domingo, 20 de abril de 2014

Un cop més, el Camino :)

  PEREGRINAR.
 

Peregrinar no es simplemente andar. 
No es dejar atrás kilómetros, montañas, árboles, gentes.

Peregrinar no es sólo ver hermosos paisajes, saludar personas desconocidas; hombres y mujeres anónimos que igual que otros sudan con su macuto a cuestas.

Tampoco es peregrinar solamente dar los "buenos días" a los lugareños que van con sus reses y sus años, ni buscar desesperadamente el mejor cobijo para la noche.

Peregrinar es, probablemente, un estilo de vida que no conocía, o que tal vez sentía sin darme cuenta, o quizás era y soy demasiado pequeño y frágil para llegar a descubrirlo dentro de mi "yo" tan egoísta y simple.

¿Será tal vez peregrinar tener a Dios conmigo en cada paso, y ser árbol, helecho, y ser también olor, olor a roble, eucalipto, y a vaca sucia?

Seguramente peregrinar es además ver el sol de noche y la luna de día, es disfrutar del chaparrón que no cesa, y sobre todo, es amar a los que no me amaron, es saber que llegaré aunque no sepa cuándo, y no saber qué voy a hacer mañana, sólo sentir que quiero abrazar a todo el que hoy he visto, deseo hacer reír a todos los que lloran y recordar a los que siempre ríen que el llanto existe.
 
Julio Álvarez.






miércoles, 9 de abril de 2014

Compartir.


"AÚN DESPUÉS DE TODO ESTE TIEMPO, EL SOL NUNCA LE HA DICHO A LA TIERRA:
-ESTÁS EN DEUDA CONMIGO.
¡Y MIRA LO QUE OCURRE CON UN AMOR COMO ESE!
ILUMINA TODO EL CIELO".

domingo, 6 de abril de 2014

Ego i Absència d'Identitat.



L’ego és una petita parcel·la del Ser d’una persona. També anomenat màscara, identitat, personalitat. És la manera en que aprenem a recobrir-nos i a sentir-nos “segurs”, l’arma amb la que podem jugar i combatre en aquest escenari de vida. Penso que naixem purs i essencials i anem construint el nostre ego a mesura que anem interactuant amb el nostre voltant, que hem d’anar aprenent a protegir-nos, que ens hem de relacionar amb els altres d'una manera determinada.

Fins a cert punt, és un procés adaptatiu que tenim en disposició i ens converteix en éssers socials. El problema arriba quan ens creiem que Som això, ens hi identifiquem i de la magnitud que arriba a ser l’existència en si, ens creiem que som aquest granet de sorra. Frases com: “és que jo sóc així”, “i quina altra manera hi ha de fer això?”... denoten des del meu punt de vista una forta identificació amb l’ego, creient-se la persona totalment relacionada amb les seves creences, valors i judicis, i com si després d’aquests no hi hagués res més i la resta estiguessin equivocats.  També quan les persones defensem de manera ferma el nostre punt de vista, per por a que ens l’enderroquin, seria un exemple que estem defensant una estructura interna que si se’ns desfà ens quedaríem amb un buit potser desolador. I és d’aquesta manera com es creen equips, bàndols, partits, barreres... qualsevol cosa que ens separa els uns dels altres i ens fa sentir diferents dels que tenim al voltant (normalment va acompanyada aquesta sensació d’un aire de superioritat o inferioritat).

De tant en tant ve la vida i, necessàriament, ens porta alguna experiència que de manera inevitable va lligada a una sacsejada d’aquestes estructures amb les que tant creiem. Pot ser una mort, una separació, un canvi brusc... experiències intenses que de repent fan adonar-nos que allò que tant crèiem controlar, allò que tant i tant defensàvem, pot quedar en el no res. L’absència d’identitat passa en aquells moments en que tot cau, de fora i de dins, i potser res del que servia ja no serveix. Pot ser una experiència molt dura, perquè no queda res on agafar-se i, a la vegada, una oportunitat rebel·ladora de canvis molt profunds. És un moment per qüestionar-nos encara més fort preguntes com: Qui sóc? Què hi faig aquí? Realment sóc qui creia qui era o qui m’han dit que havia de ser? Entre d’altres que a cadascun els pugui dictar la seva naturalesa que, en experiències d’aquestes, desperta més conscient.  


L’absència d’identitat és una proposta d’humilitat que la vida ens fa. Sempre prefereixo escoltar a una persona que calla; a qui sap esperar apaciblement a escoltar l’opinió de tots per afegir alguna cosa, o no. M’agrada sentir els consells d’aquells que tenen una mirada neta, que no necessiten demostrar per ser, que transmeten només amb la seva presència que han hagut d’experimentar el buit prou vegades com per haver après que el silenci, l’escolta atenta i la paciència són dels millors mestres. Qui ja És, s’ha alliberat i escapa de qualsevol cadena que pugui condicionar el seu Ser. Simplement, vola... i flueix. 


lunes, 31 de marzo de 2014

Desiderata.

En la meva primera experiència en el "Camino de Santiago", vaig arribar a aquest text, o aquest text va arribar a mi... i recordo que em va tocar l'ànima, em va fer saltar les llàgrimes i em va despertar els sentits.
Aquí el deixo...


"Camina plácido entre el ruido y la prisa y piensa en la paz que se puede encontrar en el silencio,
en cuanto sea posible y sin rendirte mantén buenas relaciones con todas las personas,
anuncia tu verdad de una manera serena y clara y escucha a los demás,
incluso al torpe e ignorante... también ellos tienen su propia historia.
Esquiva a las personas ruidosas y agresivas pues son un fastidio para el espíritu.
Si te comparas con los demás te volverás vano y amargado,
pues siemore habrá personas más grandes y más pequeñas que tú.
Disfruta de tus éxitos lo mismo que de tus planes,
mantén el interés en tu propia carrera por humilde que sea, 
ella es un verdadero tesoro en el fortuito cambiar de los tiempos.
Sé cauto en tus negocios, pues el mundo está lleno de engaños,
más no dejes que esto te vuelva ciego para la virtud que existe. 
Hay muchas personas que se esfuerzan para alcanzar nobles ideales, 
la vida está llena de heroísmos.
Sé sincero contigo mismo, en especial no finjas el afecto y no seas cínico en el amor,
pues en medio de todas las arideces y desengaños es perenne como la hierba.
Acata dócilmente el consejo de los años abandonando con desaire las cosas de la juventud,
cultiva la firmeza del espíritu para que te proteja en las adversidades repentinas, 
muchos temores nacen de la fatiga y la soledad,
sobre una sana disciplina sé benigno contigo mismo. 
Tú eres una criatura del universo no menos que las plantas y las estrellas, 
tienes derecho a existir y sea que te resulte claro o no el universo marcha como debiera. 
Por eso debes estar en paz con Dios, cualquiera que sea tu idea de él. 
Y sean cualesquiera tus trabajos y aspiraciones conserva la paz con tu alma en la bulliciosa confusión de la vida. 
Aún con toda su farsa, penalidades y sueños fallidos,
el mundo es todavía hermoso. 
Sé cauto, esfuérzate por ser feliz". 
 

viernes, 21 de marzo de 2014

Confiança.

En el silencio de mi reflexión
percibo mi mundo interno
como si fuera una semilla, 
de alguna manera pequeña e insignificante
pero también pletórica de posibilidades. 

Y veo en sus entrañas
el germen de un árbol magnífico,
el árbol de mi propia vida
en proceso de desarrollo.

En seu pequeñez, cada semilla contiene 
el espíritu del árbol que será después.

Cada semilla sabe cómo transformarse en árbol, 
cayendo en tierra fértil,
absorviendo los jugos que la alimentan,
expandiendo las ramas y el follaje,
llenándose de flores y de frutos
para poder dar lo que tienen que dar. 

Cada semilla sabe 
cómo llegar a ser árbol.
Y tantas son las semillas
como son los sueños secretos.

Dentro de nosotros, innumerables sueños
esperan el momento de germinar, 
echar raíces y darse a luz,
morir como semillas...
para convertirse en árboles.

Árboles magníficos y orgullosos
que a su vez nos digan, en su solidez, 
que oigamos nuestra voz interior;
que escuchemos
la sabiduría de nuestros sueños semilla. 

Ellos, los sueños, indican el camino
con símbolos y señales de toda clase,
en cada hecho, en cada momento,
entre las cosas y entre las personas,
en los dolores y en los placeres,
en los triunfos y en los fracasos.
Lo soñado nos enseña, dormidos o despiertos,
a vernos,
a escucharnos,
a darnos cuenta.
Nos muestra el rumbo en presentimientos huidizos
o en relámpagos de lucidez cegadora. 

Y así crecemos,
nos desarrollamos,
evolucionamos...

Y, un día, mientras transitamos
este eterno presente que
llamamos vida,
las semillas de nuestros sueños
se transformarán en árboles,
y desplegarán sus ramas
que, como alas gigantescas,
cruzarán el cielo,
uniendo en un solo trazo
nuestro pasado y nuestro futuro.

Nada hay que temer...
Una sabiduría interior las acompaña...
Porque cada semilla sabe cómo llegar a ser árbol. 


sábado, 15 de marzo de 2014

Quan em vaig estimar de veritat...


Quan em vaig estimar de veritat, vaig comprendre que en qualsevol circumstància, jo estava en el lloc correcte i en el moment precís. I, llavors, em vaig poder relaxar. Avui sé que això té un nom…
…Autoestima.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig poder percebre que la meva angoixa i el meu sofriment emocional, no són sinó senyals que vaig en contra de les meves pròpies veritats. Avui sé que això és...
…Autenticitat.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig deixar de desitjar que la meva vida fos diferent, i vaig començar a veure que tot el que passa contribueix al meu creixement. Avui sé que això es diu...
…Maduresa.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig començar a comprendre perquè és ofensiu tractar de forçar una situació o una persona, només per aconseguir allò que desitjo, encara sabent que no és el moment o que la persona (potser jo mateixa) no està preparada. Avui sé que el nom d'això és...
…Respecte.

Quan em vaig estimar de veritat, em vaig començar a alliberar de tot el que no fos saludable: persones i situacions, tot i qualsevol cosa que m'empenyés cap a baix. Al principi, la meva raó va anomenar egoïsme a aquesta actitud. Avui sé que es diu...
…Amor cap a un mateix.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig deixar de preocupar-me per no tenir temps lliure i vaig desistir de fer grans plans, vaig abandonar els mega-projectes de futur. Avui faig el que trobo correcte, el que m'agrada, quan vull i al meu propi ritme. Avui sé que això és...
…Simplicitat.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig desisitir de voler tenir sempre la raó i, amb això, vaig errar menys vegades. Així vaig descobrir la...
…Humilitat.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig desisitir de quedar-me revivint el passat i de preocupar-me pel futur. Ara, em mantinc en el present, que és on la vida passa. Avui visc un dia a la vegada. I això es diu...
…Plenitut.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig comprendre que la meva ment pot atormentar-me i decepcionar-me. Però quan la col·loco al servei del meu cor, és una valuosa aliada. I això és...
…Saber viure!



No hem de tenir por de qüestionar-nos… Fins i tot el planetes xoquen i del caos naixen les estrelles.


                                                                                                                                        Charles Chaplin.

domingo, 2 de marzo de 2014

Presència.



Caminants entretingudes entre paraules de records. Observadores de miratges. Mirades al paisatge, còmplices, acompanyades, de la mà, acompassant.  

Despertant d’una migdiada càlida que podria resultar eterna fins dir prou. Sentint el retruc de quelcom endins que fa créixer les ales i diu que és hora de volar més amunt de nosaltres mateixes. Obrint canals invisibles que escapen de la raó. Procurant silencis que van al ritme del cor. Intercanviant existències passades i futures, mentre les anclem al present. 

Uns arbres que observen amb discreció i respecte. Els ocells que voletegen humilment, sense esperar que ningú els miri encisat pel seu vol. Cada partícula col·locada allà on li pertoca per qui les pugui veure, i per qui no. 

Ens aturem i ens avoquem. Ens asseiem com si aquell racó de bosc fos el nostre tron. Sense judicis ni miraments fem una operació a cor obert. D’aquelles que despullen, que baixen resistències, que ajuden a fer sortir el més real. Paraules intercalades enmig de molts sentiments. Comprensió mútua de la duresa i de la plenitud de la vida. Sensació de sentit i direcció en el camí, sigui quina sigui. Aturar-nos enmig del frenesí i decidir no només sentir, sinó escoltar. 

Com un joc de realitats paral·leles el temps s’atura i l’espai desapareix. La sensació de reviure alguna cosa que ja havia estat i que torna a ser.  L’emergència efervescent d’una màgia inexplicable. Una espontaneïtat meditativa. Rebre una abraçada d’alguna cosa més gran ens converteix en petites i gegants a la vegada, recordant-nos que aquesta Presència hi és i que, nosaltres, som amb ella. 

Gràcies.