Com les estacions, els anys, les edats, les
paraules. La vida.
Encara recordo quan el vaig començar. Era en
un altre indret, una altra llar, una altra ciutat i un altre temps.
Va sortir com un fort crit d’expressió que
feia molt temps esperava poder sortir de dins meu. El dia que vaig començar a
escriure’l, sé que vaig donar cabuda a una part meva que necessitava començar a
expressar-se. Per aquesta via i per altres.
He caminat amb ell i ell ha caminat amb mi.
M’ha acompanyat. Silenciós i pacient, sempre accessible a que entrés i escrivís
el que necessités ser escrit en aquell moment. Paraules meves o paraules
d’altres. Però sempre paraules. Expressives i alliberades. Al menys, a mi,
m’alliberaven.
He crescut i m’has acompanyat, en tots aquests
senders que he caminat (hem caminat) des que vaig/vas començar/-te. Perquè
d’alguna manera et sento amb vida pròpia. L’has tingut, és clar que l’has
tingut. Tu ets una etapa viva, creativa, del meu camí. Per tant, també és el
teu camí expressat per mi i per tu gràcies a tots dos. I aquesta etapa sempre
quedarà aquí. Palpable i demostrable. Com a real i autèntica. Viscuda,
passejada i sentida.
T’estic infinitament agraïda. Per haver estat
el meu primer trampolí. Les meves ales i la meva vista panoràmica en molts
moments. Per haver-me deixat fer les meves provatures i els meus cants
particulars en les teves parets.
Ara et deixo aquí. No és que me’n vagi, perquè
sempre hi haurà una part de mi gravada en totes aquestes paraules que en un
moment van ser. Simplement, vaig a trepitjar altres terres, a gravar altres
mots en un altre indret. Tu has estat tot el temps que havies de ser i et torno
a donar les gràcies, amic.
Per Ser i per Estar sempre que ho he
necessitat. Per ser la meva font d’expressió creativa i per ensenyar-me que ho
podia fer. Tant en els meus moments de llum com en els meus moments d’ombra tu
em donaves la ploma per a que ho provés. I jo, tímidament, ho feia. Tancava els
ulls i començava a dibuixar i desdibuixar tants mots com em venien a la ment i
a l’ànima.
I de tot n’ha sortit això. I tu n’has estat el
meu mestre i la meva inspiració.
Quedaràs aquí, intacte i irresistible. Per
totes les mirades i viatgers que vulguin endinsar-se en tu. Explica’ls tot el
que vulguis. Ara ja deixo que ho facis a la teva manera, totalment. T’has fet
gran, i jo també. T’independitzes, i jo també. Anem a volar cadascú pels seus
propis cels. Recordant, sempre, que un dia, un temps, una època, vam estar
compartint tot això que hem compartit. Tots aquests espais de vida i d’amor.
D’aprofundiment i d’intimitat.
El pessigolleig dels dits quan
escric a l’ordinador. La sensació dels cabells com freguen les meves galtes i
espatlles. Una picor que es va movent per diferents punts del cos, semblant
escapar de la temptativa de les meves mans a voler-la parar.
Vida. Tota l’estona vida.
Respirant, vida. El meu company i aliat des que vaig arribar aquí. Qui em
camina i qui em sent. El transport mitjançant el qual la meva essència més
íntima interactua amb el món en el que visc. Amb els altres. Els iguals. Els
cossos que també es mouen, animats i selectes. Cadascú el seu. El d’un, el de
tots.
Li faig cas i el miro. I
contemplo l’abecedari que ell mateix ha creat per si mateix. El seu llenguatge
i el seu do. Ell funciona, sempre, i parla, tan si li faig cas com si no. Ell
va al seu ritme. Més aviat al ritme del cor. El cor i el cos. Una lletra que
els diferencia. Una infinitud que els fa iguals, els apropa. Sensibles i
intuïtius, perceptius i oberts. Transparents i delicats. Forts i valents.
S’enamoren l’un de l’altre, es reconeixen companys aliats en aquesta vida que
es presenta i continua.
El deixo fer i enjogassar-se. Que
prengui protagonisme i em porti. No vull manar-lo, encara que només sigui per
una estona, li donaré aquest dret que li correspon. Que dansi i floti, s’elevi
i caigui dens al sòl que el sosté cada dia. M’arrossego i m’enduc a través de
la corrent interna que el viu i que l’uneix a la mare terra.
Quantes vegades m’ha parlat i no
l’he escoltat. He desviat la mirada, he tancat les oïdes i els sentits. Perquè
no m’interessava. Perquè em molestava. Perquè em deia veritats que no volia
sentir i m’eren poc còmodes. M’era més fàcil sostenir una realitat que encara
de cartró, era controlada, pensava. I ell em venia, com un remolí, i em deia
que potser allò no era el que tocava. De sentit, de vida, de destí.
L’ofegava i l’ofegava. Li deia
que callés. Setmanes, mesos, anys. M’anava apartant d’ell, marginant-lo, per
entrar a una realitat fictícia que a mi em semblava original en aquell moment.
Fins que després de molt i molt parlar, se’n va cansar. Ni l’escoltava ni el sentia.
I llavors es va posar a cridar. Fort, molt fort. Em vaig espantar, és clar. De
cop, sentia una veu que ni tan sols reconeixia, encara que no m’havia parat de
parlar mai. Però aquella veu m’ensordia… em volia tapar les orelles, encara més
fort. I llavors cridar més, i més, i més. Voler-li guanyar el pols al que m’estava
sometent. Exigint que tot allò que s’estava desfent davant meu es mantingués.
Però no. Se’n va anar. Tot. Tota.
Jo. I llavors el cos va deixar de cridar. Llavors m’acariciava, amb paraules,
amb sospirs i xiuxiueig. M’explicava històries i em donava missatges. Rendida,
extasiada, destrossada, desmuntada… només podia mirar-lo, de reüll, i
escoltar-lo. Per primera vegada, m’obria i deixava que penetrés en mi tot allò
que em deia. Perquè ja no tenia per a que lluitar. No tenia res a protegir, ni
a justificar. Se n’havia anat tot. El teló d’aquella obra que veia s’havia
abaixat i estava en un camerino en forma de cova interna. I allà no hi passava
res. Ni el temps ni l’espai. Només notava lo magolada que estava després de
tant de resistir-me i lluitar. Però havia dit prou, o m’havien obligat a
fer-ho.
Sigui com sigui ho agraïa. Ja estava
cansada, esgotada, massa. N’havia tingut suficient de viure durant uns anys
cega a mi mateixa. Al meu sentir i respirar. Als meus anhels més secrets que
sortien resplendint en el moment en que els hi donava espai. I llavors dansaven
davant meu, enmig de la foscor d’aquella cova, i m’ensenyaven balls que mai
abans havia vist. M’explicaven possibilitats que no coneixia i tornaven a posar-se
dins meu per seguir el moviment, més despert, a les meves entranyes. Malucs,
pits, cap, peus, mans…
En mi. Un despertar. Un acceptar
i prendre consciència que tot allò era jo, part meva total i indissoluble al
meu tot. Molt més connectada al cel i a la terra que ho podria estar la raó en
molts moments. Deixar de sustentar quelcom que ni triat ni volgut per mi. Però
imposat va ser acceptat com una realitat pròpia. Edificar a partir d’això és
destructiu, malaltís.
Per això quan em recordo allà,
estirada i vençuda, esgotada i magolada, somric i ploro a la vegada. I dono
gràcies, infinites gràcies per haver-me dit prou. Per haver-me aturat, cos
estimat. Per haver-me dit que per allà no anava bé i m’estava amagant de mi.
Que estava seguint per una corrent que no era la pròpia i que això podia dur-me
fins la mort de la meva essència i del meu jo més pur. Vaig ser afortunada.
Aviat em van dir, em van avisar, que aquell camí que seguia era ple de mines
per estar allunyat del meu cor. De la meva ànima i del meu centre.
Vaig estar allà estirada no sé
quant de temps. Ni ho vaig comptar ni em va importar. Vaig deixar-me sanar fins
que un dia, de repent, vaig notar com el meu cos estava animat. Sensible i viu.
Que hi passaven moltes coses en ell.
Vaig prendre-les totes elles com
les meves amigues, les reveladores de secrets profunds. Després d’haver caminat
per aquelles masmorres, vaig posar-me dempeus convençuda que tot allò havia
cobrat un sentit diferent en mi i la meva consciència. Que mai res tornaria a
ser igual, perquè de cop m’havia integrat d’una manera nova. Les meves
sensacions, emocions, intuïcions i entranyes caminaven al son del meu cos. I el
meu cos em representava com una part intrínseca d’aquesta existència humana. El
protagonista impalpable, inqüestionable, les meves arrels i el meu sostén.
Llavors vaig deixar-lo fer. Que
em digués i que em guiés. Que m’aconsellés quan sí i quan no. Quan alguna cosa
li era bona i quan alguna cosa no li era agradable. Amb persones, amb
situacions, amb músiques i amb cançons. Amb aliments i amb esports. Amb balls i sons. Vaig deixar-lo dir. I mai més va
cridar. No d’aquella manera, desesperada i desorbitada, com ho havia fet. Ara,
de vegades, m’aixeca la veu. Una mica. Però llavors el miro de reüll i em riu.
Sap i sé que no el deixaré en va. Que l’escoltaré. Que tot el que em digui serà
valorat com una veritat a ser sentida.
Ell és el meu guia, el meu
termòmetre intern, la meva brúixola i el meu màxim aliat.
Sé que quan estic en el meu camí,
ell descansa en pau, fluint i nedant a favor del sentit de la vida.
Tu
imagina’t. Un espai càlid, harmònic i protegit. Amb sons més o menys suaus i
amb carícies del que t’envolta. No t’has de moure. Tot el que necessites t’és
facilitat sense ni tan sols demanar-ho. Sensació d’unió, de no soledat, de
fusió. Una veu que t’acompanya durant uns mesos i que és l’únic que segurament
reconeixes, però ja en tens prou. Tu i ella. La teva mare.
Un
dia creixes, i segueixes creixent tant que aquell espai en el que has cabut
durant un temps es queda massa petit. Has de sortir, o t’obliguen a fer-ho.
Surts, et treuen. Llums, sorolls, canvi de temperatura, de sensacions, d’inestabilitat
i inseguretat. Tot allò que t’acunava en un ambient teu i protegit s’ha esfumat
i de repent estàs en un univers que ni tan sols ets capaç de veure però que et
sembla infinit i il·limitat, perquè a nivell corporal no sents les seves
fronteres. Només que passes d’uns braços, a uns altres. I hi ha moltes més
veus, moltes més pells i olors. Menys quan la sents a ella, la mare, tot l’altre
és com un impacte rere un altre. Ella sap fer-ho, com agafar-te i regalar-te la
seva cova, encara. Fregant-te amb la seva pell, sentint la respiració coneguda
que t’ha acompanyat durant uns mesos, rebent petons d’uns llavis que fins
arribaven quan estaves allà, a dins, tancat/da, protegit/da.
La
primera separació, la més gran de totes, es produeix quan ens treuen i ens
separen de la mare. I des d’una unió absolutament simbiòtica que hi havia hagut
fins al moment, jo amb ella i ella amb mi, de cop esdevinc un individu perquè
el cordó que ens unia ja és partit en dos. Ara ja respiro per mi, m’alimento
perquè ho busco o perquè m’ho donen i he de plorar per expressar que alguna
cosa passa. Allò incondicional, aquell
cel inigualable, ja no hi és, i tampoc tornarà.
La
nostra vida ha iniciat fa un temps, però diríem que com a individus és llavors
que comença. En funció de les circumstàncies de cadascú, aquest vincle seguirà
d’una manera més o menys unida, sana, segura, vinculant. La separació es farà
notar més o menys, encara que en tots els casos hi seguirà sent.
Creixem
amb aquesta ferida de guerra. No pas per ser catastrofistes dic això.
Segurament forma part del propi procés de creixement i desenvolupament de la
persona i la seva consciència. El record d’aquesta espècie d’unió mística amb
un ser, que el podem atribuir a la mare o a un més enllà, i que sigui com sigui
un dia notem que se’ns és pres i hem d’aprendre a conviure amb nosaltres
mateixos.
No
se’ns diu, no se’ns explica l’importància d’aquest inici, d’aquest començament
pel camí de la nostra vida. Tot es dóna massa per fet. Que ara ja hem sortit i
és el que hi ha, que després anem a l’escola i és el que hi ha, també. I si
plorem, si cridem, si reclamem, és perquè necessitem que algú, ella o qui
sigui, ens miri als ulls, ens abraci, i ens digui que no passa res. Que entenen
el nostre ensurt, que ells també l’han sentit, i que ens acompanyen en aquesta
aventura valenta que estem començant. És el pilar de la vida, la base de la
nostra futura existència aquí.
Passen
els anys i d’una manera inconscient, seguim anhelant i buscant allò que un dia
vam tenir. Aquell oferiment gratuït, aquella mirada incondicional i protectora.
La busquem als propis pares, als amics, als professors i als veïns. No ho sabem
que fem això, perquè com he dit, ningú ens ha dit que aquesta empremta és
profunda i que si no ens n’adonem guiarà sempre els nostres passos. Serem
capaços de vendre’ns per una estona d’amor, de mirada sincera, d’atenció, de
recolzament i admiració.
Aquí
comencen a aparèixer les capes de mula que ens anem posant al damunt per tal d’agradar
i ser acceptats. Recordeu que la finalitat és amb una intenció tan genuïna i
positiva com rebre una mica d’aquell amor que en el fons de nosaltres mateixos
sabem que un dia vam viure. Recuperar la confluència perfecta que vam tenir. I
llavors comencem a mirar enfora i poc a dins. Com des d’una mirada que es va
fent gran i adulta, s’hi amaga un nen o nena petits que demanen socors i afecte.
Per aconseguir això som capaços de fer l’inimaginable. Tres carreres, vuit
màsters, pujar totes les muntanyes del planeta i tirar-nos amb paracaigudes. Per
a res fer tot això té res de dolent. Sempre i quant sigui un que autènticament
ho esculli.
Una
de les situacions que més desperten quelcom semblant a aquest vincle primer,
són les relacions de parella. Apareix un individu, una persona, que durant un
temps ens dóna l’exclusiva. Ens veu i ens mira, i aplaudeix qualsevol aspecte
de la nostra existència. Nosaltres també ho fem amb l’altre. És la fase de l’enamorament,
que és tant buscat i perseguit perquè ens apropa a l’experiència de ser un amb
l’altre. Un dia això es trenca. El miratge es va fent realitat i, simplement,
comencem a veure amb més claredat. Això implica que aquesta bombolla
es desfà també. L’altre vol ser més ell, recuperar el seu espai, i jo
necessitaré el mateix en funció de quanta sigui la necessitat no coberta que ha
quedat en mi d’aquell primer vincle amb la mare o la figura que la substituís.
Si vaig tenir un vincle segur, sabré aguantar-me millor sobre els meus peus. Si
el vincle va ser insegur o ambivalent, si em va faltar molt per sentir-me
realment vist/a i estimat/da, començaré a reclamar i a necessitar que aquest que m’està
deixant de mirar com ho feia uns mesos, ho segueixi fent contínuament. Sense
aquesta mirada de l’altre sentim que deixem d’existir, que tot acaba, que no
serem capaços de tirar endavant. Quelcom semblant al que devem sentir, encara
que no ho recordem, quan ens arranquen i ens tiren al buit de la vida just al
néixer.
És
molt important fer un procés de consciència descobrint com van ser els meus
primers vincles. Per exemple, podem començar a investigar com va ser l’embaràs
de la meva mare, el naixement (natural, forçat, si em van separar ràpidament o vam
poder compartir una estona just néixer, si hi van haver complicacions al part o
no...). Com estaven els ànims a casa quan jo vaig arribar? No és el mateix entrar
en un ambient harmoniós i feliç, on hi haurà més accessibilitat a la vinculació
autèntica i afectiva, que en un ambient deprimit o agressiu, on els adults
estan tan ocupats amb les seves històries que ja des d’un principi el nouvingut
no hi té cabuda i espai. Com eren el meu pare i la meva mare? O els adults que
estiguessin amb mi. Em miraven, em recolzaven? O havia de buscar-me estratègies
complicades per aconseguir la seva atenció? Ja sigui fent el pallasso, o
trencant coses, o pegant al meu germà. Fent una lectura d’això, es poden
arribar a trobar paral·lelismes amb la meva realitat com a persona adulta. Llavors
em puc preguntar, també, què i qui hi ha darrera d’algunes de les accions
que efectuo i que potser fins a dia d’avui ni tan sols m'he qüestionat si
són veritablement escollides. Qui voldria que les reconegués?
El
camí cap a la responsabilitat personal, el camí del guerrer, el camí de sanació
i de recuperació de la pròpia individualitat com a ser únic i irrepetible...
passa per fer una neteja i una presa de consciència de tot això. Per anar
cicatritzant les ferides que van poder quedar als meus inicis i que puc haver
estat arrossegant en les diferents relacions de la meva vida, tot demanant-los
quelcom que no els acabava de pertocar realment. Podem tornar, durant un temps,
al principi de la nostra història i infància i, com a adults, explicar-los a
aquell nen o nena que vam ser que ara hi som nosaltres i que estem disposats a
cuidar-lo/la i acceptar-lo/la per com és. Que passi el que passi, no l’abandonarem,
hi serem, el/la veurem. Que quan necessiti alguna cosa no es desesperi buscant
a fora, sinó que em cridi a mi i l’aniré a buscar per bressolar-lo/la i
explicar-li el que necessiti escoltar per trobar la calma. Podem tancar els
ulls i imaginar que juguem amb ell/a, que l’anem culminant de totes les coses
que li haguessin agradat, que hagués necessitat, i que no va
tenir. No vam tenir. Al principi pot ser un exercici dolorós, doncs si mai hem
fet aquesta mirada, obrirem la caixa de pandora i descobrirem sentiments molt
profunds i enterrats que veuen la llum. Però això mai és en va. Al contrari.
Després de transcendir aquest moment, aquest espai secret fins llavors, comença
a aparèixer una sensació de pau més profunda, de menys necessitat externa i més
interna, de sentir que madurem d’una manera nova i que les nostres pròpies
arrels es claven més fermament al terra.
I,
des d’allà, les rames del nostre arbre podran créixer més segures cap al cel en
busca de la realització dels nostres somnis i anhels.
"¡Deja ya de estar rezando y dándote golpes en el pecho! Lo que quiero que hagas es que salgas al mundo a disfrutar de tu vida.
Quiero que goces, que cantes, que te diviertas y que disfrutes de todo lo que he hecho para ti. ¡Deja ya de ir a esos templos lúgubres, obscuros y fríos que tú mismo construiste y que dices que son mi casa.
Mi casa está en las montañas, en los bosques, los ríos, los lagos, las playas. Ahí es en donde vivo y ahí expreso mi amor por ti.
Deja ya de culparme de tu vida miserable; yo nunca dije que había nada mal en ti o que eras un pecador, o que tu sexualidad fuera algo malo.
El sexo es un regalo que te he dado y con el que puedes expresar tu amor, tu éxtasis, tu alegría. Así que no me culpes a mí por lo que te han hecho creer.
Deja ya de estar leyendo supuestas escrituras sagradas que nada tienen que ver conmigo. Si no puedes leerme en un amanecer, en un paisaje, en la mirada de tus amigos, en los ojos de tu hijo... ¡No me encontrarás en ningún libro!
Confía en mí y deja de pedirme. ¿Me vas a decir a mí cómo hacer mi trabajo?
Deja de tenerme tanto miedo Yo no te juzgo, ni te critico, ni me enojo, ni me molesto, ni castigo. Yo soy puro amor.
Deja de pedirme perdón, no hay nada que perdonar. Si yo te hice... yo te llené de pasiones, de limitaciones, de placeres, de sentimientos, de necesidades, de incoherencias... de libre albedrío. ¿Cómo puedo culparte si respondes a algo que yo puse en ti? ¿Cómo puedo castigarte por ser como eres, si yo soy el que te hice? ¿Crees que podría yo crear un lugar para quemar a todos mis hijos que se porten mal, por el resto de la eternidad?
¿Qué clase de Dios puede hacer esto?
Olvídate de cualquier tipo de mandamientos, de cualquier tipo de leyes; esas son artimañas para manipularte, para controlarte, que sólo crean culpa en ti.
Respeta a tus semejantes y no hagas lo que no quieras para ti. Lo único que te pido es que pongas atención en tu vida, que tu estado de alerta sea tu guía.
Amado mío, esta vida no es una prueba, ni un escalón, ni un paso en el camino, ni un ensayo, ni un preludio hacia el paraíso. Esta vida es lo único que hay aquí y ahora y lo único que necesitas. Te he hecho absolutamente libre, no hay premios ni castigos, no hay pecados ni virtudes, nadie lleva un marcador, nadie lleva un registro.
Eres absolutamente libre para crear en tu vida un cielo o un infierno.
No te podría decir si hay algo después de esta vida, pero te puedo dar un consejo. Vive como si no lo hubiera. Como si esta fuera la única oportunidad de disfrutar, de amar, de existir.
Así, si no hay nada, pues habrás disfrutado de la oportunidad que te di. Y si lo hay, ten por seguro que que no te voy a preguntar si te portaste bien o mal. Te voy a preguntar: ¿Te gustó? ¿Te divertiste? ¿Qué fue lo que más disfrutaste? ¿Qué aprendiste?
Deja de creer en mí; creer es suponer, adivinar, imaginar. Yo no quiero que creas en mí, quiero que me sientas en ti. Quiero que me sientas en ti cuando besas a tu amada, cuando arropas a tu hija, cuando acaricias a tu perro, cuando te bañas en el mar.
Deja de alabarme. ¿Qué clase de Dios ególatra crees que soy?
Me aburre que me alaben, me harta que me agradezcan. ¿Te sientes agradecido? Demuéstralo cuidando de ti, de tu salud, de tus relaciones, del mundo. ¿Te sientes mirado, sobrecogido? ¡Expresa tu alegría! Esa es la forma de alabarme.
Deja de complicarte las cosas y de repetir como un perico lo que te han enseñado acerca de mí. Lo único seguro es que estás aquí, que estás vivo, que este mundo está lleno de maravillas.
¿Para qué necesitas más milagros? ¿Para qué tantas explicaciones?
No me busques afuera, no me encontrarás. Búscame dentro... ahí estoy, latiendo en ti".
Es parla de “Sincronicitat” quan
dos o més afers, de manera no buscada causalment emergeixen com a part de l’experiència
de la vida d’una persona. Un terme designat pel gran psiquiatra Carl Gustav
Jung.
Ell parlava de l’ànima. De com
les persones venim aquí a realitzar els màxims potencials de nosaltres
mateixos. De continuar amb el llegat d’aquesta per seguir evolucionant,
avançant, aprenent.
Explica com n’és de necessari
anar convertint els aspectes d’ombra en llum. I insistia en el procés de
consciència, en la part de responsabilitat amb un mateix. La capacitat de
mirar-se davant la pròpia existència i reconèixer-se.
La Sincronicitat per a mi, és una
pista de l’ànima mateixa. Un secret diví. Un mapa de ruta. De cop, unes mans
invisibles col·loquen
persones i situacions perquè un mateix es pregunti, es qüestioni, s’actualitzi.
Són missatges ben profunds que venen d’un invisible que ho manega tot i ens avisa de quins poden
ser els propers passos a seguir. Dic quins poden ser perquè en última instància
sempre queda el lliure albir de la pròpia personalitat.
Normalment, quan un comença un
procés de consciència, de creixement personal, és partícip d’aquests esdeveniments
màgics que de cop comencen a aparèixer com a fets puntuals, momentanis, però
que sovint marquen la diferència. Això és així perquè un es torna més
perceptiu, més obert, més disposat.
La vida dóna a qui vol rebre, i
parla a qui vol escoltar. Per això, com més atents, més possibilitats tenim d’anar-nos
trobant pistes al camí.
Això no vol dir que la Sincronicitat
pugui ser buscada. Ans al contrari. Com he dit, és una disposició que la vida
ofereix en un moment donat per a que una persona pugui adonar-se, decidir,
emprendre. Són moments d’alineació. Moltes vegades, és quan un de cop es
pregunta: “Com pot ser?”. Estava pensant en una cosa, i m’apareix. En una
persona, i me la trobo. En una necessitat, i venen els recursos per ser
coberta. Són així, espurnes, instants en el temps que ens revelen que sempre hi
ha alguna cosa aquí que ens espia sense fer-ho perquè al final està dins
nostre.
L’ànima té una missió, una
direcció, una vida interna que l’ha dut aquí per a que assoleixi els seus
màxims potencials. L’ànima habita en nosaltres, dinamitza aquest cos amb que
tant ens identifiquem, és coberta per aquesta personalitat que creiem que som.
Oblidem massa sovint els designis més
elevats que ens van dur aquí. El nostre màxim fi ha de ser tornar-los a sentir i vibrar dins nostre. Recuperar la veu interior, el xiuxiueig
anímic que queda soscavat per tot el soroll de fora.
És responsabilitat d’un el decidir
cap on vol tirar. Cap on es vol adreçar. Si perdre’s en la multitud, la pressa
i el soroll, o vol donar espais per a que aquesta saviesa interna i molt, molt
antiga, vagi emergint per facilitar el més preuat tresor que podem assolir en
aquesta vida: descobrir el propòsit de la pròpia existència.
Que no té res a veure amb el que
ens han ensenyat ni amb el que hem après. No cal posar les culpes a fora. Això
és perdre el temps i no deixa de ser una excusa més per a despistar-nos. La
responsabilitat la tenim aquí i ara en recordar, en sentir, en escoltar. Més
aviat seria: recordar-nos, sentir-nos,
escoltar-nos.
L’ànima no té ni nom, ni color,
ni edat. Tampoc estat civil ni nacionalitat. Tot amb el que nosaltres ens
identifiquem, l’ànima n’és exempta. I, a la vegada, l’ànima és el que Som en
essència. La decisió és nostra, personal i intransferible, de decidir
quedar-nos identificats amb tot això que un dia se n’anirà, o a començar una
escolta més profunda que ens donarà respostes fora de raó, de context, de to,
però que són nostres.
Això és una cosa que ningú pot
fer per nosaltres. Ni tan sols els llibres, ni tan sols els guies, tampoc els
mestres. Podem agafar referències, podem agafar paraules que ens facin vibrar
de dins perquè això sempre són pistes al despertar. Però al final sempre queda
un amb si mateix. Esperant, pacient, a que la llum de la consciència vagi
despertant i així enfilar amb prou determinació i sentit el passeig per aquesta
vida.
El descobriment de la il·lusió que ens
envolta i anar més enllà per anar traient els vels i que es quedi despullada la llum de l’evidència interna,
existencial.
"Todo tiene su tiempo. En la
primera época todos deben ser camellos, diciendo sí, creyendo en lo que digan,
asimilando y digiriendo. Es el principio de la jornada.
La segunda etapa es difícil. La primera te la dio la sociedad; por eso hay
millones de camellos y pocos leones. La sociedad te deja al convertirte en un
camello perfecto. Más allá de eso, la sociedad no puede hacer nada más por ti.
Ahí termina su trabajo, y el de la escuela y la universidad. Te dejan como un
camello perfecto, !con diploma y todo!
Recuerda que te vuelves león por ti mismo. Si no lo decides, nunca te
convertirás en uno. Ese riesgo debe tomarse de forma individual. Es muy peligroso
porque convirtiéndote en león, fastidiarás a los camellos que te rodean. Y
ellos aman la paz; siempre están listos para comprometerte. No quieren ser
molestados, tampoco que ocurran cosas nuevas en el mundo, porque las novedades
incomodan. Están en contra de revolucionarios y rebeldes; y no por Sócrates y
Cristo, quienes han traído grandes revoluciones. Los camellos temen tantas
cosas pequeñas que resulta sorprendente.
Los leones no son bienvenidos. La
sociedad crea todo tipo de dificultades para ellos porque perturban la
comodidad de los camellos, molestan su sueño y les crean preocupaciones. Les
crean el deseo de convertirse en leones, y ese es el verdadero problema...
El estado del león es la independencia,
desobediencia y rebelión contra el otro y la autoridad, contra el dogma, la
iglesia, el poder político y el Estado. ¡El león está en contra de todo!
Quiere destrozar todo y crear de nuevo el mundo, más cercano a sus
deseos. Tiene grandes sueños y utopías en su mente. Considera locos a los
camellos, porque viven en el pasado y el león comienza a vivir en el futuro.
Se abre una gran brecha. El león
anuncia el futuro, y sólo puede llegar a él si el pasado es destruido. Lo nuevo
llega si lo viejo cesa de existir y deja espacio para lo nuevo. Así que hay una
lucha constante entre el león y el camello, y los camellos son mayoría. El león
surge de vez en cuando; es la excepción que confirma la regla...
El primer estado, el del camello, es
inconsciente. El segundo, el del león, es subconsciente, un poco más elevado
que el inconsciente. Han comenzado a llegar unos cuantos destellos de
consciencia... Pero recuerda: el cambio de camello a león no es como el de león
a niño...
La diferencia entre camello y león es
grande, pero ambos existen en el mismo plano. El capullo permanece en un lugar;
la oruga comienza a moverse, pero en la misma tierra. El movimiento ha nacido
pero el plano es el mismo: que seas camello es un obsequio de la sociedad. Ser
león es un regalo que tú misma te das. A menos que te ames a ti mismo, no serás
capaz de serlo. A menos que desees convertirte en un individuo, único por
derecho propio, no serás capaz de convertirte en león...
La tercera etapa es la del niño.
Escucha atentamente: la primera etapa
la da la sociedad; la segunda, el individuo a sí mismo. La tercera sólo es
posible si la oruga atrapa un destello de mariposa. ¿Cómo pensará la oruga que
puede volar por sí misma, convertirse en algo alado? ¡No es posible!
Es absurdo e ilógico...
Del camello al león hay una evolución.
Del león al niño hay revolución...
El camello vive en el pasado, el león en el futuro.
El niño vive en el presente, aquí y ahora.
El camello es pre-mente; el león, mente; el niño, post-mente o no-mente...
El niño simplemente es: inefable, indefinible, misterio y maravilla.
El camello tiene memoria; el león,
conocimiento, y el niño, sabiduría. El camello es cristiano, hinduista, musulmán
o teísta; el león, ateo; el niño, religioso... sólo una simple religiosidad, la
cualidad del amor y de la inocencia".
OSHO. El libro de la comprensión. Trazando tu propio camino hacia la
libertad.
Un ric empresari passejava pel port, quan observà a un modest pescador. El pescador tornava amb les seves xarxes dins la seva petita barca i, al desembarcar al moll, l'empresari advertí un cubell de peixos. El ric empresari s'apropà al pescador i asseverà:
-És un molt bon pescador! Vostè sol i amb aquesta petita barca ha pescat molts peixos. Quant temps hi dedica a la pesca?
El pescador respongué:
-Doncs miri, jo la veritat és que mai m'aixeco abans de les 8:30. Esmorzo amb els meus fills i la meva dona, porto als meus fills a l'escola i acompanyo a la meva dona a la feina, després vaig tranquil·lament al moll, on pujo a la meva barca per anar a pescar. Estic una hora o hora i mitja, com a molt, i torno amb els peixos que necessito, ni més ni menys. A l'arribar a terra, m'ajec a un jaç a llegir el diari mentre gaudeixo del paisatge. Després, vaig cap a casa a preparar el que he pescat, i passo la tarda tranquil fins que venen els meus fills i la meva dona. Gaudim junts fent els deures, passejant i jugant. Algunes tardes les passo amb els meus amics tocant la guitarra.
-Llavors em diu que només en una hora i mitja ha pescat tots aquests peixos? Definitivament, vostè és un pescador extraordinari. Ha pensat en dedicar més hores al dia a la pesca?
-Per a què? -pregunta el pescador.
-Doncs perquè si inverteix més temps en pescar, 8 hores per exemple, vostè tindria 8 vegades més peixos i, així... més diners!
-Per a què? -pregunta una vegada més el pescador.
-Doncs, miri vostè, amb més diners podria comprar una barca més gran, o inclús contractar a pescadors per a que surtin a treballar per vostè, i així tenir més captures.
I el pescador, insistent, pregunta una vegada més:
-Per a què?
-Doncs amb aquest increment de ventes, el seu ingrés net seria envejable. El seu flux efectiu seria el propici per arribar a tenir una petita flota de barques i, així, fer créixer una empresa de pescadors que el farien a vostè molt ric.
-Per a què?
-Però vostè no ha entès res? Amb aquest petit imperi de pesca, vostè només s'hauria de preocupar de dirigir la seva empresa i tindria tot el temps del món per fer el que li donés la gana. No hauria de matinar mai, podria esmorzar cada dia amb la seva família, podria jugar amb els seus fills a la tarda, tocar la guitarra amb els seus amics...
-Pel que veig, el que no ha entès res ha estat vostè -va dir el pescador mentre agafava el diari i s'ajeia tranquil·lament al seu jaç.
Si en algun moment
veus que em perdo pels aires, baixa’m a terra ferma.
Però mentrestant,
mentrestant deixa’m volar en aquest instant.
En aquest no res que ho té tot. Deixa’m fluctuar en les onades sensuals del
moviment inherent de la pròpia vida. Deixa’m experimentar i descobrir els
misteris que s’amaguen ocults darrera l’innombrable.
Deixa’m també
perdre’m enmig de les meves cabòries que segurament em conduiran a terres
verges. Tapa’m enmig de la boira de la confusió que apareix de vegades, però
permet-me descobrir-la per mi mateixa.
Quan vegis que els
meus ulls es tanquen, no pensis que me’n vaig. Només procuro experimentar una
altra vida més profunda, més real, que no deixa de ser real allà on som, però
també ho és allà on no som.
Deixa’m descobrir
el meu ritme, el meu so. Me’n vaig oblidar un dia, però avui és el moment de
recordar. I no hi ha res que més m’importi que això. Deixa’m buscar allà on
sembla que no hi ha res. Trencar els ritmes imposats i confiar en que una altra
manera és possible.
Entrar en mi
mateixa, en la meva feminitat, sensualitat, sexualitat, maternitat, saviesa, el
jo salvatge i profund, savi i connectat a la mare terra i a totes les ancestres
que m’han precedit. Deixa’m estar allà un temps. Permet-me quedar-me en aquest
oasis tot el que sigui necessari per trobar allò que he vingut a fer aquí. No desconfiïs,
confia. Perquè si tu confies i jo ho veig en la teva mirada jo confio que
confiant arribaré. O tornaré. O em quedaré. No ho sé. Però significarà que tot
aquest camí, tota aquesta exploració té un sentit, un significat. Anímic, intuïtiu,
essencial. Que passa de les formes i de les imposicions i recorda que aquest és
un viatge molt llarg i que val la pena despertar-hi per comprendre i treure
tots els potencials. Si arribem amb tots ells, per què els perdem? Per què ens
n’oblidem? I comencem a mendicar, a demanar, a viure a mig gas i a assumir de
manera submisa que això potser és el que toca. I si no és això el que toca? I si
el que toca és començar a cavalcar? Córrer amb el vent o deixar-me endur per
les onades? Cridar, entonar, observar. Deixar els rellotges a part i connectar
amb el cronòmetre intern. I aquest és un temps diferent. Aquest és un temps de
l’ànima que no té ni nit ni dia. Només
té un fil conductor i profund que connecta amb el tot i que dota de sentit
aquesta existència. I tots tenim el decret diví de descobrir aquest sentit. Propi,
personal, compartit. I sanar, i estimar, i connectar amb l’amor del que venim.
Agrair el poder ser aquí per estar sentint tot això i encarnar aquesta realitat
més profunda.
No som de plàstic,
no som autòmats. No hem nascut per ser obedients i seguir unes normes que s’han
creat des d’un nivell de consciència molt baix. Que segueixen els interessos,
no l’amor. Ens hem deixat anestesiar sense voler. Però ho podem canviar. Només
cal despertar, recordar, revelar-nos i començar a crear. Crear el nostre destí,
el nostre dia a dia, la nostra realitat. Que s’apropi més a la nostra veu i al
nostre Ser.
El moment de ser feliç
és ara. El moment d’encarnar la nostra veritat és ara. El moment de parir el
que hem vingut a parir aquí, és ara. La Creativitat és Ara.
Així que si en
algun moment veus que em perdo pels aires, ajuda’m a baixar. Però, mentrestant,
deixa’m volar.
Respectar els temps de la vida. Seguir el ritme intern que sempre condueix a algun lloc. Confiar en aquesta certesa pacient que ni espera, ni busca, perquè sap i troba.
És moment ara per a mi de reclusió, d'introspecció. De pausa i Silenci.
Esperant sense esperar el floriment d'una nova primavera.
Sentarse en meditación es fluir como hace un río y, hay dos cosas que son absurdas cuando nos encontramos en medio del cauce, nadar contracorriente y empujar el río abajo, en ambos casos lo único que cosecharíamos es un cansancio descomunal. Basta con relajarse. Relajarse no es sólo aflojar el exceso de tensión de la musculatura o soltar las articulaciones; tiene que ver con un estado de ánimo, con una actitud de abandono.
Cuando nos sentamos a meditar tratamos de sentarnos sin más y, para ello, no es necesario llevar más carga de la cuenta, dejamos en el perchero nuestra mochila de responsabilidades y preocupaciones. No necesitamos, para el caso, ningún kit de supervivencia. Simplemente sentarse con un ánimo tranquilo termina por resolver el exceso que practicamos en una vida dentro de una sociedad acelerada y acumulativa.
El mismo alimento que tomamos cada día nos nutre pero también nos ceba cuando comemos en exceso o nos daña cuando nuestra alimentación es desordenada. Bastaría, todo el mundo lo sabe, con dejar de comer unos días o, al menos, hacer dieta una temporada, para restablecer el equilibrio perdido. Si el ayuno es la respuesta puntual a la dieta, el silencio y la quietud lo es a un desorden con respecto a nuestras habladurías y manipulaciones.
Dejar de hacer es una manera de desactivar la acción precipitada, condicionada o ignorante que tantos reveses nos trae luego y que, a regañadientes, muchas veces no queremos admitir. Sentarse relajadamente es una buena respuesta a ese exceso en el hacer. Podemos aflojar el cuerpo y soltar las manos, esas manos tan habituadas a coger y soltar, a retorcer y enderezar, en definitiva, a manipular la realidad.
No podemos meditar con el cuerpo tenso y la mente ávida, hemos de aprender a relajarnos. Drenar el exceso de tensión y ponerse en una actitud de disponibilidad. Nos ayuda la postura vertical y nos favorece la respiración lenta, también abre el camino las técnicas de visualización y la concentración relajada y atenta.
Hi havia una vegada
un poblat on la posta del sol era cada dia contemplada pels seus habitants, i
la sortida era esperada per tots els parells d’ulls allà presents.
Hi havia una vegada
en que un grup de persones sortien de la seva llar entonant el cant dels
ocells, seguint el ritme de les seves passes i contemplant el vaivé del seu
cor. Bum-bum, bum-bum. Ara una passa, ara una altra. Respirant, aturant-se,
sentint, continuant.
Així ho van
aprendre des de que eren petits. I els petits, ho aprenien d’aquells que havien
estat també petits com ells i que ho havien après d’altres que també havien
estat petits i ho havien après també. Sense oblidar-ho. Seguint el ritme de la
naturalesa, seguint el ritme del cor.
Quan se sentien
tristos, ensopits, o acorralats per alguna situació viscuda, es permetien
contemplar i viure el que el seu cos els parlava. De vegades, es quedaven al
costat de la llar de foc veient com el foc de la pròpia vida anava consumint
experiències que necessitaven ser viscudes dins seu. D’altres, s’endinsaven al
bosc i llavors contemplaven la grandiositat dels arbres, la vulnerabilitat de
les seves fulles. Veien córrer els animalons que amb una llibertat admirable
seguien de manera instintiva el seu destí. Això, els ajudava a assumir la
petitesa de la seva existència i comprenien la grandiositat del tot al que
pertanyien.
Ningú els havia dit
mai que allò no estava bé. Que el que se’ls despertava de molt endins podia ser
erroni. Ans al contrari, de ben petits
els havien ensenyat que aquell era el seu mapa de ruta. Que si en algun moment tenien
algun sentiment contrariat, l’escoltessin, el miressin, el mimessin. L’embolcallessin
com si d’un nadó es tractés perquè necessitava prou atenció i contemplació per revelar
el missatge que tenia per la persona.
Entenien que eren
fills de la natura. Que eren petits en la immensitat i que per a res podien ser
creguts ni pretensiosos. No eren més que ningú, tampoc més que les pedres ni que
les roques del camí. Eren un. I llavors, simplement, seguien el compàs, el vaivé
amb el vent i es mullaven amb la pluja, perquè era el que la vida els regalava.
Sentien com eren la
creació de quelcom més gran. Que la divinitat els havia dut aquí perquè la consciència
pogués despertar a si mateixa a través d’ells. Eren uns mers servidors, a la
vegada que poderosos i apoderats. Justament per això, per l’alineament, per l’acceptació
del seu designi. Entregats, confiats, fluïts.
Permetien el
silenci ser el rei del seus temps. Sabien que les paraules havien estat
apreses. Que fins i tot els gests eren fruit de l’imitació, moltes vegades. I
llavors decidien que era bo contemplar sense dir, sense decidir, sense
pretendre ser. Desxifrant els mots d’aquest silenci, del buit impenetrable que
ho contenia tot. Aquell invisible que feia volar les papallones al seu voltant,
que feia córrer el riu a favor de la corrent i que cada hivern despullava els
arbres per florir-los després.
S’alliberaven del
judici comprenent que aquest era fruit de la seva ment. I aquesta, tot i que
poc condicionada, sempre volia córrer i buscar un més enllà. Si estava aquí,
volia estar allà. Llavors, tornaven al costat del foc i li tiraven totes
aquestes presses, demanant-li que cremés qualsevol impuresa que els allunyés
del seu ritme, de si mateixos, de la pròpia vida.
Dansaven quan es
feia fosc agraint el ritme natural que s’havia anat produint a través seu, i
connectant amb el gran esperit que els mantenia vius. Amb moviment, respirant,
sentint.
Acaronaven
qualsevol experiència viscuda com quelcom lloable, respectable, digne de ser
viscut.
Contemplaven a la
naturalesa i aprenien. La gran mestra, manifestadora de tot. Contenedora de
tots els secrets, disponible per qui els vulgués veure.
El camí fet i
desfet, per tornar a ser descobert algun dia, poc a poc. Lentament.
La Abuela Margarita, curandera y guardiana de la tradición maya, se crió con su bisabuela, que era curandera y milagrera. Practica y conoce los círculos de danza del sol, de la tierra, de la luna, y la búsqueda de visión. Pertenece al consejo de ancianos indígenas y se dedica a sembrar salud y conocimiento a cambio de la alegría que le produce hacerlo, porque para sustentarse sigue cultivando la tierra. Cuando viaja en avión y las azafatas le dan un nuevo vaso de plástico, ella se aferra al primero: ‘No joven, que esto va a parar a la Madre Tierra’. Rezuma sabiduría y poder, es algo que se percibe con nitidez. Sus rituales, como gritarle a la tierra el nombre del recién nacido para que reconozca y proteja su fruto, son explosiones de energía que hace bien al que lo presencia; y cuando te mira a los ojos y te dice que somos sagrados, algo profundo se agita.
Ella nos dice: ‘Tengo 71 años. Nací en el campo, en el estado de Jalisco (México), y vivo en la montaña. Soy viuda, tengo dos hijas y dos nietos de mis hijas, pero tengo miles con los que he podido aprender el amor sin apego. Nuestro origen es la Madre Tierra y el Padre Sol. He venido a la Fira de la Terra para recordarles lo que hay dentro de cada uno.’
-¿Dónde vamos tras esta vida?
-¡Uy hija mía, al disfrute! La muerte no existe. La muerte simplemente es dejar el cuerpo físico, si quieres.
-¿Cómo que si quieres…?
-Te lo puedes llevar. Mi bisabuela era chichimeca, me crié con ella hasta los 14 años, era una mujer prodigiosa, una curandera, mágica, milagrosa. Aprendí mucho de ella.
-Ya se la ve a usted sabia, abuela.
-El poder del cosmos, de la tierra y del gran espíritu está ahí para todos, basta tomarlo. Los curanderos valoramos y queremos mucho los cuatro elementos (fuego, agua, aire y tierra), los llamamos abuelos. La cuestión es que estaba una vez en España cuidando de un fuego, y nos pusimos a charlar.
-¿Con quién?
-Con el fuego. ‘Yo estoy en ti’, me dijo. ‘Ya lo sé’, respondí. ‘Cuando decidas morir retornarás al espíritu, ¿por qué no te llevas el cuerpo?’, dijo. ‘¿Cómo lo hago?’, pregunté.
-Interesante conversación.
-’Todo tu cuerpo está lleno de fuego y también de espíritu -me dijo-, ocupamos el cien por cien dentro de ti. El aire son tus maneras de pensar y ascienden si eres ligero. De agua tenemos más del 80%, que son los sentimientos y se evaporan. Y tierra somos menos del 20%, ¿qué te cuesta cargar con eso?’.
-¿Y para qué quieres el cuerpo?
-Pues para disfrutar, porque mantienes los cinco sentidos y ya no sufres apegos. Ahora mismo están aquí con nosotras los espíritus de mi marido y de mi hija.
-Hola.
-El muertito más reciente de mi familia es mi suegro, que se fue con más de 90 años. Tres meses antes de morir decidió el día. ‘Si se me olvida -nos dijo-, me lo recuerdan’. Llegó el día y se lo recordamos. Se bañó, se puso ropa nueva y nos dijo: ‘Ahora me voy a descansar’. Se tumbó en la cama y murió. Eso mismo le puedo contar de mi bisabuela, de mis padres, de mis tías…
-Y usted, abuela, ¿cómo quiere morir?
-Como mi maestro Martínez Paredes, un maya poderoso. Se fue a la montaña: ‘Al anochecer vengan a por mi cuerpo’. Se le oyó cantar todo el día y cuando fueron a buscarle, la tierra estaba llena de pisaditas. Así quiero yo morirme, danzando y cantando. ¿Sabe lo que hizo mi papá?
-¿Qué hizo?
-Una semana antes de morir se fue a recoger sus pasos. Recorrió los lugares que amaba y a la gente que amaba y se dio el lujo de despedirse. La muerte no es muerte, es el miedo que tenemos al cambio. Mi hija me está diciendo: ‘Habla de mí’, así que le voy a hablar de ella.
-Su hija, ¿también decidió morir?
-Sí. Hay mucha juventud que no puede realizarse, y nadie quiere vivir sin sentido.
-¿Qué merece la pena?
-Cuando miras a los ojos y dejas entrar al otro en ti y tú entras en el otro y te haces uno. Esa relación de amor es para siempre, ahí no hay hastío. Debemos entender que somos seres sagrados, que la Tierra es nuestra Madre y el Sol nuestro Padre. Hasta hace bien poquito los huicholes no aceptaban escrituras de propiedad de la tierra. ‘¿Cómo voy a ser propietario de la Madre Tierra?’, decían.
-Aquí la tierra se explota, no se venera.
-¡La felicidad es tan sencilla!, consiste en respetar lo que somos, y somos tierra, cosmos y gran espíritu. Y cuando hablamos de la madre tierra, también hablamos de la mujer que debe ocupar su lugar de educadora.
-¿Cuál es la misión de la mujer?
-Enseñar al hombre a amar. Cuando aprendan, tendrán otra manera de comportarse con la mujer y con la madre tierra. Debemos ver nuestro cuerpo como sagrado y saber que el sexo es un acto sagrado, esa es la manera de que sea dulce y nos llene de sentido. La vida llega a través de ese acto de amor. Si banalizas eso, ¿qué te queda? Devolverle el poder sagrado a la sexualidad cambia nuestra actitud ante la vida. Cuando la mente se une al corazón todo es posible. Yo quiero decirle algo a todo el mundo…
-¿…?
-Que pueden usar el poder del Gran Espíritu en el momento que quieran. Cuando entiendes quién eres, tus pensamientos se hacen realidad. Yo, cuando necesito algo, me lo pido a mí misma. Y funciona.
-Hay muchos creyentes que ruegan a Dios, y Dios no les concede.
-Porque una cosa es ser limosnero y otra, ordenarte a ti mismo, saber qué es lo que necesitas. Muchos creyentes se han vuelto dependientes, y el espíritu es totalmente libre; eso hay que asumirlo. Nos han enseñado a adorar imágenes en lugar de adorarnos a nosotros mismos y entre nosotros.
-Mientras no te empaches de ti mismo.
-Debemos utilizar nuestra sombra, ser más ligeros, afinar las capacidades, entender. Entonces es fácil curar, tener telepatía y comunicarse con los otros, las plantas, los animales. Si decides vivir todas tus capacidades para hacer el bien, la vida es deleite.
-¿Desde cuándo lo sabe?
-Momentos antes de morir mi hija me dijo: ‘Mamá, carga tu sagrada pipa, tienes que compartir tu sabiduría y vas a viajar mucho. No temas, yo te acompañaré’. Yo vi con mucho asombro como ella se incorporaba al cosmos. Experimenté que la muerte no existe. El horizonte se amplió y las percepciones perdieron los límites, por eso ahora puedo verla y escucharla, ¿lo cree posible?
-Sí.
-Mis antepasados nos dejaron a los abuelos la custodia del conocimiento: ‘Llegará el día en que se volverá a compartir en círculos abiertos’. Creo que ese tiempo ha llegado.
