Es parla de “Sincronicitat” quan
dos o més afers, de manera no buscada causalment emergeixen com a part de l’experiència
de la vida d’una persona. Un terme designat pel gran psiquiatra Carl Gustav
Jung.
Ell parlava de l’ànima. De com
les persones venim aquí a realitzar els màxims potencials de nosaltres
mateixos. De continuar amb el llegat d’aquesta per seguir evolucionant,
avançant, aprenent.
Explica com n’és de necessari
anar convertint els aspectes d’ombra en llum. I insistia en el procés de
consciència, en la part de responsabilitat amb un mateix. La capacitat de
mirar-se davant la pròpia existència i reconèixer-se.
La Sincronicitat per a mi, és una
pista de l’ànima mateixa. Un secret diví. Un mapa de ruta. De cop, unes mans
invisibles col·loquen
persones i situacions perquè un mateix es pregunti, es qüestioni, s’actualitzi.
Són missatges ben profunds que venen d’un invisible que ho manega tot i ens avisa de quins poden
ser els propers passos a seguir. Dic quins poden ser perquè en última instància
sempre queda el lliure albir de la pròpia personalitat.
Normalment, quan un comença un
procés de consciència, de creixement personal, és partícip d’aquests esdeveniments
màgics que de cop comencen a aparèixer com a fets puntuals, momentanis, però
que sovint marquen la diferència. Això és així perquè un es torna més
perceptiu, més obert, més disposat.
La vida dóna a qui vol rebre, i
parla a qui vol escoltar. Per això, com més atents, més possibilitats tenim d’anar-nos
trobant pistes al camí.
Això no vol dir que la Sincronicitat
pugui ser buscada. Ans al contrari. Com he dit, és una disposició que la vida
ofereix en un moment donat per a que una persona pugui adonar-se, decidir,
emprendre. Són moments d’alineació. Moltes vegades, és quan un de cop es
pregunta: “Com pot ser?”. Estava pensant en una cosa, i m’apareix. En una
persona, i me la trobo. En una necessitat, i venen els recursos per ser
coberta. Són així, espurnes, instants en el temps que ens revelen que sempre hi
ha alguna cosa aquí que ens espia sense fer-ho perquè al final està dins
nostre.
L’ànima té una missió, una
direcció, una vida interna que l’ha dut aquí per a que assoleixi els seus
màxims potencials. L’ànima habita en nosaltres, dinamitza aquest cos amb que
tant ens identifiquem, és coberta per aquesta personalitat que creiem que som.
Oblidem massa sovint els designis més
elevats que ens van dur aquí. El nostre màxim fi ha de ser tornar-los a sentir i vibrar dins nostre. Recuperar la veu interior, el xiuxiueig
anímic que queda soscavat per tot el soroll de fora.
És responsabilitat d’un el decidir
cap on vol tirar. Cap on es vol adreçar. Si perdre’s en la multitud, la pressa
i el soroll, o vol donar espais per a que aquesta saviesa interna i molt, molt
antiga, vagi emergint per facilitar el més preuat tresor que podem assolir en
aquesta vida: descobrir el propòsit de la pròpia existència.
Que no té res a veure amb el que
ens han ensenyat ni amb el que hem après. No cal posar les culpes a fora. Això
és perdre el temps i no deixa de ser una excusa més per a despistar-nos. La
responsabilitat la tenim aquí i ara en recordar, en sentir, en escoltar. Més
aviat seria: recordar-nos, sentir-nos,
escoltar-nos.
L’ànima no té ni nom, ni color,
ni edat. Tampoc estat civil ni nacionalitat. Tot amb el que nosaltres ens
identifiquem, l’ànima n’és exempta. I, a la vegada, l’ànima és el que Som en
essència. La decisió és nostra, personal i intransferible, de decidir
quedar-nos identificats amb tot això que un dia se n’anirà, o a començar una
escolta més profunda que ens donarà respostes fora de raó, de context, de to,
però que són nostres.
Això és una cosa que ningú pot
fer per nosaltres. Ni tan sols els llibres, ni tan sols els guies, tampoc els
mestres. Podem agafar referències, podem agafar paraules que ens facin vibrar
de dins perquè això sempre són pistes al despertar. Però al final sempre queda
un amb si mateix. Esperant, pacient, a que la llum de la consciència vagi
despertant i així enfilar amb prou determinació i sentit el passeig per aquesta
vida.
El descobriment de la il·lusió que ens
envolta i anar més enllà per anar traient els vels i que es quedi despullada la llum de l’evidència interna,
existencial.
