L'apego i el vincle matern.

Tu imagina’t. Un espai càlid, harmònic i protegit. Amb sons més o menys suaus i amb carícies del que t’envolta. No t’has de moure. Tot el que necessites t’és facilitat sense ni tan sols demanar-ho. Sensació d’unió, de no soledat, de fusió. Una veu que t’acompanya durant uns mesos i que és l’únic que segurament reconeixes, però ja en tens prou. Tu i ella. La teva mare.

Un dia creixes, i segueixes creixent tant que aquell espai en el que has cabut durant un temps es queda massa petit. Has de sortir, o t’obliguen a fer-ho. Surts, et treuen. Llums, sorolls, canvi de temperatura, de sensacions, d’inestabilitat i inseguretat. Tot allò que t’acunava en un ambient teu i protegit s’ha esfumat i de repent estàs en un univers que ni tan sols ets capaç de veure però que et sembla infinit i il·limitat, perquè a nivell corporal no sents les seves fronteres. Només que passes d’uns braços, a uns altres. I hi ha moltes més veus, moltes més pells i olors. Menys quan la sents a ella, la mare, tot l’altre és com un impacte rere un altre. Ella sap fer-ho, com agafar-te i regalar-te la seva cova, encara. Fregant-te amb la seva pell, sentint la respiració coneguda que t’ha acompanyat durant uns mesos, rebent petons d’uns llavis que fins arribaven quan estaves allà, a dins, tancat/da, protegit/da.

La primera separació, la més gran de totes, es produeix quan ens treuen i ens separen de la mare. I des d’una unió absolutament simbiòtica que hi havia hagut fins al moment, jo amb ella i ella amb mi, de cop esdevinc un individu perquè el cordó que ens unia ja és partit en dos. Ara ja respiro per mi, m’alimento perquè ho busco o perquè m’ho donen i he de plorar per expressar que alguna cosa passa.  Allò incondicional, aquell cel inigualable, ja no hi és, i tampoc tornarà.

La nostra vida ha iniciat fa un temps, però diríem que com a individus és llavors que comença. En funció de les circumstàncies de cadascú, aquest vincle seguirà d’una manera més o menys unida, sana, segura, vinculant. La separació es farà notar més o menys, encara que en tots els casos hi seguirà sent.

Creixem amb aquesta ferida de guerra. No pas per ser catastrofistes dic això. Segurament forma part del propi procés de creixement i desenvolupament de la persona i la seva consciència. El record d’aquesta espècie d’unió mística amb un ser, que el podem atribuir a la mare o a un més enllà, i que sigui com sigui un dia notem que se’ns és pres i hem d’aprendre a conviure amb nosaltres mateixos.

No se’ns diu, no se’ns explica l’importància d’aquest inici, d’aquest començament pel camí de la nostra vida. Tot es dóna massa per fet. Que ara ja hem sortit i és el que hi ha, que després anem a l’escola i és el que hi ha, també. I si plorem, si cridem, si reclamem, és perquè necessitem que algú, ella o qui sigui, ens miri als ulls, ens abraci, i ens digui que no passa res. Que entenen el nostre ensurt, que ells també l’han sentit, i que ens acompanyen en aquesta aventura valenta que estem començant. És el pilar de la vida, la base de la nostra futura existència aquí.

Passen els anys i d’una manera inconscient, seguim anhelant i buscant allò que un dia vam tenir. Aquell oferiment gratuït, aquella mirada incondicional i protectora. La busquem als propis pares, als amics, als professors i als veïns. No ho sabem que fem això, perquè com he dit, ningú ens ha dit que aquesta empremta és profunda i que si no ens n’adonem guiarà sempre els nostres passos. Serem capaços de vendre’ns per una estona d’amor, de mirada sincera, d’atenció, de recolzament i admiració.

Aquí comencen a aparèixer les capes de mula que ens anem posant al damunt per tal d’agradar i ser acceptats. Recordeu que la finalitat és amb una intenció tan genuïna i positiva com rebre una mica d’aquell amor que en el fons de nosaltres mateixos sabem que un dia vam viure. Recuperar la confluència perfecta que vam tenir. I llavors comencem a mirar enfora i poc a dins. Com des d’una mirada que es va fent gran i adulta, s’hi amaga un nen o nena petits que demanen socors i afecte. Per aconseguir això som capaços de fer l’inimaginable. Tres carreres, vuit màsters, pujar totes les muntanyes del planeta i tirar-nos amb paracaigudes. Per a res fer tot això té res de dolent. Sempre i quant sigui un que autènticament ho esculli.

Una de les situacions que més desperten quelcom semblant a aquest vincle primer, són les relacions de parella. Apareix un individu, una persona, que durant un temps ens dóna l’exclusiva. Ens veu i ens mira, i aplaudeix qualsevol aspecte de la nostra existència. Nosaltres també ho fem amb l’altre. És la fase de l’enamorament, que és tant buscat i perseguit perquè ens apropa a l’experiència de ser un amb l’altre. Un dia això es trenca. El miratge es va fent realitat i, simplement, comencem a veure amb més claredat. Això implica que aquesta bombolla es desfà també. L’altre vol ser més ell, recuperar el seu espai, i jo necessitaré el mateix en funció de quanta sigui la necessitat no coberta que ha quedat en mi d’aquell primer vincle amb la mare o la figura que la substituís. Si vaig tenir un vincle segur, sabré aguantar-me millor sobre els meus peus. Si el vincle va ser insegur o ambivalent, si em va faltar molt per sentir-me realment vist/a i estimat/da, començaré a reclamar i a necessitar que aquest que m’està deixant de mirar com ho feia uns mesos, ho segueixi fent contínuament. Sense aquesta mirada de l’altre sentim que deixem d’existir, que tot acaba, que no serem capaços de tirar endavant. Quelcom semblant al que devem sentir, encara que no ho recordem, quan ens arranquen i ens tiren al buit de la vida just al néixer.

És molt important fer un procés de consciència descobrint com van ser els meus primers vincles. Per exemple, podem començar a investigar com va ser l’embaràs de la meva mare, el naixement (natural, forçat, si em van separar ràpidament o vam poder compartir una estona just néixer, si hi van haver complicacions al part o no...). Com estaven els ànims a casa quan jo vaig arribar? No és el mateix entrar en un ambient harmoniós i feliç, on hi haurà més accessibilitat a la vinculació autèntica i afectiva, que en un ambient deprimit o agressiu, on els adults estan tan ocupats amb les seves històries que ja des d’un principi el nouvingut no hi té cabuda i espai. Com eren el meu pare i la meva mare? O els adults que estiguessin amb mi. Em miraven, em recolzaven? O havia de buscar-me estratègies complicades per aconseguir la seva atenció? Ja sigui fent el pallasso, o trencant coses, o pegant al meu germà. Fent una lectura d’això, es poden arribar a trobar paral·lelismes amb la meva realitat com a persona adulta. Llavors em puc preguntar, també, què i qui hi ha darrera d’algunes de les accions que efectuo i que potser fins a dia d’avui ni tan sols m'he qüestionat si són veritablement escollides. Qui voldria que les reconegués?

El camí cap a la responsabilitat personal, el camí del guerrer, el camí de sanació i de recuperació de la pròpia individualitat com a ser únic i irrepetible... passa per fer una neteja i una presa de consciència de tot això. Per anar cicatritzant les ferides que van poder quedar als meus inicis i que puc haver estat arrossegant en les diferents relacions de la meva vida, tot demanant-los quelcom que no els acabava de pertocar realment. Podem tornar, durant un temps, al principi de la nostra història i infància i, com a adults, explicar-los a aquell nen o nena que vam ser que ara hi som nosaltres i que estem disposats a cuidar-lo/la i acceptar-lo/la per com és. Que passi el que passi, no l’abandonarem, hi serem, el/la veurem. Que quan necessiti alguna cosa no es desesperi buscant a fora, sinó que em cridi a mi i l’aniré a buscar per bressolar-lo/la i explicar-li el que necessiti escoltar per trobar la calma. Podem tancar els ulls i imaginar que juguem amb ell/a, que l’anem culminant de totes les coses que li haguessin agradat, que hagués necessitat, i que no va tenir. No vam tenir. Al principi pot ser un exercici dolorós, doncs si mai hem fet aquesta mirada, obrirem la caixa de pandora i descobrirem sentiments molt profunds i enterrats que veuen la llum. Però això mai és en va. Al contrari. Després de transcendir aquest moment, aquest espai secret fins llavors, comença a aparèixer una sensació de pau més profunda, de menys necessitat externa i més interna, de sentir que madurem d’una manera nova i que les nostres pròpies arrels es claven més fermament al terra. 

I, des d’allà, les rames del nostre arbre podran créixer més segures cap al cel en busca de la realització dels nostres somnis i anhels.

Este es el Dios o Naturaleza de Spinoza

Dios hubiera dicho:

"¡Deja ya de estar rezando y dándote golpes en el pecho! Lo que quiero que hagas es que salgas al mundo a disfrutar de tu vida. 

Quiero que goces, que cantes, que te diviertas y que disfrutes de todo lo que he hecho para ti. ¡Deja ya de ir a esos templos lúgubres, obscuros y fríos que tú mismo construiste y que dices que son mi casa. 

Mi casa está en las montañas, en los bosques, los ríos, los lagos, las playas. Ahí es en donde vivo y ahí expreso mi amor por ti. 

Deja ya de culparme de tu vida miserable; yo nunca dije que había nada mal en ti o que eras un pecador, o que tu sexualidad fuera algo malo. 

El sexo es un regalo que te he dado y con el que puedes expresar tu amor, tu éxtasis, tu alegría. Así que no me culpes a mí por lo que te han hecho creer. 

Deja ya de estar leyendo supuestas escrituras sagradas que nada tienen que ver conmigo. Si no puedes leerme en un amanecer, en un paisaje, en la mirada de tus amigos, en los ojos de tu hijo... ¡No me encontrarás en ningún libro!

Confía en mí y deja de pedirme. ¿Me vas a decir a mí cómo hacer mi trabajo?

Deja de tenerme tanto miedo Yo no te juzgo, ni te critico, ni me enojo, ni me molesto, ni castigo. Yo soy puro amor. 

Deja de pedirme perdón, no hay nada que perdonar. Si yo te hice... yo te llené de pasiones, de limitaciones, de placeres, de sentimientos, de necesidades, de incoherencias... de libre albedrío. ¿Cómo puedo culparte si respondes a algo que yo puse en ti? ¿Cómo puedo castigarte por ser como eres, si yo soy el que te hice? ¿Crees que podría yo crear un lugar para quemar a todos mis hijos que se porten mal, por el resto de la eternidad?

¿Qué clase de Dios puede hacer esto?

Olvídate de cualquier tipo de mandamientos, de cualquier tipo de leyes; esas son artimañas para manipularte, para controlarte, que sólo crean culpa en ti. 

Respeta a tus semejantes y no hagas lo que no quieras para ti. Lo único que te pido es que pongas atención en tu vida, que tu estado de alerta sea tu guía. 

Amado mío, esta vida no es una prueba, ni un escalón, ni un paso en el camino, ni un ensayo, ni un preludio hacia el paraíso. Esta vida es lo único que hay aquí y ahora y lo único que necesitas. Te he hecho absolutamente libre, no hay premios ni castigos, no hay pecados ni virtudes, nadie lleva un marcador, nadie lleva un registro. 

Eres absolutamente libre para crear en tu vida un cielo o un infierno. 

No te podría decir si hay algo después de esta vida, pero te puedo dar un consejo. Vive como si no lo hubiera. Como si esta fuera la única oportunidad de disfrutar, de amar, de existir. 

Así, si no hay nada, pues habrás disfrutado de la oportunidad que te di. Y si lo hay, ten por seguro que que no te voy a preguntar si te portaste bien o mal. Te voy a preguntar: ¿Te gustó? ¿Te divertiste? ¿Qué fue lo que más disfrutaste? ¿Qué aprendiste?

Deja de creer en mí; creer es suponer, adivinar, imaginar. Yo no quiero que creas en mí, quiero que me sientas en ti. Quiero que me sientas en ti cuando besas a tu amada, cuando arropas a tu hija, cuando acaricias a tu perro, cuando te bañas en el mar. 

Deja de alabarme. ¿Qué clase de Dios ególatra crees que soy?

Me aburre que me alaben, me harta que me agradezcan. ¿Te sientes agradecido? Demuéstralo cuidando de ti, de tu salud, de tus relaciones, del mundo. ¿Te sientes mirado, sobrecogido? ¡Expresa tu alegría! Esa es la forma de alabarme. 

Deja de complicarte las cosas y de repetir como un perico lo que te han enseñado acerca de mí. Lo único seguro es que estás aquí, que estás vivo, que este mundo está lleno de maravillas. 

¿Para qué necesitas más milagros? ¿Para qué tantas explicaciones?

No me busques afuera, no me encontrarás. Búscame dentro... ahí estoy, latiendo en ti". 

-Baruch Spinoza-

El Conocimiento de Sí Mismo.

Y un hombre dijo: Háblanos del Conocimiento de Sí Mismo.

Y él respondió, diciendo:

Vuestro corazón conoce en silencio los secretos de los días y de las noches.

Mas vuestros oídos ansían oír lo que vuestro corazón sabe.

Deseáis conocer en palabras aquello que siempre conocisteis en pensamiento.

Deseáis tocar con los dedos el cuerpo desnudo de vuestros sueños.

Y es bueno que así deseéis.

La fuente secreta de vuestra alma necesita brotar y correr, murmurando, hacia el mar.

Y el tesoro de vuestras profundidades ilimitadas necesita revelarse a vuestros ojos.

Pero no uséis las balanzas para pesar vuestros tesoros desconocidos.

Y no procuréis explorar las profundidades de vuestro conocimiento con varas ni con sondas.

Porque vuestro Yo es un mar sin límites y sin medidas.

No digáis: Encontré la verdad. Decid mejor: Encontré una verdad.

No digáis: Encontré el camino del alma. Decid mejor: Encontré el alma andando por mi camino.

Porque el alma anda por todos los caminos.

El alma no marcha en línea recta ni crece como una caña.

El alma se despliega, como un loto de innumerables pétalos. 

El Profeta. Gibran Khalil Gibran. 

La Sincronicitat de l'Ànima.

Es parla de “Sincronicitat” quan dos o més afers, de manera no buscada causalment emergeixen com a part de l’experiència de la vida d’una persona. Un terme designat pel gran psiquiatra Carl Gustav Jung.

Ell parlava de l’ànima. De com les persones venim aquí a realitzar els màxims potencials de nosaltres mateixos. De continuar amb el llegat d’aquesta per seguir evolucionant, avançant, aprenent.

Explica com n’és de necessari anar convertint els aspectes d’ombra en llum. I insistia en el procés de consciència, en la part de responsabilitat amb un mateix. La capacitat de mirar-se davant la pròpia existència i reconèixer-se.

La Sincronicitat per a mi, és una pista de l’ànima mateixa. Un secret diví. Un mapa de ruta. De cop, unes mans invisibles col·loquen persones i situacions perquè un mateix es pregunti, es qüestioni, s’actualitzi.

Són missatges ben profunds que venen d’un invisible que ho manega tot i ens avisa de quins poden ser els propers passos a seguir. Dic quins poden ser perquè en última instància sempre queda el lliure albir de la pròpia personalitat.

Normalment, quan un comença un procés de consciència, de creixement personal, és partícip d’aquests esdeveniments màgics que de cop comencen a aparèixer com a fets puntuals, momentanis, però que sovint marquen la diferència. Això és així perquè un es torna més perceptiu, més obert, més disposat.

La vida dóna a qui vol rebre, i parla a qui vol escoltar. Per això, com més atents, més possibilitats tenim d’anar-nos trobant pistes al camí.

Això no vol dir que la Sincronicitat pugui ser buscada. Ans al contrari. Com he dit, és una disposició que la vida ofereix en un moment donat per a que una persona pugui adonar-se, decidir, emprendre. Són moments d’alineació. Moltes vegades, és quan un de cop es pregunta: “Com pot ser?”. Estava pensant en una cosa, i m’apareix. En una persona, i me la trobo. En una necessitat, i venen els recursos per ser coberta. Són així, espurnes, instants en el temps que ens revelen que sempre hi ha alguna cosa aquí que ens espia sense fer-ho perquè al final està dins nostre.

L’ànima té una missió, una direcció, una vida interna que l’ha dut aquí per a que assoleixi els seus màxims potencials. L’ànima habita en nosaltres, dinamitza aquest cos amb que tant ens identifiquem, és coberta per aquesta personalitat que creiem que som. Oblidem massa sovint  els designis més elevats que ens van dur aquí. El nostre màxim fi ha de ser tornar-los a sentir i vibrar dins nostre. Recuperar la veu interior, el xiuxiueig anímic que queda soscavat per tot el soroll de fora.

És responsabilitat d’un el decidir cap on vol tirar. Cap on es vol adreçar. Si perdre’s en la multitud, la pressa i el soroll, o vol donar espais per a que aquesta saviesa interna i molt, molt antiga, vagi emergint per facilitar el més preuat tresor que podem assolir en aquesta vida: descobrir el propòsit de la pròpia existència.

Que no té res a veure amb el que ens han ensenyat ni amb el que hem après. No cal posar les culpes a fora. Això és perdre el temps i no deixa de ser una excusa més per a despistar-nos. La responsabilitat la tenim aquí i ara en recordar, en sentir, en escoltar. Més aviat seria: recordar-nos, sentir-nos, escoltar-nos.

L’ànima no té ni nom, ni color, ni edat. Tampoc estat civil ni nacionalitat. Tot amb el que nosaltres ens identifiquem, l’ànima n’és exempta. I, a la vegada, l’ànima és el que Som en essència. La decisió és nostra, personal i intransferible, de decidir quedar-nos identificats amb tot això que un dia se n’anirà, o a començar una escolta més profunda que ens donarà respostes fora de raó, de context, de to, però que són nostres.

Això és una cosa que ningú pot fer per nosaltres. Ni tan sols els llibres, ni tan sols els guies, tampoc els mestres. Podem agafar referències, podem agafar paraules que ens facin vibrar de dins perquè això sempre són pistes al despertar. Però al final sempre queda un amb si mateix. Esperant, pacient, a que la llum de la consciència vagi despertant i així enfilar amb prou determinació i sentit el passeig per aquesta vida.

El descobriment de la il·lusió que ens envolta i anar més enllà per anar traient els vels i que es quedi  despullada la llum de l’evidència interna, existencial. 

Del camello, el león y el niño.

"Todo tiene su tiempo. En la primera época todos deben ser camellos, diciendo sí, creyendo en lo que digan, asimilando y digiriendo. Es el principio de la jornada.

La segunda etapa es difícil. La primera te la dio la sociedad; por eso hay millones de camellos y pocos leones. La sociedad te deja al convertirte en un camello perfecto. Más allá de eso, la sociedad no puede hacer nada más por ti. Ahí termina su trabajo, y el de la escuela y la universidad. Te dejan como un camello perfecto, !con diploma y todo!

Recuerda que te vuelves león por ti mismo. Si no lo decides, nunca te convertirás en uno. Ese riesgo debe tomarse de forma individual. Es muy peligroso porque convirtiéndote en león, fastidiarás a los camellos que te rodean. Y ellos aman la paz; siempre están listos para comprometerte. No quieren ser molestados, tampoco que ocurran cosas nuevas en el mundo, porque las novedades incomodan. Están en contra de revolucionarios y rebeldes; y no por Sócrates y Cristo, quienes han traído grandes revoluciones. Los camellos temen tantas cosas pequeñas que resulta sorprendente.
       

Los leones no son bienvenidos. La sociedad crea todo tipo de dificultades para ellos porque perturban la comodidad de los camellos, molestan su sueño y les crean preocupaciones. Les crean el deseo de convertirse en leones, y ese es el verdadero problema...
         

El estado del león es la independencia, desobediencia y rebelión contra el otro y la autoridad, contra el dogma, la iglesia, el poder político y el Estado.  ¡El león está en contra de todo!  Quiere destrozar todo y crear de nuevo el mundo, más cercano a sus deseos. Tiene grandes sueños y utopías en su mente. Considera locos a los camellos, porque viven en el pasado y el león comienza a vivir en el futuro.
         

Se abre una gran brecha. El león anuncia el futuro, y sólo puede llegar a él si el pasado es destruido. Lo nuevo llega si lo viejo cesa de existir y deja espacio para lo nuevo. Así que hay una lucha constante entre el león y el camello, y los camellos son mayoría. El león surge de vez en cuando; es la excepción que confirma la regla...
         

El primer estado, el del camello, es inconsciente. El segundo, el del león, es subconsciente, un poco más elevado que el inconsciente. Han comenzado a llegar unos cuantos destellos de consciencia... Pero recuerda: el cambio de camello a león no es como el de león a niño...
         

La diferencia entre camello y león es grande, pero ambos existen en el mismo plano. El capullo permanece en un lugar; la oruga comienza a moverse, pero en la misma tierra. El movimiento ha nacido pero el plano es el mismo: que seas camello es un obsequio de la sociedad. Ser león es un regalo que tú misma te das. A menos que te ames a ti mismo, no serás capaz de serlo. A menos que desees convertirte en un individuo, único por derecho propio, no serás capaz de convertirte en león...
         

La tercera etapa es la del niño.
         

Escucha atentamente: la primera etapa la da la sociedad; la segunda, el individuo a sí mismo. La tercera sólo es posible si la oruga atrapa un destello de mariposa. ¿Cómo pensará la oruga que puede volar por sí misma, convertirse en algo alado?  ¡No es posible!  Es absurdo e ilógico...
         

Del camello al león hay una evolución. Del león al niño hay revolución...
El camello vive en el pasado, el león en el futuro.
El niño vive en el presente, aquí y ahora.
El camello es pre-mente; el león, mente; el niño, post-mente o no-mente...
El niño simplemente es: inefable, indefinible, misterio y maravilla.

El camello tiene memoria; el león, conocimiento, y el niño, sabiduría. El camello es cristiano, hinduista, musulmán o teísta; el león, ateo; el niño, religioso... sólo una simple religiosidad, la cualidad del amor y de la inocencia".

OSHO. El libro de la comprensión. Trazando tu propio camino hacia la libertad. 

Conte del pescador i l'empresari.

Un ric empresari passejava pel port, quan observà a un modest pescador. El pescador tornava amb les seves xarxes dins la seva petita barca i, al desembarcar al moll, l'empresari advertí un cubell de peixos. El ric empresari s'apropà al pescador i asseverà: 

-És un molt bon pescador! Vostè sol i amb aquesta petita barca ha pescat molts peixos. Quant temps hi dedica a la pesca? 

El pescador respongué: 

-Doncs miri, jo la veritat és que mai m'aixeco abans de les 8:30. Esmorzo amb els meus fills i la meva dona, porto als meus fills a l'escola i acompanyo a la meva dona a la feina, després vaig tranquil·lament al moll, on pujo a la meva barca per anar a pescar. Estic una hora o hora i mitja, com a molt, i torno amb els peixos que necessito, ni més ni menys. A l'arribar a terra, m'ajec a un jaç a llegir el diari mentre gaudeixo del paisatge. Després, vaig cap a casa a preparar el que he pescat, i passo la tarda tranquil fins que venen els meus fills i la meva dona. Gaudim junts fent els deures, passejant i jugant. Algunes tardes les passo amb els meus amics tocant la guitarra. 

-Llavors em diu que només en una hora i mitja ha pescat tots aquests peixos? Definitivament, vostè és un pescador extraordinari. Ha pensat en dedicar més hores al dia a la pesca?

-Per a què? -pregunta el pescador. 

-Doncs perquè si inverteix més temps en pescar, 8 hores per exemple, vostè tindria 8 vegades més peixos i, així... més diners!

-Per a què? -pregunta una vegada més el pescador.

-Doncs, miri vostè, amb més diners podria comprar una barca més gran, o inclús contractar a pescadors per a que surtin a treballar per vostè, i així tenir més captures.

I el pescador, insistent, pregunta una vegada més: 

-Per a què?

-Doncs amb aquest increment de ventes, el seu ingrés net seria envejable. El seu flux efectiu seria el propici per arribar a tenir una petita flota de barques i, així, fer créixer una empresa de pescadors que el farien a vostè molt ric. 

-Per a què?

-Però vostè no ha entès res? Amb aquest petit imperi de pesca, vostè només s'hauria de preocupar de dirigir la seva empresa i tindria tot el temps del món per fer el que li donés la gana. No hauria de matinar mai, podria esmorzar cada dia amb la seva família, podria jugar amb els seus fills a la tarda, tocar la guitarra amb els seus amics...

-Pel que veig, el que no ha entès res ha estat vostè -va dir el pescador mentre agafava el diari i s'ajeia tranquil·lament al seu jaç.

Deixa'm volar.

Si en algun moment veus que em perdo pels aires, baixa’m a terra ferma.

Però mentrestant, mentrestant deixa’m  volar en aquest instant. En aquest no res que ho té tot. Deixa’m fluctuar en les onades sensuals del moviment inherent de la pròpia vida. Deixa’m experimentar i descobrir els misteris que s’amaguen ocults darrera l’innombrable.

Deixa’m també perdre’m enmig de les meves cabòries que segurament em conduiran a terres verges. Tapa’m enmig de la boira de la confusió que apareix de vegades, però permet-me descobrir-la per mi mateixa.

Quan vegis que els meus ulls es tanquen, no pensis que me’n vaig. Només procuro experimentar una altra vida més profunda, més real, que no deixa de ser real allà on som, però també ho és allà on no som.

Deixa’m descobrir el meu ritme, el meu so. Me’n vaig oblidar un dia, però avui és el moment de recordar. I no hi ha res que més m’importi que això. Deixa’m buscar allà on sembla que no hi ha res. Trencar els ritmes imposats i confiar en que una altra manera és possible.

Entrar en mi mateixa, en la meva feminitat, sensualitat, sexualitat, maternitat, saviesa, el jo salvatge i profund, savi i connectat a la mare terra i a totes les ancestres que m’han precedit. Deixa’m estar allà un temps. Permet-me quedar-me en aquest oasis tot el que sigui necessari per trobar allò que he vingut a fer aquí. No desconfiïs, confia. Perquè si tu confies i jo ho veig en la teva mirada jo confio que confiant arribaré. O tornaré. O em quedaré. No ho sé. Però significarà que tot aquest camí, tota aquesta exploració té un sentit, un significat. Anímic, intuïtiu, essencial. Que passa de les formes i de les imposicions i recorda que aquest és un viatge molt llarg i que val la pena despertar-hi per comprendre i treure tots els potencials. Si arribem amb tots ells, per què els perdem? Per què ens n’oblidem? I comencem a mendicar, a demanar, a viure a mig gas i a assumir de manera submisa que això potser és el que toca. I si no és això el que toca? I si el que toca és començar a cavalcar? Córrer amb el vent o deixar-me endur per les onades? Cridar, entonar, observar. Deixar els rellotges a part i connectar amb el cronòmetre intern. I aquest és un temps diferent. Aquest és un temps de l’ànima que no té ni nit ni dia.  Només té un fil conductor i profund que connecta amb el tot i que dota de sentit aquesta existència. I tots tenim el decret diví de descobrir aquest sentit. Propi, personal, compartit. I sanar, i estimar, i connectar amb l’amor del que venim. Agrair el poder ser aquí per estar sentint tot això i encarnar aquesta realitat més profunda.

No som de plàstic, no som autòmats. No hem nascut per ser obedients i seguir unes normes que s’han creat des d’un nivell de consciència molt baix. Que segueixen els interessos, no l’amor. Ens hem deixat anestesiar sense voler. Però ho podem canviar. Només cal despertar, recordar, revelar-nos i començar a crear. Crear el nostre destí, el nostre dia a dia, la nostra realitat. Que s’apropi més a la nostra veu i al nostre Ser.

El moment de ser feliç és ara. El moment d’encarnar la nostra veritat és ara. El moment de parir el que hem vingut a parir aquí, és ara. La Creativitat és Ara.

Així que si en algun moment veus que em perdo pels aires, ajuda’m a baixar. Però, mentrestant, deixa’m volar.