Mindfulness.

L’Atenció és considerada un dels processos psicològics bàsics. Per tant, diríem que tots, dins una situació de normalitat, atenem. L’ingredient que aporta la disciplina en l’atenció plena és fer-nos conscients d’on estem dirigint la nostra atenció; és a dir, adonar-nos que atenem i a què ho fem.  Si no és així, funcionem amb l’esmentat “pilot automàtic”, donant per suposades massa coses i permeten que el temps i els esdeveniments de la nostra vida s’escolin entre els nostres dits. 

L’Atenció Plena ens ancla al moment present de manera gairebé inevitable. La desaparició de les obsessions passades i de les preocupacions futures, ni que sigui per un instant, permeten una experiència renovadora, gran, amplificadora. El present és l’únic que ens pertany, que no ens pertany però, tanmateix, és l’única realitat que vivim en cada segon que passa, i es l’únic escenari on tenim la possibilitat de canviar, de decidir, d’actuar. 

En la disciplina de l’Atenció Plena es parla de set actituds bàsiques: no jutjar, la paciència, la ment de principiant, la veritat, el no forçar, l’acceptar i deixar que les coses emergeixin sense aferrament. D’aquesta manera hi ha cabuda a un despertar de la nostra naturalesa essencial que en la majoria d’ocasions ha quedat soscavada sota un munt de pensaments, de memòries, de caretes i d’identificacions tant amb nosaltres mateixos com amb el món que ens envolta. El no jutjar permet que les coses siguin com han de ser sense resistència, acceptant el lliure fluir de la vida dins la pròpia experiència, sense impacientar-nos esperant que tot sigui com nosaltres volem. És no creure’ns ni tan grans ni tan omnipotents com ens creiem, tan egocèntrics, i confiar amb una naturalesa superior que funciona més enllà de la nostra ment i els nostres ideals. L’acceptació ens duu a la veritat, ja que quan deixem de lluitar contra el que és, cauen les màscares i es desvela la claredat i l’autenticitat. Aconseguir una ment de principiant, penso, és un dels regals més bonics que ens podem fer. Recuperar aquella innocència, que no ignorància, de quan vèiem la vida sense expectatives i encara sense passat ni futur. On contemplar un arbre o un ocell podia ser una experiència extraordinària i no donàvem res en absolut per fet. Cada dia era un dia nou, i cada persona, cada passa, cada detall, una vivència renovada i reveladora de múltiples possibilitats. Tornar a la innocència des d’una saviesa que ha anat recaient en nosaltres amb el pas dels anys.

 

L’atenció Plena és un despertar de la ment a una nova realitat que sempre ha estat aquí però que hem deixat de fer-li cas. És entrar en un contacte real amb el que estic fent, o amb qui estic parlant, o amb cada passa que vaig avançant mentre camino. Tot cobra una importància més gran i, a la vegada, més humil, doncs la plenitud ve per la pròpia vivència del que experimento a nivell intern fent això i sense esperar res més.

La nostra ment està construint històries sense parar, tan efímeres com una bombolla de sabó que de repent explota i desapareix en el no res. El fer una pràctica formal com seria la meditació, ens permet per una estona aturar-nos i observar-nos. I l’observar-nos ha de ser des d’una actitud compassiva cap a nosaltres mateixos, simplement acceptant la realitat del que som i hem estat fins al moment i donant-nos les possibilitats de canvi que puguin anar desvetllant-se al nostre davant quan ens comencem a prestar una atenció especial. Meditar no és dir “Prou” als pensaments, sinó observar-los mentre prenc consciència que jo no sóc aquests, sinó que sóc una cosa més gran que observa i que és conscient que tot això està ocorrent dins meu. La pràctica formal és el motor que invita a començar llavors a practicar una pràctica informal, que seria el viure la meva vida quotidiana amb més consciència, decidint amb més propietat i responsabilitat. Seria el fer les tasques domèstiques sent conscient del que estic fent, acompanyant-me en aquesta acció. Seria l’observar els meus dits mentre escriuen això i íntegrament amb la meva ment i el meu cos, que canalitza aquests pensaments, treballar com un conjunt holístic que permet aquesta realitat aquí i ara.

I llavors, agrair. Perquè no hi ha res més profund i pacificador dins meu que descobrir que allò que tant cerco desesperadament fora, està aquí amb mi sempre, esperant, pacient, a que jo ho vulgui veure. És tornar a casa després d’un llarg viatge. És descansar.