmeten només amb la seva presència que han hagut d’experimentar el buit prou vegades com per haver après que el silenci, l’escolta atenta i la paciència són dels millors mestres. Qui ja És, s’ha alliberat i escapa de qualsevol cadena que pugui condicionar el seu Ser. Simplement, vola... i flueix.